[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 16 d’agost 2020

Lectura Obligatòria és la secció en la qual pretenem donar una volta a aquelles lectures obligatòries de la Primària, l'ESO i el Batxillerat per les que molts -sovint, a contracor- hem hagut de passar. No per imposades havien de resultar menys interessants. Ara és el moment de redescobrir-les.

 

The Witches (Roald Dahl, 1983)

Al món hi ha dos tipus de persones: les que han vist Charlie i la fàbrica de xocolata i les que no són de fiar. Malgrat sovint només relacionem Johnny Depp i Tim Burton amb aquesta pel·lícula, sota el seu títol s’amaga l’escriptor gal·lès Roald Dahl, autor d’aquest i molts altres contes, com The Witches (Les Bruixes). Alguns el recordareu d’haver-lo llegit a la Primària i altres, simplement, no el recordareu. 

Aquest conte, com tota bona història infantil, és un dels *pretends to be shocked* més grans que et pots tirar a la cara. L’autor ens planteja un passeig per la vida d’un infant, del qual mai n’arribem a saber el nom, que descobreix que les bruixes existeixen gràcies a la seva àvia i que, per casualitats de la vida, acaba sent capaç de destruir aquests éssers malignes i terribles que tenen com a únic objectiu aniquilar tots els nens i nenes del món. Ves per on. 

“No vull parlar malament de les dones”

La veritat és que la introducció del llibre deixa bastant clar el que hi trobem a dins: unes quantes dosis de misogínia amagada en un relat fantàstic. “Una bruixa sempre és una dona. No vull parlar malament de les dones. Però els fets diuen que totes les bruixes són dones. No hi ha homes que siguin bruixes”. O sigui, Roald, m’estàs volent dir que tu no volies pintar les dones com a ogres que tots els infants haurien d’odiar i témer, però que, irremeiablement, totes les bruixes ho són, no? 

I això no és tot. Com que és tan difícil saber si una dona és una bruixa o no, més val tenir por de totes elles, no fos cas. “Ella fins i tot podria ser la teva estimada professora de l’escola que t’està llegint aquestes paraules en aquest precís moment”. Més enllà de donar per fet que serà una dona, qui farà de mestra a un infant, i no un home, quina millor idea que ficar al cap d’un nen que la seva professora és la seva rival. T’has lluït Roald, t’has lluït.

Sense les iaies no hi ha revolució

El famós càntic del 12S a Catalunya es fa més que patent a The Witches. De fet, la mare del nen, que mor amb el pare en un accident de trànsit, i la seva àvia, que cuida d’ell des de llavors, són les úniques dones respectables que apareixen. L’octogenària pateix una pneumònia però se’n refà i esdevé la companya d’aventures del seu nét, li ensenya tot el que sap sobre les bruixes i el motiva en tot moment. 

Així i tot, ella col·labora en reforçar la idea de les dones que es dóna al llarg de tota la història i legitima alguns discursos més que qüestionables. A part de defensar que “els infants no haurien de banyar-se mai” perquè “és un hàbit perillós”, ja que fer bona olor suposadament atrau les bruixes, en cap moment posa en dubte el pla venjatiu del seu nét. No sé, iaia, a part de ser cuqui també podries haver provat d'educar una mica la criatura, dic jo. 

No es podia saber

Tot i que potser com a nena The Witches pot resultar divertida, com a jove l’adjectiu que millor li escau és previsible. L’àvia li diu al nen que un cop a l’any totes les bruixes de cada país es reuneixen d’incògnit fent-se passar per alguna organització falsa en un hotel per escoltar les ordres de la Gran Bruixa i al cap d’un temps, quan van a un hotel, hi ha una concentració de dones de la Reial Societat per la Prevenció de la Crueltat contra els Infants. Ho endevineu? Eren bruixes.

Una altra de les coses que tampoc ningú es podria imaginar (noti’s la ironia) és que, casualment, la Gran Bruixa té un accent semblant al rus o l’alemany. Com? Occidentals retratant l’enemic o el malvat de les seves obres com algú que parla accentuant les “r” i les “v” i que sembla ser de l’est? No es podia saber.

El càstig de tenir background

A vegades haver vist moltes pel·lícules, o haver vist les necessàries, és més una tortura que un avantatge. Això passa llegint The Witches: és impossible no tenir al cap Stuart Little (1999) i, sobretot en una escena, el bo d’en Remy, protagonista de Ratatouille (2007). Tot plegat fa més èpic un conte que en realitat no ho és. D’altra banda, també és difícil no recordar aquells fils amb spoilers sense context que es van fer a Twitter després de l’estrena d’Avengers: Endgame (2019), ja que molts podrien servir per il·lustrar la narració de Dahl. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —