L'última explosió
Per Georgina Largo
Publicat el 12 de novembre 2021

Celebrar la vida mentre esperes el final. La Sala Hiroshima avui tanca les portes per sempre després de gairebé set anys de projecte, amb l’espectacle The Very Last Northern White Rhino, dirigit pel director i fundador de la sala, Gaston Core. L’espai situat al Poble Sec va començar a acomiadar-se ahir, i avui a les 20.30 serà l’última vegada que se sentin passos de ball. Una última explosió de dansa que submergeix el públic en un viatge vital aliè a la seva futura extinció.

La sala va anunciar-ne el tancament definitiu fa un any, argumentant dificultats derivades de la pandèmia, la falta de subvencions públiques i la propietat de l’immoble. Un comiat amarg que el director, Gaston Core, afronta amb satisfacció: “Marxem sense deutes, ni retrets i amb la tranquil·litat d’haver fet allò en què creiem”. La Sala Hiroshima es presentava com una sala de teatre que només obria quan “trobàvem alguna cosa que crèiem que havies de veure”, apostant per propostes independents més arriscades i, sobretot, internacionals.


“És una pena que desapareguin espais i contexts de programació amb mirades alternatives”, denuncia Core. Com a director de la sala i artista, assenyala la importància de donar suport a aquests projectes “no només des de les institucions, sinó també des del públic”.

Un ball a la vida

El comiat de la Sala Hiroshima havia de representar el seu esperit i The Very Last Northern White Rhino era ideal, segons Core: "perquè s’inspira en una història d’extinció que, a través de la reflexió sobre la possibilitat d’un final, busca celebrar la vida i el ball”, explica. El títol de l’obra fa referència a l’extinció del rinoceront blanc del nord. Quan va morir l’últim mascle de l’espècie, tot el món estava expectant a la situació, però les femelles transmetien una imatge d’indiferència i pau.

El solo tanca el ballarí de dansa urbana Oulouy en una sala de teatre fora del seu context habitual. Enmig de l’escenari, l’artista intenta trobar la força interior per seguir amb l’espectacle. El ballarí comença abstret del món que l’envolta i acaba dirigint un somriure al públic.

 

La peça barreja diferents estils de dansa per marcar una cronologia en la cerca de la celebració i la vitalitat. El cos del ballarí inicia l’espectacle amb moviments detallats i sinuosos que fan sentir com la seva figura acaba de despertar enmig del caos. A poc a poc, elements externs com la música i les ombres el porten a un estat de desesperació. Finalment, troba la calma i estableix una connexió amb l’espectador. L'artista balla fins al final, perquè ja no queda res més per fer.

Com a coreògraf d’aquesta peça, Gaston Core explica que “és una invitació a un viatge que ens representa a tots perquè ens confronta amb la nostra pròpia humanitat i amb la possibilitat d’un final”. Una última explosió que converteix el públic en rinoceronts blancs per celebrar la dansa abans de baixar el teló per sempre.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —