Quan surts de la parada de metro d’Universitat, per un moment penses que t’has teleportat en el temps. La façana vermella de La Torre és el primer amb què et trobes. L’estil més minimalista, ple de vidre dels aparadors de les altres botigues contrasta amb el seu: ple de samarretes, calcetes i calçotets. En aquesta cantonada de la plaça, la família Carreras ven gènere de punt.  

La roba interior mai no pot passar de moda perquè sempre es porta. Literalment. És el que més està en contacte amb la pell i és per això que La Torre li concedeix encara importància. A pesar dels canvis en la ciutat, en el comerç i en la indústria de la moda, la fidel clientela encara aposta per comprar en una botiga especialitzada.

La façana de La Torre des de les escales del metro. 

Una botiga feta a mida

La família Carreras no va ser la fundadora de la botiga tot i que hagi estat sempre darrere del taulell. Daniel Carreras Jubert va començar a treballar amb tretze anys. En algun moment de la seva joventut, va trobar feina a una botiga de gèneres de punt a l’ara inexistent carrer Migdia de Barcelona. Ell i el seu amo, Salvador García Torregrossa, tenien molt bona relació. 

El patró tenia el costum d’obrir botigues arreu de la ciutat. Va ser així com el 16 de desembre de l’any 1900, va obrir l’establiment que ara es coneix com La Torre i va posar al capdavant Carreras, que poc després es va convertir en el propietari de la botiga. Tot i això, el nom de la botiga es va mantenir. Daniel el va idear com a homenatge al segon cognom del senyor Salvador. 

Posteriorment, l’Artemi, l’actual propietari, va començar a trepitjar les rajoles de la botiga entre els set i els nou anys. O almenys aquests són els primers records que té. El procés d’estudiant de música a venedor va ser gradual. I no va ser fins als vint-i-cinc o vint-i-sis anys que es va quedar matí i tarda cada dia per seguir l’exemple del seu pare, l’altre Artemi. 

L’Artemi Carreras, net del fundador de La Torre i actual propietari. 

Les tres generacions han compartit una mateixa mentalitat: mai no han estat ambiciosos. A la família Carreras mai se li va ocórrer canviar el negoci. Sabien quin era el seu sostre i gaudien de portar una botiga que els hi aportés prou beneficis per continuar vivint. Al cap i a la fi, botiga i casa eren sinònims pel pare de l’Artemi. El pis dels seus pares se situava a dalt de l’establiment. I ell passava les seves estones de joc amb els seus germans i germanes dins del local. 

Interior actual de la botiga. 

L’amenaça d’un lloguer massa car

La intenció de conservar La Torre no va anar sempre acompanyada d’unes circumstàncies favorables. El 1994 va entrar en vigor una nova llei d’arrendaments urbans a Catalunya. La família Carreras va tenir por de no poder renovar per molts més anys la botiga; encara que van resistir un temps, amb la bombolla immobiliària del 2008, tots els lloguers es van disparar. “Vaig patir molt durant aquells vint anys que ens van donar”, recorda. “Pensar que podia perdre tot això anava més enllà de l’àmbit comercial. S’haurien acabat més de cent vint anys d’història”.

Però l’Artemi no es va donar per vençut. I va ser llavors quan va decidir obrir una altra sucursal a un barri a prop. També va negociar el contracte: “Aleshores el titular era el meu pare, i podíem seguir estant aquí mentre ell visqués encara que la llei entrés en vigor. Però que un negoci depengués de la vida d’una persona era molt delicat”. Amb sort, va aconseguir arribar a un acord. 

Tan aviat com va poder, va tancar l’altra botiga. Els barris van anar canviant i van deixar de tenir tants negocis tradicionals, així que tenir un segon establiment era un risc. Però sobretot, l’Artemi es va desfer d’ell perquè no li agradava el fet de tenir dues botigues: “No gaudia de portar dues empreses i anar amunt i avall. M’estimava més estar aquí, controlar només La Torre i viure tranquil”, explica. 

Un estil inalterable

Sembla que la vida no passa dins la botiga. I és que l’Artemi s’ha assegurat de què això sigui així. El soroll de la ciutat travessa les portes, que es mantenen obertes en tot moment. Potser perquè mai han tancat del tot. Però ell es nega a canviar-les. Es nega a canviar qualsevol cosa a no ser que estigui obligat a fer-ho. 

“Si una cosa et va bé, perquè l’has de canviar? Està bé que una cosa tingui tants anys i continuï funcionant. Que vols una taula de marbre? Doncs te la compres i la poses en un altre lloc, però no tires aquesta de fusta”, defensa l’Artemi. 

El mateix passa amb les persones que treballen a La Torre: “Hi ha persones que han treballat més de quaranta anys. Jo he conegut gent que ha entrat aquí amb catorze anys i es va jubilar amb setanta i pocs, i tota la vida ha estat aquí. Nosaltres els considerem més que treballadors: som amics i quasi familiars”.

La (in)competència en la moda 

L’estil del gènere tampoc no ha canviat massa. No han volgut seguir cap moda, perquè a La Torre, la roba interior, per molt que sigui roba, per sobre de tot ha de ser còmoda. “No has de pensar què portes posat. Quan no recordes quines calces o calçotets portes, vol dir que són bons”. 

El gènere apilat en capses en les parets de la botiga. 

Quan a L’Artemi se li pregunta què fa que La Torre destaqui de la resta d’establiments de roba al voltant, respon que és el coneixement. “El que diferencia les botigues especialitzades és que es dona informació, tracte i servei al client. Penso que això és molt bàsic. Sabem el que tenim, el que li pot anar més o menys bé a una persona i com reacciona el gènere segons la pell i el material”, explica.

Però la majoria de la gent que consumeix no sap tot el que sap l’Artemi després d’haver estat anys treballant i aprenent. I és per això que creu que compren amb ignorància. “Jo no estic mai en contra de El Corte Inglés ni les grans àrees. Però hi ha certes coses que no s’haurien de comprar per Internet… Les has de veure, tocar, sentir l’olor, veure bé el color”.

El taulell de La Torre més de prop. 

El futur del temple del cotó i la llana

Quan se li pregunta a l’Artemi si hi ha una quarta generació assegurada amb la seva filla, respon que és la intenció. No perquè no vulguin perdre el negoci, sinó perquè no volen perdre la botiga. Perquè, encara que negoci i botiga puguin ser el mateix per a altres comerciants, per a l’Artemi, l’establiment no és un local on guanyar només uns quants diners, sinó un lloc ple de records, vivències, coneixences i persones a les quals té afecte.

Placa de reconeixement, situat en una de les entrades de la botiga. 

Els diumenges, tot i que la botiga tanca, encara rep les ganes de l'Artemi per treballar. Tot i que no l'obra pels seus clients, a la part del darrere de la botiga, als magatzems, sempre se'l pot trobar fent qualsevol cosa, com ordenar les caixes on guarda milers de records. D'elles en treu des d'una llibreta d'una antiga treballadora de 1929 a uns documents amb el logotip antic de la botiga. La torre hi continuava estant.

La façana amb la il·lustració de La Torre, amb les inicials de Daniel Carreras. 

Fa uns dies va rebre una visita a la botiga: la del seu net, que va néixer fa poc. L’Artemi va fer una fotografia del nadó en el seu primer dia a La Torre. Una fotografia que simbolitza l’esperança de mantenir l’establiment obert. De moment, la seva filla Mònica és qui seguirà les seves passes. “Si no em moro, seguirem. Si ens renoven el contracte, seguirem. Si les circumstàncies de la vida són favorables, seguirem. No tenim cap intenció de plegar”.