L’abolició de les Constitucions catalanes amb els Decrets de Nova Planta, la guerra de Successió (1714), els Fets de Prats de Molló (1926), la dictadura franquista (1939-1975) o la Declaració Unilateral d’Independència catalana (2017). Tots són episodis que han marcat un punt d’inflexió en el moviment de l’independentisme català. Però hi ha un aspecte de tot aquest moviment polític que s’ha mantingut a la penombra: l’independentisme armat. 

Front d’Alliberament de Catalunya (FAC), Exèrcit Popular Català (EPOCA) i Terra Lliure són alguns dels noms que han caigut en l’oblit de la memòria col·lectiva. “Una tasca poc complicada”, apunta el periodista David Bassa, pel “poc arrelament social a la lluita armada” i “les coordenades pacifistes de la societat catalana”, afegeix el politòleg Ricard Vilaregut. Aquestes organitzacions independentistes radicalitzades van aparèixer en un moment en què la lluita armada gaudia de nivells elevats de legitimitat per la seva vinculació als processos de descolonització. IRA o ETA van ser exemples a calcar per les organitzacions armades catalanes, segons Vilaregut. Bassa explica que sense aquests grups catalans, la voluntat d’independència s’hagués esvaït. 

La porta que s’obre amb la Transició

Durant els anys 70, l’independentisme català s’emmarca en un context de canvi: es deixava enrere l’opressió d’una dictadura per entrar en un nou període de democràcia a l’estat espanyol. Les lluites de l’antifranquisme havien generat sectors nacionalistes amb desig de lluita d’autodefensa i d’oposició a la dictadura. A Catalunya hi va haver un ressorgiment de l’antifranquisme amb unes bases polítiques i culturals cada vegada més sòlides. Amb la mort del dictador l’any 1975, s’obria una porta. Les forces antifranquistes havien de decidir si s’adherien al nou esquema reformista d’Espanya o si apostaven per la desvinculació i la ruptura. 

Les forces polítiques de partits com el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) o Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), abraçaven la idea del pactisme per la reforma unitària d’Espanya. Una idea que es traslladava a la majoria de la societat catalana, fent que l’independentisme quedés arraconat. Però la marginalitat de l’independentisme català va enfortir els postulats de l’alliberament nacional. 

La creació de Terra Lliure, doncs, no és una casualitat. Tal com apunta Vilaregut, “és un context extremadament convuls i amb molta violència política en el qual tots els actors polítics tenien la sensació que era moment de fer la màxima incidència possible perquè la direcció de la nova democràcia anés més d’acord amb els objectius.” Per tant, malgrat que l’independentisme català de les últimes dècades del segle XX no havia estat un moviment de masses, en aquell moment, va entrar en una fase de violència amb consciència de quin havia de ser el seu paper dins el nou marc polític de l’Estat. 

De la clandestinitat de la Catalunya del Nord a ERC

El marc teòric de Terra Lliure s’idea el 1978 a Fontpedrosa (Catalunya del Nord). Aquí l'independentisme català defineix la seva línia d’acció. Oriol Llonch, historiador, explica que és on se separa la lluita armada de la lluita política legal; entenent que podien existir simpaties i objectius conjunts però evitant la doble militància. A més, i ha un suport directe a la causa armada, reconeixent la importància de defensar el dret del poble a reivindicar-se a través de totes les formes d’acció possibles si hi havia repressió.

El 26 de gener de 1979 neix l’escamot Arxiu, format per Martí Marcó, Fèlix Goñi, Griselda Pineda, Quim Pelegrí i Frederic Bentanachs. Aquell gener van assaltar un vehicle de la Banca Catalana a Piera. Arxiu va ser el grup embrionari de Terra Lliure entrenant-se amb ETA-militar. De fet, les primeres accions armades que van fer a Catalunya eren reivindicades i jutjades com a accions de l’organització basca. Així relata Frederic Bentanachs, un dels fundadors, d’on sorgia el nom d’aquest primer escamot: “Ens dèiem Arxiu [...] d’arxivar accions, d’arxivar coses que es podien fer, idees…”.

Les relacions amb ETA durarien poc temps. Un any més tard, el 24 de juliol de 1980, Terra Lliure ja reivindica la seva primera acció a les protestes contra la central nuclear d'Ascó. L'endemà, els mitjans parlen per primer cop de Terra Lliure.

Cap al final d'aquest 1981, per algunes detencions i processos judicials oberts, creixen les tensions entre els membres de Terra Lliure. En aquest marc neix la necessitat de replantejar-se l'organització i les formes de treballar. Però no es fa fins a la I'Assemblea de Terra Lliure el 1982, celebrada entre el setembre i el novembre a Rosselló. Aquesta assemblea va acabar amb l'expulsió de Josep de Calassanç Serra i d'altres militants dissidents que volien aturar l'activitat i reflexionar sobre el futur de l'organització.

La repressió rebuda durant el 1982 i el 1983 afebleix Terra Lliure. Les actuacions no cessen, però les tensions dins del grup i amb altres grups independentistes van en augment. Per intentar solucionar les diferències, neix Moviment de Defensa de la Terra (MDT) l'any 1984. Com explica Llonch, l'MDT es crea com un primer nexe unitari de l'independentisme català.

Els anys 80 són anys de gran activitat per Terra Lliure. Amb el suport de MDT, hi ha una gran mobilització per la causa independentista. Però també són anys de més detencions i exilis. L'Estat, durant aquesta època, compta amb la col·laboració de les autoritats franceses que faciliten informació d'exiliats i refugiats del moviment a la Catalunya del Nord.

És durant el 1985 i el 1986 quan hi ha un pinacle de solidaritat i acceptació popular de Terra Lliure. Però dura poc. El 1987 és un any nefast per a l'independentisme combatiu. D'una banda, MDT es divideix en dos —MDT-PSAN i MDT-IPC—, incapaç de superar les diferències entre els dos partits. Per altra banda, el 19 de juny de 1987 hi ha l'atemptat d'ETA a l'Hipercor de l'Avinguda Meridiana de Barcelona. ETA estava vetada d'actuar a Catalunya mentre Terra Lliure estigués en actiu. De fet, des de l'organització catalana, l'atemptat contra l'Hipercor es percep com una mostra de menyspreu d'ETA i Terra Lliure emet un comunicat condemnant l'acció basca.

L'any 1987 també hi ha la primera víctima civil de Terra Lliure. El 10 de setembre de 1987, Terra Lliure va col·locar una bomba al jutjat de les Borges Blanques. La paret de l'edifici cedeix provocant la mort d'una dona. Aquesta serà l'única víctima civil de l'organització. Un dels acusats per aquesta acció va ser Marcel·lí Canet. L’exmilitant explica que aquesta víctima civil va ser un cop dur per l’organització: “No es va atacar a cap membre del que anomenavem les forces d’ocupació, de l’exèrcit ni de ningú [...], i que la primera persona que cau morta sigui una persona civil, va ser un cop fortíssim, sobretot per nosaltres”.

La víctima de les Borges Blanques i l'atemptat contra l'Hipercor fan caure el suport popular cap a l'organització i comencen a aflorar sentiments de rebuig a la lluita armada. Terra Lliure manté la constància de les seves accions, però perd incidència i popularitat. A això s'hi sumen les creixents tensions dins del moviment independentista. Malgrat que a la III Assemblea de Terra Lliure es demana solidaritat i unitat dins l'independentisme, les tensions culminen l'11 de setembre de 1988 amb l'enfrontament entre MDT-PSAN i MDT-IPC a l'acte del Fossar de les Moreres.

Davant d'aquesta situació d'inestabilitat interna, el gener de 1989 se celebra la IV Assemblea de Terra Lliure de forma precipitada i il·legítima. En aquesta trobada els membres participants es desmarquen dels postulats de la III Assemblea, que havia plantejat una nova estratègia de resistència per acumular forces. Així es materialitza la divisió interna de l'organització armada que, durant el 1989 i el 1990, perd encara més força i influència.

Amb la caiguda de l’URSS (1991), es debiliten els postulats de socialisme i radicalisme en què s’emmarcava Terra Lliure i es reforcen les tesis neoliberals del model capitalista. En aquest context, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) passa a tenir un paper destacat. El partit republicà, amb Àngel Colom al capdavant, aprofita la divisió interna de Terra Lliure i es presenta com una alternativa per unificar l’independentisme i fer un full de ruta per una independència política i pacífica. Colom planteja aglutinar tot el moviment independentista en una estratègia única integrada dins les institucions i amb la pràctica de la política convencional. Així, ERC proposa desarticular Terra Lliure i es converteix en mediador de les negociacions entre alguns sectors de l’organització —IV Assemblea de Terra Lliure— i el govern espanyol pel desarmament. 

Pere Bascompte encapçala les negociacions de Terra Lliure-IV Assemblea. L’any 1991, Bascompte declara públicament la dissolució del grup independentista anunciant l’abandonament de la lluita armada en consideració al projecte polític d’ERC. De fet, Bascompte passa a formar part d’ERC, partit que abandonarà al cap d’un any. La decisió que fa pública Bascompte és suposadament unànime, però genera reaccions entre els membres favorables als postulats de la III Assemblea. Aquests militants responen de forma ferotge amb més accions entre el 1991 i el 1992. Instal·len un explosiu a les oficines de l’INEM a Barcelona el 25 de maig. L’explosió causa 16 ferits, convertint-se en l’acció amb més víctimes de Terra Lliure. 

L'any 1992, però, a les portes dels Jocs Olímpics a Barcelona, l'Estat comença un procés per anul·lar Terra Lliure i reprimir el lideratge del moviment independentista. És el que popularment es coneixerà com a "Operación Garzón", perquè va ser dirigida, principalment, pel titular del jutjat central d'Instrucció número 5, Baltasar Garzón. Aquesta operació va consistir en la infiltració de serveis secrets espanyols i d'agents de la Guàrdia Urbana, aconseguint 45 detencions de persones vinculades amb l'independentisme català i amb Terra Lliure.

Després de la "Operación Garzón" comença un període d'inactivitat de la lluita armada i, des de Terra Lliure, es posa el focus en la lluita per l'amnistia dels presos i afectats independentistes. L'any 1995 hi ha el macrojudici de 25 independentistes, 18 dels quals se'ls va acusar de pertinença a Terra Lliure. És un procés judicial que s'allarga arran de les denúncies de tortures de 17 dels detinguts. De fet, s'engega un procés judicial que acaba al Tribunal Europeu dels Drets Humans l'any 2004, on es condemna a l'estat espanyol per haver-se negat a investigar les denúncies de tortures.

En aquest context, els detinguts i membres de Terra Lliure es mostren clarament a favor de la dissolució de l'organització i l'abandonament de la lluita armada a canvi d'una sortida digna dels empresonats. L'11 de setembre de 1995, els militants favorables a la III Assemblea de Terra Lliure van anunciar la dissolució final de l'organització.

L’independentisme després de Terra Lliure

Vilaregut apunta que els anys 90 són un desert per a "l'esquerra independentista". Ara bé, el moviment agafa força a partir dels anys 2000 amb la generació d'Anna Gabriel i el procés de Vinaròs. Ells refunden l'espai de l'esquerra independentista amb la CUP, agafant d'herència l'experiència de Terra Lliure i l'MDT, però sense reivindicar la militància. En paraules de Frederic Bentenach: “La tercera assemblea, que és la que va guanyar, la que va donar peu a l'MDT i a la CUP, no s’ha rendit mai, ha desaparegut”.

“Terra Lliure va aconseguir que hi hagués sempre una flama mediàtica, de propaganda, de resistencialisme independentista, que jo crec que si no hagués existit la història hagués estat molt diferent”, argumenta Bassa sobre el pes del grup armat al moviment actual. Llonch apunta que Terra Lliure va aconseguir aglutinar unes masses que, majoritàriament, se sentien més atretes per la nova democràcia i més distants d'una ruptura violenta amb l'Estat. De fet, l'independentisme català a finals del XX era un moviment minoritari. Malgrat la dissolució d'aquesta organització, segons Llonch, Terra Lliure va ser clau per l'èxit de l'independentisme català.