Cicle commemoratiu Joan Fuster
Per Maria Micó Torró
Publicat el 01 de desembre 2022

El 1959 s’estableix el primer contacte entre Raimon i Joan Fuster, quan l’escolta recitant el poema XXIII d’Ausiàs March. A Fuster el va sorprendre la fonètica de Raimon, ja que "no apitxava” (parlar valencià de l'Horta i zones properes que ensordeix les consonants sibilants). El 1962 fan un viatge València-Barcelona amb tren que els acaba d’unir: van parlar de la situació del país, la diferència entre la poesia per ser llegida i la poesia per ser cantada... Des d’aquell moment l’amistat que es va forjar entre ells només va fer que afermar-se.

El 1962 es publica Nosaltres, els valencians, el seu llibre d’assaig més influent. Amb aquest llibre Fuster expressava la seua voluntat de desprovincialitzar els valencians i fer dels Països Catalans una realitat. El mateix any, El País Valenciano també va veure la llum: era una guia de viatge on explicava la identitat dels valencians. Fuster deia estar escrivint aquest tipus de llibres perquè ningú no ho estava fent. Aquest segon llibre va ser més llegit a València, ja que estava escrit en castellà, però també va comportar l’animadversió i la persecució de Joan Fuster per part de la dreta valenciana.


Raimon, Enric Sòria i Vicent Sanchis a l'acte que culmina el Cicle Joan Fuster | Arnau Inés

Aquest sentiment d'hostilitat també el va sentir a la seua pell Raimon, cantautor valencià i representant de la cançó en català amb més reconeixement internacional. Raimon i Joan Fuster van lluitar en els anys de la Transició per sembrar la llavor del que podria ser el País Valencià. “En aquell moment no es deia que el valencià era la llengua que parlaven els valencians, es considerava un dialecte que parlaven un parell de desgraciats”, va comentar Raimon a l'acte de cloenda en commemoració pel centenari de Joan Fuster, celebrat a l'Ateneu Barcelonès.

“Fuster va lluitar perquè el valencià es considerara la manera que tenien els valencians de parlar el català”. Tot i això, Raimon assegura que Joan Fuster tenia l’esperança que el final de la dictadura faria reaccionar la gent, però es va sentir decebut, també amb el País Valencià.

Raimon sap parlar de tu a tu amb qui se li posa davant, tractar-se com a catalanoparlants al mateix nivell. “Quan vaig arribar a Barcelona em tractaven com un valencianet i em preguntaven si podria cantar en català”, declara Raimon amb sarcasme. També comenta que l’aire que es respirava a Barcelona era diferent al de València, on el rebuig cap al valencià era important i s’hi estava portant a terme una “campanya anticatalana”. Al capdavall i en paraules de Raimon, “si ens ajuntem estem salvats i si ens separem estem perduts”.

Commemorar l’efemèride de Joan Fuster no seria possible sense la figura de Raimon, com al seu contemporani i gran amic. Com es va comentar ahir al torn de preguntes, “Fuster és un poliedre”, i és ben cert. És una figura amb moltes cares, i reduir-lo només a una figura política seria esbiaixar el seu personatge. Tot i que mai va acceptar considerar-se “el pare de la pàtria”, és clar que va lluitar per l’autoestima dels valencians, i sobretot, va ser un escriptor excepcional.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —