---
Per Marina López
Publicat el 22 de juny 2022

Que joves que se’ns veu en aquesta foto. Quan et lligaves els patins, tens i seriós, vaig saber que eres tu. És aquell moment en què notes un click i prens consciència que el grau d’enamorament ha arribat a nivells desorbitats. Un febrer de 1988 a Calgary vaig saber que cada dia de la meva vida et volia veure esmorzant pa amb tomàquet a la cuina de casa amb la mirada perduda a la tassa del cafè.

El cabell ben agafat i el mallot ple de brillants. Estava nerviosa. No perquè estigués a punt de patinar als Jocs Olímpics d’hivern del Canadà. Tampoc per estar ballant davant de moltíssimes càmeres. Estava nerviosa perquè només podia pensar que volia estar amb tu. Quanta gent creus que té la nostra sort?

En pocs segons començaria a sonar: 'Lady I know it will hurt...' I just en aquell moment en què decideixes dir alguna cosa cometent l’error —o no— de deixar-te portar per l’impuls vaig dir: "et casaries amb mi?" Primer parlo i després penso. Però hi pensava i no hauria canviat cap de les paraules que van sortir de la meva boca.

Lliscàvem de dreta a esquerra, junts. Més tard ens creuàvem i, encara que ho havíem assajat entre un milió i un milió i mig de vegades, em vaig sorprendre quan em vas fer girar. Saps a les pel·lícules, quan arriba l’escena del primer petó i les càmeres comencen a fer voltes al voltant dels protagonistes? Em sentia així.

El final era espectacular. Tu em llençaves enlaire i, quan tornava a baixar, m’agafaves. I ens quedàvem mirant-nos. Ens vam posar a riure emocionats. Recordo que et brillaven els ulls. Un deu, un altre deu... i un altre. La perfecció. Ja ho diuen que l’ingredient secret perquè tot surti millor és l’amor.

Perdut en l’estat d’èxtasi momentani, no vas tenir una idea millor que demanar al jutge de pista que ens casés, allà. Les càmeres, retransmetent arreu del món, ens van captar – tremolosos, però més feliços que mai – fent-nos el nostre petó al ritme d’"Atlantis is Calling (S.O.S for Love)".


Històries creuades

Ekaterina Gordeeva i Sergei Grinkov van començar a patinar junts quan tenien 11 i 14 anys respectivament. Eren russos, de Moscou, i, com que presentaven condicions atlètiques favorables, els van enviar a escoles d’alt rendiment. Com que no destacaven particularment, el seu entrenador els va fer provar el patinatge en parella. L’any 1988 es van endur l’or als Jocs Olímpics d’hivern de Calgary, ja com a parella sentimental. Tres anys després es van casar.


A Sarajevo, l’any 1984, Jayne Torvill i Christopher Dean va fer una actuació perfecta, és a dir, es van endur la nota màxima al sistema vigent en aquell moment. Això no s’havia vist mai. Els patinadors van començar a entrenar junts l’any 1975. És vox populi que, encara que mai van ser parella oficialment, han viscut una situació semblant a Jennifer Aniston i David Schwimmer. Tot i tenir sentiments l’un per l’altre, els van deixar apartats.

Antònia Font ha aconseguit descriure el pic del romanticisme barrejant les vides d'almenys quatre persones reals


L'Avui convido jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades d'obres artístiques. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? A aquesta secció tot és possible.
— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —