Americana, camisa i corbata. Aquest és encara “l’uniforme” dels treballadors de moltes oficines de Barcelona, especialment dels despatxos d’advocats. Aquesta formalitat a la feina ha estat qüestionada els darrers anys, sobretot des de la pandèmia de la covid-19, però encara està molt arrelada a alguns sectors. “Si pares als ferrocarrils a Sarrià, tant ells com elles van vestits iguals i amb la motxilla de torn, semblen de clubs”, explica la Irene, extreballadora de Deloitte. Aquesta firma de serveis professionals, com auditoria o consultoria, és una de les empreses que mantenen un codi de vestimenta formal. 

La Irene explica que els homes havien de vestir cada dia amb vestit d’home i corbata, tot i que amb aquesta “havien baixat l’exigència” i només calia portar-la en cas de tenir reunions o de rebre clients. L’extreballadora comenta que les dones tenien “més ventall” de vestuari, però que era important “no sortir-se del motlle”: “Tenia la sensació de ser com una formigueta, és a dir, que tots havíem de ser més o menys iguals”. 

Segons fonts de Deloitte, la política comuna per als seus treballadors és la de projectar una “imatge professional”. La Irene, tot i que entén la necessitat de tenir un codi de vestimenta per diferenciar la roba de carrer de la de feina, opina que aquesta formalitat forma part del “postureig” d’aquest tipus d’empreses: “Hi ha elements de postureig, com també que t'hagis de quedar fins a supertard, encara que no sigui necessari”. 

En Ricard, que va treballar a la mateixa empresa, recorda que, mentre a l’oficina havia d’anar amb el vestit d’home, la situació no era la mateixa amb els clients: “Em van dir que si el client vestia més informal, podia fer el mateix, quan justament hagués entès que allà és quan has d’anar amb vestit. No em queixaré, però no té cap mena de sentit”, opina.

Marcar la línia

En Ricard recorda comentaris que van rebre alguns dels seus companys, per exemple, per portar vambes o per no portar el vestit d’home. L’extreballador diu que ocorrien “de manera dissimulada i mig de broma”, però considera que “implícitament, és una manera de marcar la línia”. 

Els codis de vestimenta de vegades se sobreentenen; d’altres, estan marcats al detall, com és el cas de Grant Thornton: “A la pàgina web hi ha un PowerPoint sobre com has d'anar vestit dividit entre homes i dones i depenent del que facis”, explica l’Andrea, treballadora d’aquesta empresa de serveis professionals.  

“Marquem unes pautes perquè qui ve a treballar a Grant Thornton pugui tenir més o menys clar com és la política de l’empresa que després es particularitza en funció de la línia de negoci en la qual s'està”, desenvolupa Pablo González-Costea, director de Recursos Humans de Grant Thornton. 

Aquesta diferència entre sectors la noten els mateixos treballadors, que veuen com els companys d’altres especialitats tenen més llibertat. En Jordi, un advocat que va passar recentment al sector informàtic, comenta: “En el moment que treballes amb enginyers, veus que van amb dessuadora i texans, mentre la nostra feina deu ser la més formal de totes”. 

Per González-Costea és necessari fer més concessions amb uns treballadors que amb d’altres: “Així ho exigien, i per a tenir el talent adequat i donar-los comoditat havíem de ser més flexibles”. A l’advocacia o l’auditoria, però, es manté el dresscode tradicional, ja que consideren que “hi ha línies vermelles que no s’han de traspassar”. 

El 'business casual': la màxima concessió

La pandèmia de la covid-19 va portar moltes empreses a relaxar les seves condicions de feina. En aquests sectors, els treballadors ho van notar en el seu dia a dia: el codi de vestimenta va passar a ser el “business casual”, sense corbates o americanes, però mantenint camises, pantalons i sabates formals. 

“Per ells treure la corbata i tenir el ‘business casual’ era un súper pas”, afirma la Irene. L’extreballadora conta que un dels caps va assenyalar que els treballadors “haurien d’agrair” la desaparició de la corbata: “va ser en un ambient molt distès, però era un ‘d’allà no baixarem’”. Pocs mesos més tard, van tornar als vestits d’home i el “business casual” va quedar relegat als divendres.

“Els companys et feien sentir incòmode”

Aquesta tradició de vestimenta l’arrosseguen els sectors de l’advocacia o la consultoria, però els caps no son els més inquisidors, precisament al contrari. “Mai era un soci o un cap, els companys et feien sentir incòmode, encara que no t’ho diguessin, et senties molt observada”, comenta la Irene. “Els podia haver fet jo mateix”, reconeix en Jordi, “si algú venia una mica més còmode, algun comentari feies; hi havia bon rotllo i eren més ganes de tocar els nassos, però els fèiem”. 

Els treballadors coincideixen que a les oficines hi ha una tònica similar: sortir del que és usual crida l’atenció de seguida. “Tothom va igual i si algú surt una mica de lloc, la mateixa persona s'adona que no està del tot ubicada i no tornarà a venir així”, afirma l’Andrea. 

Els codis de vestimenta: obligació o normalitat?

Els treballadors reconeixen que, de vegades, el codi de vestimenta els condiciona el dia a dia: “El que em molesta més del codi formal són les sabates, jo aniria amb vambes”, assegura l’Andrea. En alguns casos, els pot arribar a canviar l’estat d’ànim: “Em sento disfressat si porto un vestit, em canviava molt l’humor si després de la feina no tenia temps de passar per casa i canviar-me”, relata en Ricard. 

La Irene reconeix que era reticent a posar-se cert tipus de roba: “Per molt que hagués d'encaixar en el motlle, no m'identificava amb allò”. En Jordi també explica que, quan va canviar de sector, es “moria de ganes de treure’s el vestit”. Tot i això, els treballadors consideren que al codi de vestimenta encara li queden anys de vida en aquest sector.

“Els codis de vestimenta existeixen a molts llocs, els metges van amb bata perquè desprèn professionalitat”, afirma Vicent Borràs, sociòleg expert en consum del Centre d'Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT). L’expert assegura que tenir un codi de vestimenta és usual en empreses que volen crear una imatge, ja que és "la seva carta de presentació”. 

Joana Badia, advocada laboralista i experta en discriminació de gènere del Col·lectiu Ronda, indica que la legislació dona un marge molt ampli a les empreses en aquest aspecte: “Les empreses tenen el ‘dret de discreció’, que implica que tenen poder de direcció sobre els seus treballadors; és a dir, la teva empresa la pots dirigir sota el teu criteri”. 

“En el moment que acceptes un contracte de treball, si l’empresa té una imatge corporativa l’has de complir"

La legislació laboral no recull l’establiment de codis de vestimenta, però es deriva d’aquest dret dels empresaris. “Si un empresari volgués que tothom anés vestit de verd cada dia, com en principi anar això no vulnera cap dret fonamental, no hi hauria res que ho impedís si et fa un contracte laboral i tu els signes lliurement”, desenvolupa Badia. 

Alhora, entra en joc un segon factor: la imatge corporativa. “En el moment que acceptes un contracte de treball, si l’empresa té una imatge corporativa l’has de complir; altra cosa és que puguem pensar que el món ha avançat”, detalla l’advocada. Badia apunta, però, que aquestes normes d’imatge han de ser molt clares: “No et poden dir simplement que vinguis elegant, és molt subjectiu”. 

El sentit dels codis de vestimenta és cada vegada més qüestionat, però Borràs assegura que sempre existeixen: “Per molt que una empresa no obligui a un codi, s'acaba produint de certa forma. Si van amb bermudes en comptes d’amb vestit no fa la sensació, però els treballadors vesteixen tan similars que es podrien canviar la roba entre ells”. “La cultura que es marca dins de l'empresa pot ser més o menys explícita, però existeix”, conclou el sociòleg.