[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 18 d’octubre 2020

Ens acomiadem del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, on hem pogut veure des de l’última pel·lícula de Juan Cavestany fins a la seqüela de Tren a Busán, passant per drames amb elements fantàstics i drogaddictes posseïts per extraterrestres. Anem a parlar-ne d’unes quantes, com ja va vam fer fa uns dies amb tres propostes de terror religiós.

Comèdia i fantàstic: una mosca gegant i una estranya ciutat de Nova York

L’última pel·lícula de Quentin Dupieux funciona més per acumulació que per cops d’efecte, tret que pot fer pensar, durant els primers instants, en una proposta més tímida que les seves predecessores. Exemple d’aquesta eficaç acumulació és el recurrent gest de germanor entre els dos protagonistes, que anirà guanyant interès a mesura que avanci la pel·lícula. Mandibules és una de les pel·lícules més lluminoses i, senzillament, alegres del director (amb permís del tram final de Wrong). És, a més a més, la seva primera pel·lícula sobre l’amistat, segons explica el mateix Dupieux abans del visionat.

Mandibules (Quentin Dupieux)

Comèdia i fantàstic s’entrecreuen dins el personal imaginari de Quentin Dupieux per portar-nos la història de dos amics que, després de trobar una mosca gegant al maleter del cotxe, decideixen ensinistrar-la perquè els hi robi bancs. Un pla absurd obra de Dos tontos muy tontos, una parella d’amics que no es regeixen per cap mena de lògica amb sentit. I aquesta és, precisament, una altra de les particularitats d’aquesta obra dins la seva filmografia: el contacte amb personatges tant simpàtics i entranyables com babaus, creadors de caos, moguts per una vaga ambició de guanyar diners.

Són, en aquest cas, els protagonistes i no el món exterior, els que operen sota les normes de l'absurd, improvisant a mesura que van apareixent nous personatges i espais dins la pel·lícula. És aquest desplaçament cap a un altre tipus de comèdia, i la posterior mescla d'aquesta amb el seu món particular, el que fa de Mandibules una obra singular dins el recorregut de Dupieux.

Una altra mescla de comèdia i fantàstic que s’ha pogut veure durant el festival ha estat Un Efecto Óptico, de Juan Cavestany. Pel·lícula que, a més a més de ser una comèdia sobre la dificultat de gaudir (paraules del propi Cavestany), reflexiona també, d’alguna manera, sobre la forma imposada i extesa de viure les experiències de la nostra vida, com és el cas d’un viatge a Nova York. Un Efecto Óptico tanca a Alfredo (Pepón Nieto) i Teresa (Carmen Machi) en un bucle temporal quan decideixen viatjar a la ciutat nord-americana de Nova York per descansar uns dies. De seguida començaran a haver-hi coses que no encaixen, i res serà el que sembla.

Un Efecto Óptico (Juan Cavestany)

Aquests personatges, desganats pel viatge i emocionalment lluny de l’alçada d’aquest “gran moment”, es trobaran completament dislocats de l’espai, i serà la pròpia pel·lícula, a base de repetició i a través del muntatge i la construcció espaial, la que s’encarregarà d’encabir-los i posar en sintonia espai i personatges, expectatives i vivència.

Gairebé podríem pensar en Un Efecto Óptico, entre altres coses, com una pel·lícula que agafa un tipus de comèdia més convencional sobre “la parella que discuteix durant les vacances” i li insufla una incòmoda energia i una estranyesa que fa variar completament com la llegim. Una proposta ben estimulant com també ho ha estat una altra pel·lícula del Festival: Black Bear, de Lawrence Michael Levine. Una fractal d’infidelitats on s’exposen els nexes entre vida i obra, realitat i ficció, contaminant-se mútuament durant tota la pel·lícula.

I si encara estem en una pel·lícula... ?

Black Bear explica la història d’una cineasta independent que decideix fer un retir a una casa rural on conviurà amb els amfitrions: una parella que està esperant un fill. El que podria ser una premsisa rohmeriana (tres amics en una casa xerrant i passant el temps) augmentarà en tensió a mesura quepassen els minuts, deixant-nos una primera part hipnòtica amb un gran sentit del ritme dins el propi diàleg. A partir d’aquí, Black Bear no només parlarà sobre la relació entre vida i obra, sinó també sobre la perversa relació de poder entre director i actriu.

D’alguna manera, com a Un Efecto Óptico, els protagonistes d’aquesta història també estaran atrapats dins la mateixa pel·lícula. Una espècie de Lux Aeterna on la recerca de la imatge perfecta ja no té sentit a ulls de l’espectador perquè senzillament ja l’ha vist. Però, alhora, on aquesta recerca pot ser llegida com la cristal·lització d’una fosca idea, una mentida generadora de ficcions. Sigui com sigui, aquest joc de miralls i ressonàncies deixa una pel·lícula tant seductora com divertida.

La figura del monstre: dins i fora del gènere de terror

Per altra banda, també hem pogut veure una pel·lícula de terror com Relic, primer llargmetratge de la directora Natalie Erika James. El tret distintiu d’aquesta pel·lícula és la seva capacitat de transitar per imatges tan diferents durant els seus 89 minuts de duració, gràcies a l’habilitat de la gent que hi ha al darrere. Un terror eminentment físic i material que acabarà prefigurant el que vindrà després: els laberints d’una casa que ja no és el que era.

Relic (Natalie Erika James)

Relic narra l’arribada d’una mare i una filla a casa de l’àvia quan aquesta desapareix. Amb aquesta premissa s’elabora una de les construccions espaials més contundents del festival, fusionant terror i drama familiar. Una pel·lícula que, gràcies a la seva fusió de gèneres, dialoga amb obres de terror contemporànies com Babadook, Hereditary o La Maldición de Hill House, però que no deixa de recordar també a coses com el videojoc P.T.

Alhora, dins el marc del Festival de Sitges, Relic també serveix per reconèixer, fer evident i reivindicar la importància del so dins una pel·lícula com a element generador de significat. És aquest ús minimalista del so, entre altres coses, el que fa a Relic allunyar-se d’alguns llocs comuns del gènere de terror i ser una pel·lícula que evoluciona de forma tan orgànica.

I fora dels codis de terror hem pogut veure una pel·lícula que també abraça allò monstruós i l’allunya de qualsevol mena de perill. A My heart can’t beat unless you tell it to dos germans cuiden a un tercer germà, un fràgil i malalt vampir. Un drama intimista sobre el sacrifici en tons ocres que, en molts moments, il·lumina la pell i els rostres per sobre de l’espai, deixant una vibe subtilment tenebrosa i apesarada.

My heart can't beat unless you tell it to (Jonathan Cuartas)

La figura del vampir, fora dels codis del terror i allunyada de qualsevol classe de castell, queda desplaçada a la d’un ésser condemnat a viure sol i en la foscor. L’amor dels seus germans, matant gent per alimentar-lo, serà el que el mantindrà en vida, però aquesta precària situació no podrà mantenir-se per sempre. My heart can’t beat unless you tell it to és una pel·lícula lenta i melancòlica que contempla els sentiments encreuats de les persones que s’encarreguen de cuidar als familiars que més ho necessiten. Un tema que, per altra banda, hem vist reflectit en moltes de les pel·lícules del festival, com també és el cas de Rent-a-pal, de Jon Stevenson.

Una altra pel·lícula allunyada dels codis de terror ha estat la francesa La Nube, de Just Philippot. De nou, un drama familiar amb elements fantàstics, en aquest cas, el d’unes llagostes que s’alimenten de sang. La Nube explica la història d’una mare vídua amb dos fills que decideix construir un viver de llagostes per tirar endavant a la família. De seguida descobrirà que per fer créixer el negoci aquestes llagostes necessiten alimentar-se de sang. Una pel·lícula que gira al voltant del sacrifici d’una mare i la frontera d’aquest sacrifici amb l’obsessió i l’ambició.

I si My Heart can’t beat unless you tell it to és conscient de les imatges més iconogràfiques al voltant de la figura del vampir que hi ha soterrades a la ment de l’espectador, La Nube sap el mateix de les llagostes. Un insecte que aquí s’estén i s’apodera del cos i la ment de la mare de forma tan ràpida com la lògica capitalista.

Una Península plena de zombies i imatge digital

En un ordre totalment diferent, també s’ha pogut veure la sud-coreana Península, seqüela de l’exitosa Tren a Busán, on els fets succeeixen quatre anys després del brot zombi. En aquest cas, parlem d’una segona part en clau d’acció i tones d’imatge digital, on els rapidíssims zombis i els hostils supervivents són el principal reclam. La fosca nit i els llums de groc intens s’intercalen aquí en una proposta que no aposta totes les seves cartes cap al cinema d’atraccions, sinó que hi intercala moments còmics, melodramàtics i distesos.

Península (Yeon Sang-Ho)

Aquesta mescla de 28 Semanas Después i Mad Max deixa una pel·lícula que es queda a mig camí entre el que va ser i el que podria haver estat, on les noves imatges digitals, trepidants i festives, conviuen amb un arc dramàtic que, desmillorat, comparteix algunes similituds amb la primera entrega.

En relació amb aquest arc dramàtic, un dels punts feia més interessant Tren a Busán com a pel·lícula comercial sud-coreana eren les seves friccions entre certs discursos crítics amb l’egoisme més extrem del tardocapitalisme salvatge i la necessitat d’emmarcar-se en una representació tradicional de la família i altres estructures patriarcals. Això ja no hi és a Península, però hi queda un rastre que podem identificar mentre la pel·lícula avança cap a noves direccions.

Dues propostes que ens deixen amb interrogants

Per acabar, parlem de dues pel·lícules amb plantejaments ben estranys: Les Animaux Anonymes i Fried Barry.

Les Animaux Anonymes (Baptiste Rouveure)

La primera pel·lícula planteja un món on els humans ocupen el lloc dels animals i viceversa, en una clara denúncia a la por, el dolor i la mort que pateixen els animals a l’actual societat, sigui en granges o lluites il·legals. D’aquesta manera, seguim la pista d’uns quants humans que són capturats i maltractats per uns animals antropomorfs. Les Animaux Anonymes comença com una proposta potencialment interessant: una pel·lícula que pugui dialogar tant amb obres de gènere com La Matanza de Texas com amb un documental de denúncia.

Però, més enllà d’això, la pel·lícula avança durant els seus 64 minuts com una experiència plana i impersonal, cosa que pot respondre al títol de la pel·lícula, però que alhora implica no generar cap mena d’empatia cap als protagonistes. Una pel·lícula sobre la relació de dominació que tenim amb els animals que ràpidament es torna insípida, també per culpa de la seva posada en escena, i amb una estranyíssima estructura discontinua de preses en negre.

Fried Barry (Ryan Kruger)

Per altra banda, Fried Barry va ser presentada in situ pel seu director Ryan Kruger com una pel·lícula que buscava ser diferent, entretinguda i inesperada. A més a més, després de la pel·lícula va haver-hi un improvisat Q&A on es va subratllar aquest component festiu i esbojarrat, lluny del conservadorisme que ocupen la majoria de produccions sud-africanes.

Fried Barry tracta sobre un toxicòman que és abduït i posseït per uns extraterrestres, els quals el deixaran atordit com un zombi pels carrers de Ciutat del Cap. Però el que semblava presentar-se com un bad trip intens tipus Mandy o Clímax es converteix en una pel·lícula molt més lenta i distesa, on en Barry, entre caminada i caminada, s’anirà trobant amb diferents personatges, els quals el portaran a situacions molt diverses.

La pel·lícula, lluny de ser aquest bad trip, funciona molt més com un programa de varietats on cada un dels personatges amb els quals es troba és una secció, estructura extremadament rígida en la seva construcció. Voluntaria o involuntariament, Fried Barry acaba sent la festa i la ressaca, una espècie de versió exploitation de Lazzaro Felice on tothom (o quasi tothom) és malèvol i s’aprofita d’ell.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —