[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 22 de maig 2020

Valeria és una capsa de galetes de mantega daneses. Les postres comodí dels mandrosos a qualsevol trobada familiar anodina. I embafadores. I típiques. La vella confiable que es queda en això: en vella, i en confiable. I ja està. I a sobre, dolces a matar. 

Basada en les exitoses novel·les d’Elisabet Benavent, el plantejament s’agafa amb pinces tenint en compte el públic objectiu de la nova sèrie de Netflix: una escriptora aparentment fracassada, típica (però pintada d’atípica), intensa com el gust de les galetes, i infeliçment casada amb l’altre típic personatge baronívol que ignora el gran talent de la seva dona. Aquesta podria ser l’avorrida galeta que, d’entre totes, ningú escull. La caragolada amb la línia central sense cap mena de gràcia, i un forat al mig, on s’escola tota l’originalitat del personatge. Deixen entreveure que, sense el suport masculí de la seva parella, sense la confiança del seu company de vida, la protagonista no és capaç de triomfar literàriament. 

A tot això s'hi suma un grup d’amigues tant tòpic com plural en un intent fallit d’apel·lar a la diversitat sexual i a la gran quantitat de relacions alternatives afectives i sexuals existents. Bona aposta, però acaba en ruïna, dues hipoteques i cinc préstecs. Personatges que hi pinten al fil argumental el mateix que les imatges de les tapes d’aquestes capses de galetes de mantega: cases blanques idíl·liques enmig d’un bosc, dibuixos d’un matrimoni de danesos amb barret fent coses de danesos (aparentment) o edificis rurals amb sostres de palla. A què ve? Ni idea, però hi són. 

I apareix en escena, com no podria ser de cap altra manera, el gran símbol sexual que irromp, com qui no vol la cosa, a la trista, infeliç i dessolada vida de la protagonista Valeria, interpretada per Diana Gómez. A salvar-la. Oh, insòlit, exuberant, increïble. Sense ell, l’escriptora es trobava perduda en la seva marea de dubtes sobre l’argument del llibre que no aconsegueix començar. Però no us preocupeu, que en Víctor, interpretat per Maxi Iglesias, l’inspira i l’indueix a escriure sobre la seva depriment vida sexual. Ulls blaus, abdominals definits, somriure d’escàndol. Cap novetat. El que podria ser la galeta amb trossets de xocolata. I no està malament, tot s’ha de dir. Podríem dir que la seva sensualitat i la seva seducció són dels pocs punts creïbles de la sèrie, dels pocs ingredients que funcionen. Un argument, però, que es redueix a ser la versió descafeïnada i insípida d’una història de l’altre melós empedreït: Federico Moccia. 

Però anem al quid de la qüestió, anem a la tirania inexorable d’aquesta sèrie: el seu intent fracassat d’exercir com a model feminista de microones amb converses injectades a la força i posades amb calçador. Una absurditat sense sentit de museu. Voler incloure personatges inclusius sense aprofundir en els vertaders conflictes de certs col·lectius aconsegueix l’efecte contrari. I aquests canvis, a més a més, són els que protagonitzen les discrepàncies amb l’obra original de Benavent, és a dir, que han impregnat l’adaptació audiovisual expressament. 

Sexe gratuït sense sentit, escenes farcides d’incredulitat, destrempades que no fan al cas, recursos visuals excessius de converses de WhatsApp en pantalla que emulen una modernitat innecessària, sexe oral a discoteques a mig gas i amb llums intermitents de club d’altern, desitjos frustrats de quatre noies insatisfetes no només amb les seves condicions sentimentals, sinó amb les seves vides en general. Quatre noies que podrien ser les galetes de mantega que volen assegurar les postres, recurrents però que mai fallen. Així que Valeria és una capsa de galetes daneses, però que quan l’obres, hi ha fils, tisores, agulles i retalls tèxtils que no t’asseguren res. Només la possibilitat d’arreglar una bona trencadissa.

— El més vist —
— El més vist —