Estimat Pau,

He deixat passar massa temps, no hauria d’haver estat així, però ja saps que mai no he estat una persona de gaires paraules. Ara, però, te’n vull dedicar algunes. 

Mai de la vida no vaig conèixer cantant com Pau Donés, que parlava a través de la música. Malgrat que no et vaig tornar a veure des d’aquella nit en què et vaig rebutjar un petó, he pogut veure com t’ha anat la vida a través de les teves composicions. 

No t’ho vaig arribar a dir mai, però a les fosques i en solitud sempre m’ha agradat escoltar les teves cançons i imaginar que eren per a mi, al cap i a la fi, no vas tornar a dedicar-ne cap més com la meva a ningú. Escoltar-les em feia feliç, em reconfortava i amb la teva veu de fons, el món era segur, un lloc molt més bonic. 

Deu ser gràcies a tu que trobo que avui és un matí bonic, a Barcelona i a l’Havana, i em ve de gust gaudir-lo, encara que ja no hi siguis. Perquè com tu bé deies: "La vida és un acudit amb un trist final, però és bonica". Per això he decidit, també, que no em quedaré a casa per posar-te una espelma i plorar-te. Millor, quan caigui la nit, tornaré a baixar a la tasca, que fa molts anys que no hi vaig i en honor teu ballaré i ballaré, i beuré i beuré una cervesa rere l’altra.

Hi haurà qui digui que avui és el tercer dia pel qual no vas néixer per viure. Jo els dic que depèn de com es miri. Que és cert, aquest conte s’ha acabat, però que la vida, mentre dura, sempre val la pena celebrar-la. I això vull fer per tu, celebrar la vida a la teva manera. Lliure.

Em sap greu que finalment aquesta malaltia del dimoni, que t’ha arribat a deixar tan prim com jo ‎—qui ho hauria dit!‎— se t’hagi endut.  Malgrat tot, crec que no és cert que haguessis nascut a la cara dolenta del món, ni que tinguessis cap marca fosca. Per a mi, t’has guanyat, i de sobres, el cel.

Li vas fer saber al món que hauries donat el que fos per besar-me, encara que només fos una vegada. Avui soc jo la que donaria el que fos per estar amb tu de nou. Fins i tot, un petó.

La Flaca