Arribo a la cafeteria on hem quedat escoltant Bocaterrosa amb el volum al màxim. Fa 15 hores que ha sortit el disc de la Valèria, que ja m’espera a la porta, i quan la veig penso que sembla contenta, tot i haver fet ja un parell d'entrevistes durant el matí. L’indie català creix amb aquest segon àlbum de Ven’nus, on la sabadellenca parla de la necessitat d’aturar-nos a detectar què és allò que no ens fa bé, per poder alliberar-nos-en i començar a viure més en pau.

Reconec que tinc Llençols en bucle. 
Sí? Molta gent m’ha dit que aquesta els agrada bastant. A mi la que més m’agrada com ha quedat és la primera, Àguila. Hi ha hagut molt curro.

Ven’nus comença perquè la pandèmia emocionalment va tocar-te molt i vas decidir canalitzar tot allò en música. Bocaterrosa ha sigut també tan personal i íntim?
No ho sé fer d’una altra manera. No sé escriure en un moment on no estigui molt connectada amb mi mateixa, i això passa quan estic fent introspecció. 

I al llarg del disc parles sovint d’autocuidat .
L’àlbum parla sobre aprendre a deixar anar el que no està bé per a una mateixa. Crec que m’ha servit molt per parlar de l’alliberament i alliberar-me alhora. Musicoteràpia. 

T’has autoimposat més pressió, al ser un segon àlbum?
He intentat no fer-ho, però sense voler el meu subconscient sí que s’ha carregat una mica més de pressió. No per mantenir el públic, sinó per créixer. Crec que mantenir un públic, si realment ets fidel al que sents i al què fas, es manté. Créixer és quelcom que m’he imposat com a repte. 

L’àlbum ha sortit el 28 de febrer. Primeres impressions? 
La gent que m’envolta ja l’havia escoltat, així que a nivell humà les vibes ja les havia rebut. Vaig fer una listening party, per veure’ls les cares i parlar, i em baso molt en aquesta reacció de la gent que el va descobrir per primera vegada al meu costat. Els va agradar molt. Està anant bé, no només a nivell personal. Estic satisfeta.

Bocaterrosa és una paraula molt bonica. Què vols que transmeti?
És una manera, crec, divertida de parlar sobre algo que és bastant trist. Per a mi estar de boca al terra és com estar molt 'sad', visualment. Parla sobre aturar-se dins un món on tot és molt frenètic. Sobre la necessitat de marcar un punt zero quan estàs molt malament, i decidir que, a partir d’aquí, tot va cap amunt. 

Hi ha més autotune en aquest disc.
I tant. En l’anterior només Vinya de Mar, en tenia. Va ser la introducció al que em venia de gust fer; ara crec que m’he passat. Em vaig deixar portar per l’evolució del que jo necessitava fer en aquell moment i he tingut bastantes picabaralles amb gent que em diu: “No en cal tant, si cantes molt bé”. Però és una qüestió d’estil, de dinàmiques.

Guerra parafreja en Raimon i Maria Mercè Marçal, i Xiuxiueig a Txarango. Són referents? 
Al vent resumeix molt bé el que jo volia transmetre, que és que al final tothom busca la pau. I Compta amb mi, perquè crec que com a generació hem dit molt “puta Txarango”, i realment ho pensem. Dir “puta Txarango” en realitat engloba tot de grups catalans que estilísticament s’assemblaven molt, però que van marcar una generació. I a mi m’ha marcat molt Txarango, he crescut escoltant-los. Prou de dir que la música catalana que ens ha fet créixer és una merda. Aquesta cançó l’escoltava amb la persona a qui li he escrit Xiuxiueig. Té un punt d’empoderament, cantar un tros d’això a la meva manera.

Una de les primeres col·laboracions que vas fer va ser Nokia, amb l’Ariox. Una cançó xulíssima de dues noies que començaven a fer música més aviat independent. Ara fas col·labos amb artistes super consolidats, com et fa sentir?
Molt estranya. No m’ho crec gaire encara. Estic molt contenta i molt orgullosa. I joder, treballar amb els teus referents… què més puc fer? Ara ja no sé què és el següent.

Com amb la Meritxell Nedderman. 
Mugró, tot i que ho hem rebaixat una mica, està feta sobre el so de Netflix de quan poses una peli. “Tudum”. Tota la cançó és un sample d'això. Si un dia ens pillen doncs multa i pa casa. [Riu.]

Desprens molta calma i dolçor, però també hi ha espai per una mica de festa amb Diable i Flashy Ice Cream, o a D’estoc, en aquest nou àlbum. T’agrada aquesta faceta més canyera?
Hi ha una mica més de canya sí. Jo crec que faré un disc de post-punk, després d’això. [Riu.] És molt fàcil escriure des de la pena, o des de la ràbia, perquè són els sentiments que a nivell humà més ens fan crear. Però per a mi escriure músiques més alegres, o més actives, era un repte. M’ha agradat molt.

Hi ha un discurs, darrere de Ven’nus?
Per a mi, viure també és posicionar-se. No només políticament, sinó humanament: els teus ideals t’acompanyen. A mi el que em fa ràbia de tot això és que per ser una dona hagis de reivindicar coses. No hi ha manera més humana i més real de reivindicar que fent el que tu fas amb normalitat. Clar que és feminista, però pel sol fet de que no em penso rebaixar mai davant la pressió de ser una dona envers un escenari. 

@diaridebarcelona Ven’nus ens respòn a 10 preguntes després de l’entrevista que li hem fet al Diari de Barcelona !!! 💐✨ #vennus #bocaterrosa #estiktokat #10q ♬ sonido original - diaridebarcelona

Et molesta que et diguin que ets molt jove, per tenir 22 anys? 
La majoria de gent del meu entorn que fem música és jove. Abans amb aquesta edat ja havien tingut quatre fills i quatre gossos. És un discurs molt paternalista, dir que ets molt jove per haver fet alguna cosa. Molt jove respecte què? 

El discurs de les cures i la gestió emocional també és una cosa molt lligada a la nostra generació. 
Molta gent no ens pren en serio, ens tenen vetats com la generació de vidre. I ja els va bé, per alimentar el seu ego, perquè són super hàbils per resoldre situacions. [Somriu irònicament.] Som un generació que es vol enfrontar als sentiments d’una manera més real. Qui no ens pren en serio és perquè no té aquesta capacitat per resoldre les coses. 

El 16 de març presentes l’àlbum a La Nau. 
Ja estem assajant, i també tenim una gira molt completa i molt guai arreu de Catalunya. És un repte perquè l’àlbum té dos moods: un super relaxat, tota l’estona el mateix acord i molt introspectiu. I de cop un altre que és xou màxim. Cal trobar l’equilibri a l’ordenar les cançons, que flueixi, perquè és com una muntanya russa. Serà un format de concert que et permetrà contemplar, però alhora també participar, acabar ballant i deixar-te anar. La nostra utopia és crear aquests dos espais.