- entrevistes -
[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Alicia Salvatella
Publicat el 16 de febrer 2021

Sergi Cadenas (Girona, 1972) és un artista d'art òptic de referència mundial, conegut pels seus quadres tridimensionals i de gran format, que canvien depenent de l’angle des d’on es mirin. És de formació autodidacta i explica que des de ben petit que ha estat dibuixant. 

Té obres en el museu suís Porrentruy Optical Art (POPA) i les seves obres es troben arreu del món: la Índia, l’Iraq, Estats Units, França... Fins el 27 de febrer, la Galeria Jordi Barnadas acull l’exposició “Dualitats”, on hi podeu trobar set de les obres de Cadenas. A banda de la seva faceta artística, Cadenas, cinquena generació de forjadors, es dedica a l’artesania.


Com va sorgir la idea de fer aquest tipus de quadres?

Em moc molt per idees, més que no pas per sentiments. No és que tingui ganes d’expressar una cosa i després busqui la idea per fer-ho, sinó al revés. Em passen idees pel cap i després faig obres que expressen coses sentimentalment. La idea d’aquests quadres va sortir dels lenticulars dels cromos que venen amb les pastetes, els pastissets. Vaig veure això i el que em va atraure més va ser el repte de crear una cosa que ningú l’ha feta, i vaig desenvolupar aquesta tècnica a partir d’aquesta idea.

Ets l’únic en el món que fa això?

Hi ha altra gent en el món que ho ha fet, però diguem que el que faig és com un Chupa Chups. És a dir, el caramel ja existia i el pal també, senzillament jo he ficat el caramel a sobre un pal i he creat un Chupa Chup. Perquè l’art cinètic ja existia, però sempre s’ha barrejat amb art abstracte. Jo he sigut el primer que ha barrejat art cinètic amb art figuratiu. 

El que ja s’havia fet doncs, eren quadres amb colors geomètrics que quan anaves caminant, canviaven a uns altres colors. En realitat, el fet de ser autodidacta, no ho vaig aprendre d’aquests artistes, de fet, no sabia ni que existia. I això, quan es miren els quadres tècnicament, ja es veu que no hi hem arribat de la mateixa manera. 

Com fas els quadres?

De fet, el quadre és una tela normal. El que faig és aplicar amb pasta de pintura un relleu que té dues cares. El més interessant és que sigui un relleu molt petit: en un quadre d'1,20 metres per 1,20  potser hi ha unes 250 seccions, però si només n’hi haguera set o vuit, no faria aquest efecte tan curiós. Després dibuixo i pinto per cadascuna de les cares. És molt feinós perquè en realitat si estenguéssim tota la zona de la pintura faria 2,40 metres, el doble.

L’exposició es diu “Dualitats”. Per què? 

Els quadres són la superposició de dues imatges, de dues idees, de dues maneres d’entendre aquell rostre, de les comparatives d’edat… moltes coses que podríem dir dualitats. El cert és que el títol el va escollir el galerista, com tots els títols de les meves obres, que els escullen els clients i els galeristes. Quan em van dir el títol vaig pensar que era genial. No m’agrada titular les coses perquè no sóc escriptor i no sé sintetitzar en una paraula o una frase, un quadre. 

Què hi expliques?

N’hi ha un que és potser el que em representa més, que és l’envelliment. Aquí, jo hi veig una nena o un nen fent-se gran. El present és el nen, i la persona gran, que tothom diria que és el passat, és el futur. Les persones grans saben què és el que ens passarà a nosaltres, i quan les escoltem i aprenem d'elles, és quan evolucionem. 

Aquest quadre és el que més et representa. I el que més t’agrada?

La meva dona em diu sempre “Mira que t’agrada pintar gent gran”. Puc passar unes vuit o deu hores pintant, però quan tinc un d’aquests em puc passar dotze, tretze i catorze hores pintant. És que m’agrada molt una persona gran i m’agrada molt pintar-la. És dels que gaudeixo més, però després n’hi ha d’altres més durs com, per exemple, un que és una dona embarassada que es transforma en el seu esquelet. Aquests m’agrada molt pintar-los.

 

 

A les teves obres veiem molts rostres, com és?

Doncs, quan tu mires els blocs de dibuix de quan tenia cinc, set, deu i quinze anys, la figura mana i els rostres estan presents sempre. Tot són cares. És una cosa que suposo que sempre m’ha obsessionat. Les orelles, les mans, les boques, els ulls… I quan anava a galeries d’art, amb 10 anys ja hi entrava sol, sempre me n'anava als quadres on hi havia cares. Per què? La veritat és que no ho sé. És una cosa que a vegades, portes molt a dins. Un paisatge pot tenir molta força, és increïble. Un paisatge et pot fer viatger en el temps o a llocs diferents, però una cara té una força impressionant. Quan mires els ulls d’una cara, et pot agradar o no, però té més força que gairebé res. 

Alguns són rostres de gent que coneixes?

Tots. Excepte els que són de persones cèlebres, com el quadre de Marilyn Monroe i Albert Einstein. Tots els altres, són gent coneguda. Són gent del poble, de per aquí, amics i amigues de les meves filles… Vaig preguntant, i ara, reconec que, com que sóc més conegut, se’m fa més fàcil perquè tothom diu que sí que vol, que cap problema.

I et porten una foto?

No, no, és molt important que tiri jo les fotos perquè tot comença amb aquesta imatge. Si no és de la manera que vull tinc un problema. Ho tiro d’una manera molt concreta per tenir a tothom amb una mateixa llum i després poder-ho barrejar amb més tranquil·litat.

Com va ser la primera vegada que vas fer un quadre utilitzant aquesta tècnica? Va sortir bé?

Sí, potser no fa el mateix efecte que els altres, però el primer precisament, Sentiments, està exposat a la Galeria Jordi Barnadas. De fet, no he llençat mai cap quadre, tots els que he fet els he acabat bé. Suposo que el fet de ser autònom des dels 18 anys hi té a veure. Un autònom no arrisca el material, i quan arrisques un capital el que has de fer és fer-ho bé a la primera perquè saps que sinó, ho pagues tu una altra vegada. 

Quan es van començar a fer coneguts els teus quadres?

La veritat és que sempre he anat fent, però sí que a partir d’un moment va ser impressionant. Cap al 2018, en Juan, de la Galeria Iturria va penjar a Twitter un vídeo d’un dels meus quadres, es va viralitzar i va començar a tenir milions de reproduccions. I la cosa va agafant volada de seguida. 

Quins diries que són els teus referents?

En tant que soc autodidacta, pocs, però sí que és veritat que els pintors olotins que pintaven paisatges de la Garrotxa quan la llum del sol de la tarda tocava les muntanyes m’impressionaven molt. També recordo molt una exposició de Sorolla, que vaig veure quan era més jove. Em va impressionar molt la transparència, l’aigua del mar. Més que pintors concrets, es tracta de veure quadres que m’impressionen. M’apropava de seguida per veure quin tipus de pinzellada feien, com ho havien fet, els colors, etc. I pel que fa a les cares, sempre m’han impressionat molt els colors, els contrastos dels colors freds i els càlids de la cara, de les arrugues. 

Vens d’una família d’artesans de la forja i de fet, és la teva professió. Creus que això té alguna influència en les teves obres d’art?

Doncs no. Sí que és veritat que m’ajuda a solucionar problemes tècnics, a ser molt curós amb les coses que faig i  a trobar els materials adequats. Ara, amb l’art que faig en res perquè no té res a veure. Sóc cinquena generació d’artesans, i cap de les quatre generacions anteriors, i mira que eren grans artesans, millors que jo, tenia el més mínim sentit de l’art. Hi ha una diferència entre artesania i art, i jo la veig molt clara.

Quina?

Quan faig una peça artesana se’m valora perquè estigui molt ben feta, ben ideada, ben dibuixada, amb unes proporcions adequades, etc. Tot això és artesania, i al final ha d’estar ben feta i no ha de dir res més. És una reixa per una casa, una barana, un portal, una peça decorativa… i no ha de dir res més aquella peça. En canvi, l’art no cal que estigui ben fet, pot ser una peça de ferro mal feta, mal soldada, mal acabada, però en canvi està feta d’una manera que et diu una cosa, et provoca un sentiment diferent. 

 

Ara, a la Galeria Jordi Barnadas hi trobem juntes diverses de les teves obres...

Sí, jo dic que és una sort que ara a la Galeria Jordi Barnadas hi hagi sis obres penjades, perquè normalment no exposo tantes obres juntes mai. Miro de tenir una o dos obres en diferents galeries del món, i m'agrada més això que tenir moltes obres concentrades en una. Ara m’ha agradat molt fer l’exposició a la galeria Barnadas, i ha agradat molt a la gent, però costarà tornar a tenir cinc o sis obres juntes, serà realment dificil.

Per què?

Sóc una persona bastant inquieta i tinc moltes idees al cap que vull fer i preparar una exposició és molta feina, pots hipotecar un any per fer-la. Durant aquell any, no pots parar de treballar amb tot el que ja t’has compromès. Em lliga una mica. A més, quan vaig a una exposició em passa com quan escolto un àlbum d’un artista, m’agrada escoltar una o dues cançons i a vegades, terceres, quartes, cinquenes cançons no m’acaben de convèncer.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —