Refugi (2023) és el primer àlbum com a cantautor de Sergi Carbonell (Ribes de Freser, 1986), expianista de Txarango. Un disc que "vol emocionar", el qual parla de temes com l'autoconeixement i l'amor i aposta per un so intimista en la majoria de cançons, a més d'alguns veritables himnes per celebrar la vida a l'estil de Txarango. Si bé la fusió d'estils d'algunes cançons beu de l'essència de la banda catalana, Carbonell vol sortir de la que ha estat la seva zona de confort durant tants anys. Però ho fa orgànicament, desaprenent i mirant endins per redescobrir-se. Ens hem trobat per parlar dels detalls del disc i veure com encara aquesta nova etapa.

A part dels discs de Txarango, els teus treballs en solitari han estat peces instrumentals. Com et sents amb el teu primer àlbum com a cantautor? 
Fins ara havia fet discs de piano, l’últim va ser amb un quartet de corda (Ubuntu, 2022) i ara és una nova branca, un nou camí que començo a transitar. És el primer cop que toco la guitarra, canto i defenso un projecte en aquest format. Ha estat tot un any de procés d’empoderar-me i de superar i treballar inseguretats i pors.

Per què has començat aquesta nova etapa? 
Sempre m’ha interessat fer coses diferents i no repetir etapes. He intentat gaudir tota la part de producció i gravació, ara la promoció i d’aquí a dos mesos comencen els concerts en directe. Estic encara intentant veure com encaixa en el meu món, tot això.

T’has decidit si t’agrada més compondre peces instrumentals o cantar?
Crec que és diferent. Són eines a través de les quals em puc expressar amb llenguatges diferents. D’una banda, amb l’instrumental convides a l’oient a què es faci el seu propi viatge a través de la música, no t’està dirigint enlloc, d’alguna manera és més lliure. Per altra banda, aquestes cançons amb lletra a mi em permeten expressar coses més concretes i crec que és més fàcil per la gent d’empatitzar.

Això vol dir que no vols deixar enrere els àlbums instrumentals?
No tinc res previst, intento anar fluint amb el que sento que vull fer en cada moment. Tot i això, és possible que d’aquí a un temps em vingui de gust fer un altre disc instrumental. El que sí que tinc pendent és portar en directe les meves peces de piano.

"El meu disc és per a algú que tingui ganes de parar el que està fent, escoltar-se i entrar en l’univers"

Com definiries, en poques paraules, Refugi?
És un disc que està molt carregat de la meva experiència, de les meves vivències i les meves emocions. Un disc que emociona (o vol emocionar).

Per què és un refugi?
La idea de refugi va sortir quan ja tenia algunes cançons i vaig veure que moltes d’elles parlaven de refugis diversos. Des del més obvi, que seria un lloc concret, fins als refugis més metafòrics: una persona, una abraçada, una cançó… A mesura que s’anava construint el disc també s’anava construint el refugi. Aleshores vaig arribar a la conclusió que tots aquests refugis que et trobes són escalf, però al final el refugi més important de tots està en un mateix.

De fet, la cançó Desaprenent expressa l’anhel d’un creixement personal i Qui soc jo reprèn aquest concepte de mirar-se endins.
Part del procés va ser intentar ser sincer amb mi mateix i entendre que no pots estar bé amb els altres si primer, no estàs bé amb tu.

"Tots aquests refugis que et trobes són escalf, però al final el refugi més important de tots està en un mateix"

El disc comença amb Vull amb tu i acaba amb Tots els camins. Hi ha una idea cíclica, no?
Sí. Quan vaig començar a preparar l’ordre del disc, l’únic que tenia clar és que volia que comencés i acabés amb aquestes dues. Intentava que conduís bé, com un passeig. El fet d’acabar amb aquella que diu “com un riu que acaba al mar” representa aquesta idea cíclica que no és un final del tot perquè l’aigua s’evapora i torna a les capçaleres dels rius per tornar a néixer.

Parlant del mar, hi ha una única col·laboració a l’àlbum amb l’Anna Ferrer, la cançó Al mar. Per què has volgut compartir aquesta cançó amb ella?
Aquest tema el vaig produir a Olot amb en Dani López, que ha participat en dos temes al disc, i quan li vaig passar, em va dir que se l’imaginava a dues veus i de fet la meva idea també era que fos una conversa entre dues persones. Crec que és molt ‘guai’ que formi part del disc, perquè m’agrada molt el que fa l’Anna d'unir tradició i modernitat, i crec que és una de les veus més ‘guais’ de casa nostra.

A Al mar sentim sons que recorden a veus de sirenes. Hi ha algun element que has volgut musicalitzar a la producció encara que no sigui aparentment musical?
En aquest cas, pel que fa a la producció va ser molt curiós: vam agafar teules, planxes de ferro, uns radis de bicicleta i vam muntar la base rítmica amb ells. Aquesta cançó té un punt orgànic i curiós. Tot el disc s’ha produït amb l’ajuda de diferents persones i tothom té diverses formes de treballar. És molt interessant, n’he après molt i segurament jo això de picar teules per buscar sonoritats no ho hauria fet mai.

Quina és la cançó que té més detalls a la producció?
Qui soc jo. Allà vam samplejar moltes coses. No sé si es pot dir (riu i segueix), però vam agafar la Cobla Sant Jordi i una coral africana que havíem gravat en una col·laboració temps enrere i les vam samplejar...

Libre y guerrera dura només 1 minut i mig i es troba al centre de l’àlbum. Quina és la història de la cançó?
És un passatge. És una cançó molt curta, però crec que no necessitava més; ja són molt llargues totes les cançons, no passa res que n’hi hagi una de curta! Li vaig fer a la meva companya, quan ella era treballant en diversos projectes a l’Àfrica oriental. Vaig compondre-la pensant en ella (riu).

El viatge és una cançó dedicada a Txarango. Quan la vas fer?
És de les primeres que vaig fer i que vaig començar a gravar. Sentia la necessitat de fer una carta d’amor a tot allò que vam viure i, sobretot, a les persones amb qui ho vaig viure. Volia expressar un agraïment absolut, ja que tot allò és el que m’ha portat on soc ara. Era una manera de fer una abraçada a tot el viscut per després obrir els braços i donar la benvinguda a tot el que encara ha d’arribar.

Com l’han rebuda?
Els va emocionar escoltar-la. Crec que ells ho van sentir també com un agraïment compartit, al final va ser un viatge col·lectiu i crec que tots ho vam viure des d’aquest punt de vista.

Trobes a faltar Txarango?
En general a la vida no soc una persona que tingui molta nostàlgia. Intento viure molt l’instant i trobar la felicitat en el present. Allò va ser una etapa on vam fer coses increïbles, però ara estic vivint això i també és increïble.

"El viatge era una manera de fer una abraçada a tot el viscut per després obrir els braços i donar la benvinguda a tot el que encara ha d’arribar"

El viatge i alguna altra de les cançons del disc recorden als sons de Txarango. Ja sigui pel costat poètic, pels instruments, les varietats rítmiques o les idees: aquesta sensació que són himnes per celebrar la vida. Creus que les teves cançons porten ingredients Txarango? 
Segur que sí. Jo he intentat fer coses diferents (riu), però crec que no me n’he sortit del tot. També penso que està bé, que és part del que soc jo, de la meva naturalesa. Crec que a poc a poc s’ha de sortir de la zona de confort, però és difícil.

Perquè, qui componia les cançons de Txarango? 
Doncs érem uns quants. El que eren les idees de les cançons potser l’Alguer, l’Àlex, jo… però després sempre les acabàvem produint entre tots.

Com encares el primer concert?
La idea dels concerts, el que jo volia, era treballar un format diferent. Amb Txarango tocàvem més en festes majors, festivals grans… i em venia més de gust tocar en nous espais, per això està plantejat que tots els concerts de presentació siguin en auditoris i teatres. El disc és més reposat i calmat, per escoltar. La idea és fer-los amb una banda petita, però encara ho estem construint; això sí, el directe no serà una còpia de les cançons del disc.

A qui diries que va dirigit el disc?
Tothom pot escoltar-lo. Estem molt acostumats a una música que es crema ràpidament i el meu disc és per a algú que tingui ganes de parar el que està fent, escoltar-se i entrar en l’univers. Potser hi trobaran coses que els interpel·lin, potser no, però convido que li donin una oportunitat.

Per acabar, quina és la teva cançó preferida de Refugi?
M’agrada la de Desaprenent perquè explica el procés vital d’aquest any, en el qual encara estic: mirar-se endins, repensar-se, canviar relacions de poder que s’estableixen i ser conscient dels privilegis.