Al nostre país sempre hem tingut la trista capacitat d’oblidar els nostres morts. Ho sento, és així, som un país que ha preferit deixar les ferides obertes i continuar endavant. Som excel·lents aixecant-nos quan caiem, això sí, però són molts els que s’han quedat pel camí i sovint no ens hem dignat a mirar enrere.

Vint-i-set mil cinc-centes vuitanta-sis. Aquest és el nombre de persones que fins avui s'han mort a Espanya víctimes del coronavirus. S'han mort en una pandèmia, i això vol dir que, malgrat que tots van morir a causa del virus, en molts casos, l’estocada final la va donar la saturació d’un sistema sanitari que, saquejat durant anys, ha lluitat per tots els ciutadans com mai no ho ha fet la classe política. Tot i això, no han pogut salvar-los a tots. 

Però vam doblegar la corba, les UCIs van deixar d’estar saturades i, a poc a poc, sembla que el virus deixa d’asfixiar-nos; comencem a guanyar-li la batalla. No ha estat fàcil, hem estat confinats molts dies, seixanta dies. Alguns a cases on hi cabrien cinc pisos d’estudiants, altres sols, altres han passat tot aquest temps amb els seus maltractadors, o amb fills amb diversitat funcional. Hi ha qui ha estat a tres mil quilòmetres dels familiars, o sanitaris que han marxat de casa seva per protegir les seves famílies i encara no han pogut tornar-hi. També milers i milers de persones que s’han passat aquests seixanta dies preguntant-se què seria del seu futur laboral i d'altres que no han pogut plorar els morts. 

És per això, perquè ha costat suor i llàgrimes, que des de fa uns dies les xarxes s’indignen amb les imatges de manifestacions com les del carrer Núñez de Balboa, a les quals queda meridianament clara la manca de seny i responsabilitat social dels manifestants.

Però no ens enganyem pensant que l’individualisme és una malaltia inherent només a la ultradreta d’aquest país. Perquè aquests dies també arriben imatges del passeig de la Castellana, o de la Barceloneta, zones que continuen en la fase 0, col·lapsades per una multitud de vianants. 

Aquesta pandèmia ha fet més que evident el caòtic disseny urbanístic de les grans urbs espanyoles i europees, promotores d’àrees densament poblades, i la necessitat que existeixin més espais verds que les facin més habitables per a tota la ciutadania. És evident que, amb la densitat de població que hi ha a Madrid i Barcelona, les principals artèries verdes de la ciutat s’ompliran de gent sense necessitat que hi apareguin tots els residents. Així i tot, és preocupant la falta de pensament col·lectiu: “jo hi vaig, segur que la gent no hi va”. I després passa el que passa. 

Dues dones passegen amb els seus fills pel passeig de la Castellana. Foto: Marisca

Esportistes recorren el passeig Marítim de la Barceloneta. Foto: Toni Albir

De la mateixa manera, no només hi ha irresponsables a les grans ciutats, sinó que també arriben imatges de bars plens de gom a gom a Andalusia, Galícia o Canàries. És cert que s’haurà de posar en marxa tota l’activitat d’oci al voltant de bars, terrasses i quiosquets, però hi hem d’anar tots alhora?

Els comportaments intencionadament irresponsables són una minoria, però sovint paguen justos per pecadors. La immensa majoria de ciutadans està intentant fer les coses bé. El problema és que pot ser que ens estiguem oblidant massa aviat dels morts, del fet que estem començant a superar la pandèmia i que s’estima que menys d’un 5 % de la societat espanyola està immunitzada. 

De la mateixa manera que Castella La Manxa és la tercera comunitat més afectada com a resultat dels desplaçaments realitzats per la població de Madrid cap a localitats d’aquesta comunitat autònoma durant els primers dies de la pandèmia, de la mateixa manera que fa tres mesos Alba Vergés declarava que l’OMS havia decretat una alerta però que a nosaltres no ens afectava, i de la mateixa manera que quasi tots nosaltres vam pensar que no ens podia passar i, desgraciadament ens va passar, tot això que hem viscut ens pot tornar a passar, i qui sap si d'aquí a un mes, els que encara transitem per la fase 0 no haurem de seguir confinats juntament amb la resta del país després de creure que el virus estava mort, però com cantava Peret: “no estaba muerto, que estaba lleno de vida y contento”

Trenquem amb la tradició, comencem a mirar enrere, a aprendre d'allò que hem viscut durant aquests mesos i respectem el que ha suposat per a milers de ciutadans el dolor de la malaltia i la mort. El camí serà llarg i no podem oblidar que malgrat que tinguem unes quantes pomes podrides com les de Núñez de Balboa, si tots continuem seguint amb cautela les indicacions que diàriament ens donen els que d’això en saben, dependrà de nosaltres. Estarà a les nostres mans el fet de poder tirar endavant minimitzant els danys col·laterals d’una pandèmia que ens ha fet una bona rebolcada i ha posat en evidència la humanitat davant els seus designis de grandesa i superioritat.