- opinió -
[#if imagenAutor??]
    [#if imagenAutor?is_hash]
        [#if imagenAutor.alt??]
            ${imagenAutor.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Joan Simó
Terrorismes (en plural queda millor)
L’opinió pública espanyola, poc aficionada a la mediació i les bones paraules, es va escandalitzar davant unes imatges on, segons exclamava la plebs tuitaire, s’estaven posant al mateix nivell les víctimes d’ETA amb les de la repressió policial
Per Joan Simó
Publicat el 16 de setembre 2020

Els informatius d’Al Jazeera, mitjà que em permet conèixer l’actualitat d’aquest món nostre sense experimentar la vergonya aliena a la qual m’enfronto cada cop que sintonitzo ‘la nostra’ i ‘les seves’, obrien, l’altre dia, amb la notícia de la setmana (per sort ja fa temps que el món no ens mira quan arriba l’Onze de Setembre). Parlo de la cimera històrica que, si el profeta vol, portarà la pau a l’Afganistan després de dues dècades de conflicte. Gràcies a la mediació de la Casa Blanca (cada dia crec més fermament en les possibilitats de la candidatura de Trump al Nobel de la Pau), el govern afganès i els talibans han acordat reunir-se a Doha per pactar una reconciliació nacional definitiva.

La negociació, que es preveu llarga i complexa, ha de respondre, entre moltes altres, a la qüestió del paper de la dona dins la societat. I és que, quan el líder talibà Mullah Abdul Ghani Baradar parla del restabliment d’un “sistema islàmic”, no és estrany pensar en el retorn de les lleis que, del 1996 al 2001, van privar les afganeses de drets fonamentals tals com el de poder anar a l’escola, treballar o, simplement, sortir de casa. Davant la possibilitat d’acabar amb una guerra que ha costat milers i milers de vides, més d’un estaria disposat al que fos per tal d’obtenir la pau; d’altres, però, creuen en l’existència de principis fonamentals als quals és impossible renunciar. La polèmica està servida.

Sigui com sigui, l’objectiu d’aquest article no és el d’aprofundir en els entrellats polítics de Kabul, sinó el de centrar-se en una imatge sempre captivadora: la d’un grup de terroristes asseguts al voltant d’una taula i exercint el paper d’actors polítics de primer ordre. Malgrat que va passar el mateix amb les FARC i l’IRA, l'absència d’anys i anys de demonització d’aquestes organitzacions per part de la premsa internacional (podien ser criticades per molts, però mai varen optar al títol de màximes enemigues del món civilitzat) va impedir que la seva disposició al diàleg fos tan impactant. Res a veure amb els talibans, bèsties negres de tota una generació. Quan, de ben petit, imaginava el mal absolut, el veia representat en les carns d’un grup d’individus barbuts i amb turbant que, des d’alguna muntanya perduda i plena de cabres, conspiraven per tal de destruir Occident. Aquells mateixos assassins despietats, exponents del fanatisme en estat pur i encarregats d’oferir refugi a Bin Laden en els anys de la guerra contra el terror, ara s’asseuen a dialogar (entre canapès i ampolletes d’aigua) mentre Mike Pompeu se’ls mira amb posat paternal.

Ja que parlem de terrorisme, he de dir que la contemplació d’aquesta escena m’ha portat, inevitablement, a recordar el batibull generat, setmanes enrere, per l’aparició del cartell amb el qual HBO va decidir promocionar ‘Patria’, l’adaptació televisiva del best-seller de Fernando Aramburu. L’opinió pública espanyola, poc aficionada a la mediació i les bones paraules, es va escandalitzar davant unes imatges on, segons exclamava la plebs tuitaire, s’estaven posant al mateix nivell les víctimes d’ETA amb les de la repressió policial. Per tothom és sabut que qualsevol que gosi matisar, relativitzar o parlar del conflicte basc sense adoptar el melodramàtic to dels culebrots llatinoamericans, serà condemnat a la lapidació de les masses, això en el millor dels casos i amb el benentès que la Fiscalia tingui l’amabilitat de no obrir cap investigació al respecte.

També és cert que la irritació que ens produeixen uns, no ens hauria de portar a abraçar desacomplexadament els altres. Negar-se a comprar el relat oficial sobre ETA acostuma a empènyer determinats joves esquerranosos a reverenciar les gestes de quatre assassins més preocupats de fer negoci i marcar paquet que d'alliberar Esukadi de cap opressió, la qual cosa, a més de ser un error garrafal, demostra una ignorància profunda que ens pot condemnar a la repetició dels sempre desagradables incidents que es produeixen quan els idealistes prenen les armes. Jo, que sóc poc amic dels dogmes i les cursileries, prefereixo enfocar el tema des d’una perspectiva històrica i, fins a cert punt, artística.

Pensem per un moment en ‘La càrrega dels mamelucs’, el quadre amb el qual Francisco de Goya va voler homenatjar els guerrillers espanyols que s’aixecaren, el dos de maig de 1808, contra l’ocupació napoleònica. En aquesta pintura, la historiografia oficial ens ha ensenyat a veure-hi lluitadors per la llibertat enfrontant-se a agents repressius (musulmans per a més inri). Però si ens basem en la legalitat vigent en aquells dies de principis del segle XIX, hauríem de definir l’heroic acte patriòtic del poble madrileny com una insurrecció violenta, tumultuària i, en essència, terrorista, que seria justament castigada amb els famosos afusellaments perpetrats l'endemà. El mateix podria dir-se del brillant film ‘La Battaglia di Algeri’, on els herois del Front Nacional d'Alliberament d'Algèria (amb els quals l’espectador empatitza des del primer moment) fan saltar pels aires diversos locals d’oci, arrasant les innocents vides d’un fotimer de joves pied-noirs, només culpables d’estar al lloc equivocat en el moment menys idoni.

Tenint en compte tot això, i procurant fer honor a la meva labor d’analista desinteressat, diré que cada cop sóc més propens a creure que no hi ha terroristes bons ni dolents, sinó perdedors (repudiats per tothom amb dos dits de front) i triomfadors (homenatjats amb mausoleus i bustos). La resta del que es pugui dir al respecte, manca de tota honestedat argumentativa. Veure el líder dels talibans encaixant la mà (Mahoma, home sensat, castigaria qualsevol pusil·lànime que anés pel món fent xocs de colze) d’un diplomàtic nord-americà, demostra, sense marge per al dubte, que tinc raó. [Insereixi aquí la llei de Campoamor].

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —