Celibat
Publicat el 12 d’octubre 2021

Malgrat que la religió catòlica segueix sent un pilar de la nostra societat —per molt que la quantitat de creients s’hagi desplomat a Occident durant l’últim mig segle, el pensament comú segueix immòbil dins del marc mental judeocristià—, és estrany que aquesta copsi portades de diaris i obri telenotícies. En l’últim mes, però, dos escàndols —un a escala local, l’altre internacional— han posat de nou al centre del debat una qüestió que fa temps que és discutida en el si de l’Església catòlica: el celibat. 

La renúncia de Xavier Novell, bisbe de Solsona, arran de la seva presumpta relació amorosa amb una escriptora de novel·les eròtico-satàniques i la publicació d’una investigació a França sobre els abusos sexuals dins l’Església gal·la han tornat a posar sobre la taula la conveniència o no de l’abstinència sexual. 

Abans que res, cal fer una advertència prèvia: aquests dos casos són d’una naturalesa completament diferent. Mentre que el primer respon al comportament humà més essencial, el segon només s’explica des de la perversió i la més absoluta baixesa moral. Tot i això, són algunes les veus que apunten al fet que el celibat és, en part, l’arrel de totes dues notícies. 

Celibat i pederàstia: existeix connexió?
Abordem el tema més polèmic: la posició oficial del Vaticà ha estat sempre la de negar una possible relació entre el celibat i la pederàstia. Quan l’any 1967 el papa Pau VI va publicar l’encíclica Sacerdotalis Caelibatus, l’últim document oficial que s’ha escrit al respecte, en cap moment es va plantejar que l’abús infantil podia desprendre’s d’aquesta pràctica. L’any 2010, el papa Francesc, quan encara era cardenal a Buenos Aires i signava com a Jorge Mario Bergoglio, va afirmar que “si hi ha un capellà pedòfil és perquè portava en ell la perversió abans de ser ordenat. I suprimir el celibat no cura aquestes perversions. Es té o no es té”. 


El papa Pau VI signa l'encíclica Populorum progressio l'any 1967. Fotografia: EFE.

El teòleg Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona, en declaracions al Diari de Barcelona, reitera la posició del papa Francesc. Pel Dr. Puig, aquest tipus d’abús són del tot intolerables, ja que “constitueixen una agressió a la persona que deixa marca tota la vida”. És més, assevera que “un celibat viscut serenament és del tot possible i no amagarà una doble vida”. D’una manera indirecta deslliga del tot una pràctica de l’altra.

No obstant això, és cert que existeixen veus que asseguren que el celibat i la pederàstia estan estretament relacionats. Una d’elles és la de Krzysztof Charamsa, un exsacerdot del Vaticà que va sortir de l’armari. Charamsa, en una entrevista publicada per La Vanguardia l’any 2017, va assenyalar obertament que els dos actes estan connectats. “Què fan els homes del clergat que no poden reprimir-se?... Usen la seva autoritat sobre els qui depenen d'ells: nens, nenes, adolescents. És un terreny fantàstic de domini”, va declarar qui va arribar a ser segon secretari de la Comissió Teològica Internacional.

La qüestió de l’abús de menors és un dels problemes que més està desgastant el catolicisme contemporani. Tot i això, l’Església s’escuda en apuntar que la solució d’això es troba més en la necessitat d’afinar els criteris de selecció de sacerdots que no pas en eliminar el celibat.

Renunciar al matrimoni per amor

No hi ha dubte, però, que el celibat és la causa directa d’escàndols com el del bisbe de Solsona. Aquesta limitació deixa a molts sacerdots que voldrien viure una vida plena en parella amb només dues opcions: reprimir el seu amor o plegar de l’Església. A més a més, en moment de crisi de vocacions, com és l’actual, el celibat no fa més que restringir el nombre de possibles capellans. 


Xavier Novell, exbisbe de Solsona, durant la benedicció. Fotografia: ACN

L’argument principal que esgrimeix el Vaticà, recollit a l’encíclica Sacerdotalis Caelibatus, apunta al fet que el celibat ajuda al capellà a dur a terme una millor feina: “El sacerdot, dedicant-se al servei del Senyor Jesús i del seu cos místic en completa llibertat més facilitada gràcies al seu total oferiment, realitza més plenament la unitat i l'harmonia de la seva vida sacerdotal”. Un dels sobretítols del document resumeix molt clarament aquesta idea: es tracta de renunciar al matrimoni per amor.

Pel Dr. Armand Puig, que recolza plenament aquest raonament, “el cèlibe no deixa tan sols una cosa tan bonica com és l’amor eventual d’una muller i els possibles fills que en surtin, sinó que no s’aferra als béns d’aquest món i posa la família d’origen (pares i germans) en un lloc relatiu, no absolut”. 

Una oportunitat per apropar-se als feligresos
Aquest pensament, però, no és compartit per la totalitat de l’Església. Jaume Marquilles, qui va formar part de la congregació dels Germans Maristes fins que hi va renunciar per amor, assegura al DdB que una persona que visqui en parella pot arribar a aconsellar millor en certs temes. “Crec que la dedicació podria minvar una mica, però seria en benefici de ser més persona, més natural, més sencer”. Per a l’ex-germà marista, la repressió amorosa que exerceix el celibat no fa més que crear capellans “infeliços”. 

Si aquesta llei pot arrossegar a capellans i sacerdots a la infelicitat, per què segueix vigent avui en dia? L’antropòleg Oriol Flo creu que hi ha dos arguments principals: el control del patrimoni i el trencament del parentiu. Amb el primer raonament, Flo es refereix al fet que  l’Església s’assegura que després de la mort d’un sacerdot tota la seva herència tornarà a l’ordre. El segon, més complex, implica que, si es trenquen les normes establertes de parentiu, hom se situa fora de les regles de la societat. “Surts de l'entorn profà i entres en l'entorn sagrat. Deixes de tenir relacions de parella i de descendència per tenir-les només amb el grup”, apunta l’especialista en anàlisi de tendències socials. 

El sentiment general de totes les fonts consultades és que, tard o d’hora, l’Església catòlica hauria d’acabar amb l’obligatorietat de la norma. Malgrat que això dividiria el clergat —el celibat se seguiria veient com a una opció de vida més 'elevada', creant així dos grups de sacerdots—, també asseguraria que aquells qui vulguin omplir la seva vida amb més amor que només el de Déu, ho poguessin fer en llibertat.

Seguirien havent-hi casos com el de Jaume Marquilles, que va entendre que aquella no era la vida que volia, però també es podrien donar situacions com la de Josep Maria Portell. Portell, que era capellà de vocació —de fet no cobrava, el seu sou venia del seu treball com a comptable a La Vanguardia— es va veure forçat a deixar l’Església. “Quan estava a la parròquia de Mare de Déu de Port vaig conèixer a la meva dona, la Maria Josep, i vam viure una experiència que ens va unir tant que ens vam haver de casar”. 

La filla gran de la Maria Josep, la Mercè, va emmalaltir de leucèmia amb 10 anys i la mare va demanar ajuda al sacerdot de la seva parròquia. Portell va passar-se un any sencer acompanyant a la mare i la filla en la malaltia. Quan finalment la Mercè va morir, l’experiència els havia lligat tant que Portell va creure impossible que aquella relació acabés allà. 


Josep Maria Portell i la seva dona, Maria Josep Giró. Fotografia cedida per la família.

“Vaig demanar a Roma si em deixaven ser un capellà casat”, comenta entre riures Portell. Davant la impossibilitat i la incomprensió d’amics religiosos i família, Portell va abandonar l’Església per poder casar-se i viure la seva vida amb la Maria Josep. “No va ser un enamorament de tipus físic ni sexual, sinó que venia d'una amistat molt viscuda”, recorda Portell, qui a més assegura que si el Vaticà permetés als capellans viure en parella, aquests podrien fins i tot excel·lir més en el seu ofici. A més a més, per l’ex-capellà, els arguments que utilitza el Vaticà per mantenir el celibat són tot un despropòsit. “Si diuen això és perquè estan molt lluny del clergat”, assevera.

La incògnita del futur

Tot i que sembla inevitable que tard o d’hora Roma decideixi acabar amb aquesta llei —recordem que el celibat no és cap dogma, de manera que està en les mans del Papa poder-ho canviar— també és cert que de moment no sembla que Francesc estigui massa disposat a fer-ho a curt termini. De fet, el papa Francesc va tenir una oportunitat magnífica per avançar cap a l’opcionalitat del celibat l’exhortació apostòlica postsinodal Querida Amazonia, però en tot el text no fa ni la més petita referència. 


El papa Francesc parant per telèfon durant una audiència general al Vaticà. Fotografia: EFE

Per l’antropòleg Oriol Flo és poc probable que en el curt termini el Vaticà acabi amb la norma. “Si el celibat encara segueix, és per la tradició. La tradició és atemporal, viu en un temps diví. Això situa a l’Església en una esfera temporal diferent de la quotidiana”, assevera Flo. Jaume Marquilles veu que en el món sacerdotal la solució és molt fàcil: que deixin als capellans casar-se. On sí que hi veu un problema és en les congregacions, on la vida monàstica faria molt complicada la convivència amb famílies convencionals. 

El teòleg Armand Puig també creu en algun moment es revisarà la norma, tot i que afegeix que el celibat és un gran do per tota l’Església. “En una paraula, el celibat és sobretot un bé espiritual, no una norma canònica”, sentencia el Dr. Puig. 

A Sacerdotalis Caelibatus s’exposa que la disminució de les vocacions sacerdotals s’explica per una crisi de fe. Només el temps dirà com acaba actuant l’Església, però mentre reflexiona, any rere any va perdent seminaristes. Tot fa pensar que tard o d’hora es quedarà sense ‘treballadors’ si no es modernitza, fa del celibat una opció i deixa entrar les dones en l’ofici.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —