No em puc creure que no hagi descobert tot el que va passar fins ara, vint anys després. Com d’estúpids podem arribar a ser a vegades... i tot per no dir-nos les coses a la cara, sense embuts. El món aniria molt millor si tots fóssim més sincers o, almenys, segur que seríem més feliços i viuríem més en pau. Quantes vegades hem tingut les coses davant dels nassos i no hem sabut veure-les?

L’altre dia estava a casa d’uns amics i me’n vaig adonar. De sobte va sonar la teva cançó, la teva veu i vaig començar a lligar caps. Ai, Guille... en comptes de fer cançonetes m’ho hauries d’haver explicat tot directament! O haver-me deixat una nota a la taquilla, per exemple. Però a tu sempre t’ha agradat més dir les coses cantant i no series el mateix si ho fessis d’una altra manera. Tampoc m’enganyaré: això era una de les coses que m’encantava de tu.

Recordo el dia que et vaig dir hola per primera vegada. Estava nerviosíssima! Tu dius que tenia la veu transparent però en realitat la tenia entretallada. Portava esperant aquell dia molt de temps però no sabia com fer-ho, com apropar-me a tu. Va ser un detall per part teva dir que tenia el somriure de mel, però els dos sabem que tenia la boca bruta de la crema de cacauet del meu entrepà. No sé perquè se’m va passar pel cap saludar-te just després del pati.

Pensava que no te n’havies adonat, però a classe sempre et mirava. Ara he sabut que la meva mirada et feia pessigolles sense voler i que per tu era la bombolla que t’ajudava a nadar. Què romàntic has estat sempre, eh... Tant de bo hagués passat: tant de bo m’haguessis preguntat si volia venir amb tu al centre a prendre un cafè per parlar de discos de cançons de Tommy James i d’algun llibre bonic. T’hagués dit que sí. Després, més tard, cap a les deu, estrenarien una pel·lícula de Woody Allen, que ara odio però que llavors adorava. I així, deies, hagués estat el millor dia de la teva vida. També de la meva, Guille, també de la meva.

Em sap greu que pensessis que tenia parella i que estava enamorada d’ell quan tu ho estaves de mi. En realitat era un amic del meu germà que m’emprenyava més del compte, res greu. Sí que tenies raó en una cosa i és que ningú ha sabut mai de la teva profunda emoció, almenys jo no. Tu esperaves que et parlés per donar-me la raó per tal de no mostrar els teus nervis i jo estava exactament igual, esperant que t’apropessis a mi. Quin parell d’idiotes.

Tot això era al 2000, quan tu estaves penjat de mi i jo de tu i no ho sabíem perquè no érem capaços ni de parlar-nos. Ara tot ha canviat, em consta que ja tens la teva vida, plena de música, èxits i amor, i jo també he fet la meva. Tot i així, no puc evitar que em sembli tendre tot allò que vam viure. O el que imaginaves que podríem haver viscut, millor dit. La teva manera d’estimar-me sense voler, aquelles mirades indiscretes i totes les històries que teníem al cap. Ara res d’allò s’arribarà a fer realitat, però vull que sàpigues que mai oblidaré el dia que et vaig dir hola per primera vegada. 

L' Avui Convido Jo és un espai de ficció de Diari de Barcelona que explora, a partir de la imaginació, les veus amagades dels productes culturals. Què passaria si els personatges de les cançons ens parlessin? En aquesta secció tot és possible.