- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 07 d’octubre 2020

Idealment, una espera trobar-se amb Mujeres a un bar clàssic de Barcelona amb una canya a la mà. Malauradament, la incompatibilitat d’horaris, la distància geogràfica —i potser social— i totes les complicacions derivades d’aquesta pandèmia no ens ho permeten. Malgrat veure’ls la cara per streaming, el trio es compenetra d’allò més bé i aporten un caliu i un clima de conya dignes del seu segell personal.

Mujeres representa un garage estatal amb un costat pop inevitable, que fa que el seu públic reciti les seves lletres com a mantra i es deixi cos i ànima als seus concerts. El grup, ara format per Arnau, Pol i Yago, acaba d’estrenar el seu cinquè àlbum, Siento Muerte (Sonido Muchacho, maig 2020), en plena pandèmia. Tot i així, no han parat de fer concerts, com el de les Nits del Primavera, una explosió d’eufòria col·lectiva després de mesos d’aturada emocional. 

Una setmana després de veure’ls tocar en directe, el trio em saluda amable a través de la pantalla del meu portàtil. A mi, que, tot i la meva joventut, porto uns anys de bolos de Mujeres, suportant cops de colze i més d'un blau, i fonent-me les oïdes gràcies al volum màxim dels meus auriculars quan escolto els seus àlbums en bucle.

Concert de Mujeres als Nits del Primavera. Foto: Maria Alba


Una cosa en què penso és si encara us sorprèn connectar amb gent jove, com jo, que soc del 97, i reenganxar al nou públic?

Arnau: Bé, ho hem parlat alguna vegada, que ara tenim públic que crec que pensa que el primer disc va ser Un sentimiento importante. Em fa molta gràcia. Hem passat directament ja al trio en castellà. És curiós que coexistexin tant la gent que ens segueix ja, que és més puretilla, que molts ja tenen crios, amb la gent superjove, i que potser per edat, no ho sé, haurien d’estar escoltant un altre tipus de música, i en canvi ens estant escoltant a nosaltres. Ho veig molt positiu.

Pol: Jo trobo que és l'hòstia que hi hagi una nova generació de gent que ens escolta i que amb els dos primers discs sempre més o menys hi havia la mateixa gent als concerts. Va ser a partir del tercer àlbum, el Marathon, que vam començar ja a veure aquesta regeneració, i dèiem “hòstia, d’on collons surt tota aquesta gent que està venint?”. Trobo que és el futur que vingui penya jove... de puta mare.

Yago: Jo suposo que em fa gràcia... és clar, dius del 97... [als seus companys] ella tenia com 10 anys quan vam treure el primer disc! [riuen]. Igual a mi em sorprèn sobretot perquè pensàvem que lo de les guitarres estava molt fora en aquestes generacions d’ara, no, Pol? A vegades ho havíem pensat, que molts xavals d’ara estan superconnectats amb tota la moda urbana en general, no entro en cap gènere en concret, però ho veia com molt en l’estètica i tot... No tenim res a fer, a aquests xavals els hi semblarà la cosa més pureta del món, un grup de rock... Per aquí sí que estic bastant sorprès. Alhora, penso que la nostra no és una música de senyors [riu]. No? Ha tingut bastant bon rotllo. Puc entendre que li agradi a la gent jove.

Com és tocar en la nova normalitat, acostumats a un públic que ho dona tot, sense pogos, sense l’escalfor de la gent?

Pol: Molts grups critiquen que és raro tocar davant d'una audiència asseguda, però jo crec que nosaltres preferiríem que hi haguessin pogos i gent suant i tot això, però ja ens sembla bé. Nosaltres ens ho passem bé dalt de l’escenari, anteriorment ja hem tocat davant d’audiències assegudes, en auditoris i també davant de deu persones o menys. Són situacions incòmodes en les que ens hi hem trobat d’alguna forma. I jo, collons, els concerts que estem fent són l'hòstia, no tios? [pregunta als seus companys] Jo m’ho he passat bastant bé. 

Yago: Jo també diria que, tot i la pandèmia i tot això, jo crec que el moment és molt bo per nosaltres. El grup tenia una gira brutal, segurament ara passaran coses superbones, les millors ofertes que hem tingut en tota la nostra carrera... no? I no només em refereixo a nivell econòmic, sinó a ofertes i propostes bones, la gent et posa com a festivalets i coses com a cap de cartell... O sigui, com en una posició per nosaltres molt bona i molt còmoda. Tothom ens rep amb els braços oberts, allà on toquem la gent ve com boja, venem un munt de merchandising. Veiem molt carinyo pel grup i s’enten molt el nostre missatge. Crec que la gent es fa els discs molt seus i són com coses importants per ells. I això és molt maco. 

Arnau: El que estic pensant mentre fem els concerts és que, per haver estat sense tocar quatre mesos, els últims concerts que estem fent estem tocant millor que mai. És una sensació que tinc, pot ser que també sigui per les ganes que tinc de tocar. Però l’altre dia al Primavera, i sobretot també al Bosque Sonoro i tal, tenia aquesta sensació de, no ho sé, com si realment haguéssim estat tocant tot l’any aquests temes. Els toquem d’una forma i tenim una dinàmica entre nosaltres, que sembla que no hàgim estat tant temps parats.


D'esquerra a dreta: Arnau, Pol i Yago

Ara que parlaves d’aquest quatre mesos… com us va pillar la quarantena creativament? Si pensem en les stories d’Instagram que fèieu, no ereu molt de la banda de les persones que es van posar superproductives, rollito “soc molt creativo, estic superinspirat…”?

Pol: Entre nosaltres la nostra vida digital, de stories i tal, l’únic que fa és retratar els caps de setmana de quan anem a tocar. Com que això va desaparèixer, no hi havia massa...

Yago: No content! [riuen]

Pol: I tampoc ens volem forçar, no ens veiem com un grup o unes persones que tinguin aquesta necessitat de crear contingut per estar present a les xarxes... no pensem en aquests termes ni aquestes estratègies. 

Arnau: A vegades els grups en aquests moments sembla que l’únic que vulguin és fer marca, i “feu-me cas, i ara faré un directe, i després un altre... i jo, jo, i jo”. Nosaltres reivindiquem també, en el cas sobretot del Pol i el meu (perquè el Yago sí que havia de treballar), l’avorrir-se a casa i el no fotre res. A vegades sembla que en aquesta societat digital i ultracapitalista sempre hagis de ser creativa i sempre estar generant contingut per Instagram o Facebook. Escolta, també pots estar a casa, llegint un còmic o un llibre, mirant una peli, o estar mirant per la finestra. 

Yago: A part que hi ha moltes coses que van passar durant la pandèmia, en el sentit dels grups, i del que els grups feien que no ens va convèncer massa. Sobretot en el tema que era una ocasió per fer soroll i llançar determinats missatges, cosa que està bé, però potser en algun moment es van llançar uns missatges una mica... no ho sé... poc productius i trobo que aportaven poc a una situació que era bastant desesperant. Era simplement, sí, fer-se veure. Però és que a nosaltres ens agafa amb la sortida de l’àlbum i vam aprofitar tot el confinament per fer entrevistes, preparar dos clips... Vam fer coses, vam ser creatius, de fet! Vam fer algunes xarletas, allà amb cubates, que a vegades es van allargar fins a altes hores de la matinada...

Vau treure unes tapes amb demos antigues, oi?

Yago: Vam treure un recopilatori de maquetes, que va servir a mode benèfic per ajudar les sales. De fet ens agradaria pensar en més accions d’aquest tipus perquè la situació és francament alarmant, i si arribem així a final d’any al final serà un puto drama per a les sales. Però... no ho sé, sempre des d’aquest sentit de produir perquè s’havia de fer alguna cosa, no per la necessitat d’haver-ne de fer alguna, sinò perquè realment teníem lío, el disc sortia, i s’havia de fer tota una sèrie de coses. O sigui, vam fer les coses que hauríem fet de normal. Òbviament trobàvem a faltar tocar i l’estima de la gent, i també trobàvem a faltar assajar junts. Però crec que vam fer un portes endins bastant èpic 
[tots assenteixen].

Yago: I per fer la sortida del disc crea una situació ideal. Vull dir, la gent estava súper al loro, superconnectada, tot el dia mirant Instagram, tothom com uns salvatges, i això va ser guay.

Ho vau saber aprofitar bastant bé. De fet també vau fer un videoclip... Tot, de fet, buscar vies alternatives.

Yago: Sí, si ho penses en dos mesos vam fer dos videoclips, el recopilatori, i no sé què més... Vull dir, que tela, no? [riu] Això sí, no vam fer ni un directe d’Instagram, t’ho asseguro...

 

Abans parlaves de la situació difícil que estan patint les sales... vosaltres us heu sumat a moviments com Alerta Roja i Cultura Segura? Què en penseu?

Yago: Vam dubtar molt del tema d’Alerta Roja, nosaltres. Realment, no som uns professionals de la música, no ens hi dediquem. És veritat que tenim una posició de privilegi, que tenim un altaveu, segurament més del que tenen altres persones, però... no ho sé, crec que no vam participar, almenys en això, per aquesta qüestió. Potser el dia que sigui una realitat poder ser músic en aquest país en unes condicions més o menys normals... Per a gent que es dedica més o menys a la música independent, em refereixo. Però es fa estrany que per a un grup com nosaltres a vegades, que treballa tant i té tanta feina i tanta moguda en general al voltant del grup, sigui tant impossible realment. M’ha cridat l’atenció el fet que potser no hi ha tanta cohesió com voldríem al sector de la música. I res, lo de les sales és un drama i lo de cultura segura, per suposat. Som un grup que no deixarà de tocar per res per aquestes condicions, i que s’adaptarà a totes, de totes les formes. 

Pol: Tot això dels directes era com molt optimista i de mirar-se a ells mateixos com a banda, i s’obviaven molts cops tots els que estan currant rere els escenaris, els tècnics, la gent que duu les sales... I la nostra acció aquesta de l’edició de demos, anava directament destinada a reforçar aquest col·lectiu. Però és aquesta incongruència estranya de dir "hòstia, nosaltres com una banda que no viu d’això, perquè el sistema d’autònoms no ens permet dedicar-nos a la música, hem de ser nosaltres els que ajudin aquest col·lectiu?" Hauria de ser una cosa que vingués més de l’Estat, de recolzar aquesta gent. 

Yago: A mi francament em sorprèn que no hi hagués cap altra banda, igual m’estic colant, eh?, però a mi m’ha sorprès molt que no hi hagi grups, segells, persones que fins i tot tenen molta consciència d’escena i del que són els espais de la música, o que deuen molt els que se’ls ofereix per després haver-se convertit en el que s’han convertit, que no han fet ni una acció.

Però vosaltres sí que vau prendre la iniciativa...

Yago: Nosaltres, uf! Li vam donar unes voltes impressionants, abans de treure el recopilatori. Precisament perquè venim d’una cultura de la música en què els espais, els promotors, hi ha molts grups, no només nosaltres, que tenen molt en compte amb qui treballen, en quina sala toquen... Em sorprèn moltíssim, que no hi hagi hagut accions d’aquest tipus, i per suposat amb bandes professionals estic absolutament alarmat. Perquè en aquest país, tal com funciona l’estructura, hi ha tota una sèrie de grups que evidentment estan ja per sota de la línia, sota terra, perquè ens entenguem, i hi ha d’altres que formen part d’un ecosistema que està en un mateix nivell, i després tot es multiplica per deu i per vint: públic, ofertes, repercussió, seguidors, vendes... 

 

Yago al concert del Nits del Primavera. Foto: Maria Alba

Si mirem l’evolució del grup, heu cantat en castellà i en anglès. Heu pensat mai a composar i cantar en català?

Yago: ens ho pregunten mogollón, això. L’altre dia Radio3 també ens ho deien: “Bueno, ¿para cuándo el catalán?”. És una cosa que últimament surt.

El debat de la llengua està molt present ara, amb diverses iniciatives de recuperació de la llengua i sota la idea de protegir-la i generar contingut en català.

Yago: Jo no m’ho he plantejat. A veure, jo he tingut un grup que cantava en català i m’encantava, eh? Era un grup amb un so peculiar per cantar en català. Però, hòstia, jo per Mujeres no m’ho imagino, t’ho juro. Ho veig raríssim. Segurament...

Arnau: Segurament, sortiríem a TV3, no Yago? 

Yago: Sortir a TV3, segur!

[riuen]

Yago: Costa sortir a TV3.

Pol: Joder, si costa!

Yago: A veure, ara hem sortit a RAC1 i al Basté li mola, també. És el primer pas. Un gran pas.

Arnau: Home, jo potser una cançó si que faria, però un disc en català seria raríssim. I mira que nosaltres parlem entre nosaltres en català. I amb les nostres famílies.

Yago: Podríem fer com una versió del disc en català. Un sentiment important, la força d’un sentiment. I llavors, saps com allò que es feia en anglès i en castellà? Doncs en castellà i en català.

Arnau: Bé, tu alguna vegada al local comences a cantar el tema en català i és bastant graciós... Però no sé si ens ho prendríem en serio o faríem alguna cosa molt passada de voltes, no sé què faríem...

Yago: No ho sé... A nivell empresarial, com ho veieu vosaltres el tema? [es dirigeix als seus companys]. Jo ho veig molt complicat, tio.

Pol: Això que heu dit de TV3 realment és una cosa molt seriosa. Molts grups suposo que trien cantar en català per poder-se fer lloc a un circuit català de mitjans de comunicació i després de festivals. I potser no és una qüestió tant de que sigui un idioma en el que volen fer música, sinó que es volen col·locar en un lloc concret, per assolir certs èxits que s’han marcat. I, hòstia, hi ha una escena de música en català vinculada a tots aquests mitjans i festivals en català. Jo ho trobo perillós i cutre i fatal.

Yago: Va haver-hi una època, no diré grups perquè és molt lleig, però va haver-hi una època que algunes bandes es van passar al català, una miqueta abans que comencéssim nosaltres, perquè hi havia ajudes.

Ah, sí?

Yago: Si tenies un grup que cantava en català, tenies ajudes. I llavors amb aquesta ajuda igual podies gravar un disc o podies plantejar-te comprar l’equipament i saps? Rollo, venga. Aleshores munto el grup i canto en aquest idioma perquè em donen diners i així jo puc començar més o menys amb bon peu la meva carrera. Raro, no?

Pol: Nosaltres sempre havíem fet alguna cançó en català en gairebé tots els nostres discs. Suposo que ens plantejaríem fer alguna cosa en català si haguéssim fet un tema en cada disc allà tirat en català. Però de moment ha estat molt allunyat del nostre imaginari, de tot plegat.

Arnau: De moment sí. Mai se sap.

Yago: No, però es veritat que el tema del castellà havia estat allà perquè hi havia algun grup de referència que estava per allà, tot el tema aquest del garatge ibèric, del garatge peruà, llatinoamericà, i coses d’aquest tipus. I bé, al final érem un grup espanyol, doncs tenia guasa. Però en realitat el canvi sens dubte era perquè d’un temps cap aquí hi havia molta gent que ens insistia, no? En el Marathon també els dos temes van ser els temes en castellà, era així. En directe ho notàvem molt.

Per què aquest viratge al castellà per un disc sencer?

Yago: La motivació va venir sobretot del pas a trio. Era un repte tan complicat per a tots que jo crec que vam fer la jugada aquesta de complicar-nos la vida al màxim per intentar justament d’aquesta manera fer reviure el projecte. Perquè si haguéssim intentat seguir molt igual a com treballàvem com a quartet, potser no hagués sortit tant bé, saps? S’hagués trobat a faltar una mica tot. Aquesta idea una mica de revolució va ser la que va conduir al castellà, tota aquesta conjunció de coses. Llavors no entenc quin seria el pas aquest pel català, quan hi ha públic a Catalunya. Tot el que t’explico són moltes coses, i amb el català em trobo amb res. Vull dir, més enllà de que m’agrada i és la meva llengua, i tot això.
 

D'esquerra a dreta: Yago, Arnau i Pol

Però si estaria guai fer com una conya de traduir una cançó sencera al català, així com res oficial.

Yago: “Aquells ulls” [riu]

En acústic, a més, també.

Yago: Què complicat!

Quina filosofia s’amaga rere Siento Muerte, s’uneixen nihilisme amb festa a través del derrotisme i la devastació?

Yago: Realment el veiem com un disc optimista. En moltes coses és una mica bajonero, no? I una mica sinistre i inclús melancòlic, potser? O nostàlgic. Realment és evident que tot s’està anant a la merda, i de fet aquesta idea era prèvia a tot aquest puto caos infernal. Però el disc, tot i les coses aquestes que pot tenir, que sembla com una petita derrota o coses irrecuperables o records de coses que van passar i mai més tornaran a ser i demés, en realitat després és com una espècie de petita guspira de felicitat. Com petit moment, parèntesi, excusa, que de cop hi ha en aquest puto caos.

Seria com un positivisme diferent a la campanya happy del Govern, “este virus lo paramos todas”, les pancartes, els colorins?

Pol: A mi aquestes idees que venen de l’estat d’unió i orgull d’un país i banderes i tot això, sigui quina sigui, sempre em són igual, no em puc sentir identificat d’aquesta forma. Jo l’única cosa amb la qual em sento identificat aquí és amb petits records d’aquesta ciutat, o de certes escenes que es poden trobar en altres ciutats, la forma que té la gent d’entendre la música, d’entendre el negoci que pot haver-hi amb la música, la forma de fer les coses, la forma d’autoeditar-se, d’ajudar-se els uns amb els altres. És una cosa que no té res a veure amb un territori concret, una bandera ni res. Aquest missatges son baratíssims i em foten gràcia, la veritat.

Yago: Vam parlar molt també que en realitat una miqueta la forma en què es podia materialitzar el disc sempre era en directe. Com que aquest petit moment de felicitat en tot aquest caos era en realitat el puto concert. Tu ets en aquesta vida, i ara amb la Covid seria més èpic encara, imagina que estiguéssim així però que els concerts poguéssim fer-los normals. Llavors el teu disc es diu Siento Muerte i tu estàs girant Siento Muerte en tot aquest context, però després la sala pot estar petada i la gent fotent el loco. Doncs seria exactament això. És aquest tipus de positivisme. No és el “ens en sortirem!”

Ja per últim, quan canteu cançons que estan esdevenint atemporals com Aquellos ojos, els hi acabareu pillant mania?

Pol: Bé, hi ha manies. El Yago n’odia algunes, no? A mi m’agraden gairebé totes, crec. Sí que seria raro tornar a cantar alguna de les cantàvem en anglès, evidentment que no tornarem. Però hi ha manies. El Yago odia la de Vivir sin ti, per exemple.

Yago: Por alusiones, sí, l'odio des que la vam gravar. No la volia ni treure. Imagina’t tu... Tinc unes idees sempre tant dolentes! Amb el Sentimiento Importante hi havia també una idea que tenia que era absolutament nefasta. Es que ja ni m’enrecordo quina era.

[Es fa una pausa. Mira l’Arnau]

Yago: Tito, va, que no dius res!

Arnau: Jo soc el contrari del Yago, a mi tot em sembla bé. Home, potser sí que hi ha alguna que si que m’agrada menys que d'altres, però al final arriba un punt, que quan les toques davant de gent, i les canten com si fos un karaoke, ja et pot semblar un tema més fluixet o pots estar cansat, que se’t treu tot el cansament i totes les poques ganes que puguis tenir, perquè és com si estiguessis tocant un tema d’un grup famós. I bé, també fem neteja. Ara jo crec que s’està posant una mica més difícil, perquè volem tocar molts temes dels nous, i clar estem tocant 17-18 temes i arriba un punt en què ja no pots fer res. A més, ara haurem de començar a tocar el tema aquest en català que hem de fer encara!

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —