- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Mar Bermúdez
Supremacia del postureig?
Alcem la veu seguint el corrent de moda mentre es dona l’esquena als temporers de Lleida que dormen al carrer, als menors migrants que pateixen maltractaments i a la violència policial exercida sobre els qui intenten traspassar la frontera a Melilla
Publicat el 08 de juny 2020

Trayvon Martin, 17 anys. Una nit de febrer de 2012 torna cap a casa seva després d’haver anat a comprar quatre coses de menjar. És a Sanford, Florida. L’adolescent es creua amb George Zimmerman, vigilant del veïnat, qui truca a emergències al·legant que el noi sembla no tenir bones intencions. S’escolten trets. Trayvon Martin és mort. Zimmerman declara defensa pròpia i és acusat d’homicidi involuntari. Resolució: absolució. En Trayvon Martin era afroamericà.

Suposo que el nom de Martin i la seva història són molt coneguts ara que les xarxes socials recullen milions de publicacions amb el hashtag #BlackLivesMatter. Ho dono per fet perquè el seu assassinat va ser l’espurna que inicià el moviment #BlackLivesMatter, un crit contra la brutalitat policial racista que va omplir els carrers de centenars de ciutats arreu dels Estats Units. De la lluita social en va néixer la Fundació Black Lives Matter, l’any 2013, de la mà d’Alicia Garza, Patrisse Cullors i Opal Tometi, tres activistes negres que lluiten contra la supremacia blanca, l'opressió i la violència que s’exerceix sobre les comunitats negres.

Però sembla que, precisament els blancs, hem anat transformant la reivindicació en activisme superficial, en allò que alguns anomenen “postureig”. I és que l’objectiu del #Blackouttuesday era promoure que durant un dia s’evités de penjar informació personal i s’utilitzessin les xarxes exclusivament per denunciar casos de violència racista, per transmetre dades sobre la brutalitat policial, exposar realitats i donar visibilitat a les desigualtats racials arreu del món. El hashtag volia ser una font d’informació per a la ciutadania, un recopilatori de proves de la veritat per als qui la qüestionen, i una eina de pressió per als governants. Però no ha estat així.

L’actitud de molts dels qui mai no podran entendre del tot què vol dir ser racialitzat ha consistit a penjar una única imatge en negre a les històries d’Instagram o a un post, amb alguna frase inspiradora, el hashtag pertinent i moltes etiquetes. Omplint els buscadors de contingut de dubtosa qualitat informativa. La prova és a les dades. Mentre els posts d’Instagram del moviment sumen més de 19 milions d’imatges, les diverses peticions de change.org que reclamen justícia per a George Floyd o les plataformes i moviment com #BlackLivesMatter queden lluny d’aquesta xifra. Supremacia del postureig?

L’assassinat de George Floyd, intueixo que més conegut, ha posat el focus mundial en la violència policial racista dels EUA i ha motivat manifestacions i accions arreu. Llavors, aquestes situacions només es donen als Estats Units? A Sudàfrica, un país amb desigualtats de raça encara molt arrelades a la societat, Collins Khosa ha estat assassinat per l’exèrcit sudafricà en aquests dies de confinament i s’han produït al menys mil denúncies, la majora a Ciutat del Cap, per abús policial en els últims dos mesos. Però aquesta realitat no queda pas lluny.

A Espanya les desigualtats de raça són ben presents i la violència policial racialitzada també existeix. De fet, aquestes setmanes han alçat la veu els temporers de Lleida explicant les condicions indignes en les quals viuen i treballen, també van sortir a la llum els abusos als camps de maduixes de Huelva, i no oblidem els casos de menors migrants no acompanyats maltractats, i la violència exercida contra aquells qui intenten traspassar la frontera de Melilla. Però cap hashtag ni moviment social de gran calibre ha nascut per denunciar els seus casos i reivindicar-ne responsabilitats. A vegades, cal mirar-se el melic.

És cert que l’auge d’activisme que s’ha produït té aspectes positius. Fa reflexionar i prendre consciència, tot i que sigui durant pocs instants, de les injustícies que construeixen les societats del món. Ara bé, caldria exercir la reivindicació amb seny i amb coneixement de causa. No tothom qui va penjar una imatge en negre dimarts va fer l’exercici d’entendre què feia i, com a conseqüència, es desprestigia la lluita dels que sí que volen llançar un crit. Piular o publicar a Instagram amb el hashtag #BlackLivesMatter és molt in, però tendim a donar l’esquena a fets ben equivalents quan passen a casa nostra. En la superficialitat falsa i forçada en la qual socialitzem (les xarxes socials), seguir el corrent suma punts positius. Però actuar i encarar la realitat encara costa.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —