- entrevistes -
Verónica Fumanal
Per Ivan Urbina
Publicat el 12 de febrer 2024

Verónica Fumanal (Osca, 1982) és periodista, politòloga, expresidenta de l'Associació de Comunicació Política i va ser directora de Campanya de Pedro Sánchez entre 2014 i 2016. En aquesta entrevista amb el Diari de Barcelona analitza les campanyes electorals, la preparació dels líders i el paper que tenen els assessors en la política actual.

Fa especial èmfasi en el fet que les campanyes ara duren els quatre anys de legislatura i en què res del que veiem dels polítics és casualitat: ni els discursos, ni els llocs que visiten ni la roba que porten. Tot està estudiat pels assessors.


Consideres que en els darrers anys les campanyes electorals han canviat i ja no són tan partidistes, sinó que són més personalistes?
Estem davant del que es coneix com la presidencialització de les campanyes. Totes les tendències del món anglosaxó en comunicació política van arribant, no perquè el seu sistema electoral sigui millor, sinó perquè permet que la comunicació política avanci molt més, ja que els pressupostos que es gasten allà són més alts, i, en conseqüència, tenen més diners per fer campanyes electorals. A més, inverteixen molt més en recursos, tant econòmics com personals.

Però el sistema és diferent.
Normalment importem tendències. I, malgrat que el sistema és diferent, la gent pensa que voten al candidat. Quan diuen "ha guanyat Feijóo" s'equivoquen. No ha guanyat Feijóo: la llista més votada ha estat la del Partit Popular, Feijóo era el número u per Madrid, però no ha de ser el president. També ha passat en moltes eleccions on qui anava de número u, per negociacions o pel que sigui, no ha acabat sent president. Però suposo que això és part del relat del qui perd.

Les campanyes electorals ara duren els quatre anys? Sembla que no hi hagi un moment de pausa.
Això es diu campanya permanent. La campanya electoral comença la mateixa nit de les eleccions. El que es diu en aquest relat és la construcció del que ha de venir els següents anys. Per això és tan important i triguen tant a sortir les nits electorals els partits polítics, perquè hi ha vegades que els discursos són molt evidents, però hi ha vegades que no ho són tant. Per exemple, en aquestes darreres eleccions del 23 de juliol tothom estava esperant veure el que deia Junts per Catalunya: aquella nit va marcar d'alguna manera el que havia de venir.

Com pot arribar a afectar el fet d'estar permanentment sota pressió?
A veure, jo no ho veig així. És cert que té un nivell altíssim de desgast, però tothom sap com va. Ara no es treballa gaire l'estratègia, la mirada a llarg termini, a quatre anys vista, però perquè és impossible per la conjuntura tan efímera que tenim i tan imprevisible. Ara bé, hauríem de treballar amb sis mesos vista i ara mateix no es pot, perquè la conjuntura és tan canviant que la tàctica és l'únic que impera en els partits polítics. De fet, n'hi ha alguns que diuen que aquells que no saben adaptar-se al ritme frenètic dels nous temps no guanyen eleccions en aquests moments. 

Aleshores la clau és que un polític sàpiga improvisar?
Més que improvisar, reaccionar. I sobretot, saber com imposar l'agenda: és importantíssim que un determinat govern o un partit polític controli l'agenda política, de què es parla i de què no es parla. Per exemple, des de la Moncloa surt el terme "fachoesfera". Ara mateix el govern està travessant un moment molt complicat en l'àmbit polític: no poden aprovar les lleis que volen, no controlen l'agenda, l'amnistia està a tots els mitjans, la legislatura hi ha una sensació que està en l'aire i resulta que s'inventa el terme "fachoesfera". En el moment en què l'endemà tots els mitjans conservadors tenen editorials negant que existeix, Pedro Sánchez ja ha guanyat. Fins i tot Feijóo en el seu discurs l'altre dia al Congrés va parlar de la "fachoesfera". Estan controlant l'agenda i el relat. És veritat que un recurs retòric tan limitat com la "fachoesfera" no dura una legislatura, però durant una setmana i mitja s'està parlant del que ells volen i no del que vol Feijóo.

En el moment en què un candidat comença com a cap de cartell o cara del partit, què és el primer que es planteja? 
Tots els candidats han de respondre a quatre preguntes: "què has fet?", "què has dit?", "a qui representes?" i "què vols?". Aquestes preguntes d'alguna manera responen a qualsevol inquietud relacionada amb un producte que es llença al mercat. Després hi ha la barrera d'entrada, que d'alguna manera és la cultura política, i és molt complicat que es pugui treballar des d'una campanya electoral, perquè això s'ha de fer des de les institucions. Per exemple, que hi hagi barris populars que voten la meitat que els barris rics és una realitat que no es pot treballar des d'una campanya electoral.

I en el moment de la campanya?
El primer que cal veure és quin és el cleavage electoral d'aquell moment, de què es parla. Pot ser una crisi econòmica molt forta, la independència… Un cop ja saps quin és el cleavage electoral o has treballat perquè el teu sigui més important, has de definir la teva posició o el producte en aquell determinat mercat.

L’exemple del tema Catalunya seria el més clar?
Un partit independentista se sent més còmode parlant dels debats nacionals de Catalunya que sobre l'economia o sobre les infraestructures. Igual que Ciutadans, que va créixer com a reacció al procés. Però en un moment en què el procés ja no era el tema dominant, Ciutadans va tenir una davallada electoral molt important. Per tant, és molt rellevant que des d'una campanya política se sàpiga, no només identificar quina és la clau, sinó intentar que allò en què és fort un determinat candidat es posi com el més rellevant de la campanya. Per exemple, ara mateix, Feijóo no vol parlar d'economia, perquè l'economia a Espanya no va malament, però si demà ve una crisi econòmica, deixaran de parlar d'etarres i catalans. I de què parlaran? Del que els interessi.

I el PP quan parlarà d'economia?
El Partit Popular sempre ha tingut la credibilitat de què és fort en economia. En canvi, el Partit Socialista és fort en l'ampliació de drets i llibertats. Quan l'economia va bé i quan hi ha un determinat benestar econòmic, el Partit Socialista sempre és més fort, perquè està jugant a alguna cosa important pels ciutadans. En el moment en què té garantit el tema prioritari, que és l'econòmic, reclamen més drets. Però quan hi ha crisi econòmica, tot això se'n va.

Quin seria el principal paper de l'assessor quan està amb el líder o amb el candidat?
El candidat té molts assessors: un ho és en demoscòpia, que és el que analitza les enquestes i les tendències; després hi ha el que encarrega els focus groups; el que encarrega les enquestes; una altra persona fa els discursos, és a dir, el relat; hi ha un altre que prèviament s'ha encarregat en fer de l'estratègia. Òbviament, no sempre es posen d'acord, cadascú pot tenir una visió segons la seva àrea i llavors és el cap de campanya qui decideix.

Com es prepara aquest líder per sortir públicament?
El primer de tot és que ha d'estar preparat psicològicament i emocionalment. Aquí a Espanya no és molt habitual que aquesta part sigui la important o la fonamental. Després de totes les campanyes que he fet ho considero fonamental, perquè al final ningú és líder si no vol ser-ho. A vegades alguns creuen que volen ser-ho, però no és veritat i, si no està convençut emocionalment i psicològicament, no ho farà bé, s'autoboicotarà. 

La comunicació emocional és la clau?
És impossible no comunicar, tot comunica: el que fas, el que dius, el que no fas, el que no dius, on vas. Per exemple, Sánchez i Macron en la guerra d'Israel i Palestina han visitat els dos líders, mentre que Schultz només ha anat a veure a Netanyahu: això ja és comunicar. També la roba que portis, tot pot ser susceptible de comunicar, res no és casualitat.

Es va fer viral fa poc la imatge de Pedro Sánchez amb una jaqueta Joma que podria portar qualsevol persona. Això no és casualitat?
Si hi ha professionals bons darrere, res no és casualitat. Ha de semblar-ho.

Els assessors realment tenen poder de decisió? O només són consultors?
Nosaltres només tenim el grandíssim poder de la influència en el líder. Mai he treballat amb cap polític on la decisió final la tingui un assessor i no el mateix polític.

Un bon grup d'assessors pot portar a l'èxit un polític no brillant?
Sí, pot. Però quan tu vegis a dalt del tot d'un lideratge polític algú que et sembli no brillant pensa que també pot ser una estratègia. Cap polític és ximple, però poden voler fer-nos creure que sí. Ningú arriba a ser número u de qualsevol organització política sense que tingui qualitats especials que li hagin fet imposar-se en la conjuntura del seu partit. Al final arribar depèn de tres factors: disposicions personals, conjuntura i seguidors. És tan difícil arribar, tens tantes barreres, tanta gent que vol el teu lloc que aquells que han arribat és perquè hi ha hagut una confluència perfecta entre les seves qualitats. 

L'exemple de Pablo Casado, que al final va arribar i se'n va anar, pot ser un exemple de la conjuntura canviant o d'una forma diferent del Partit Popular en aquest cas?
Va arribar i se'n va anar no està ben dit. Va arribar i el van fer fora. Una altra de les qüestions: conec pocs i poques que vulguin anar-se'n. Normalment, els fan fora, els forcen que se'n vagin. O la conjuntura força que se'n vagin. Però jo no conec a molts que se'n vagin per gust. Per voluntat pròpia, sí, però per gust, no.

Realment existeixen els "spin doctors" que són gurús o l'èxit dins de la política és un grup d'assessors?
Les persones que assessorem altres persones som persones que tenim inquietuds, que estem permanentment o que hauríem d'estar permanentment reflexionant sobre les nostres creences, sobre els nostres valors, sobre el que considerem que és el millor per a la societat. No tenim la capacitat ni de preguntar, ni dir el futur, ni de fer bruixeria. Òbviament, algú que està ben assessorat se li nota. Per què? Perquè té pocs errors, perquè manté una estratègia ferma, perquè sap dominar el joc de l'agenda. 

Si els polítics i polítiques es quedessin sense els seus assessors estarien perduts? 
La qualitat de la comunicació i l'estratègia seria bastant pitjor, perquè una persona que està pensant en com administrar un país, una comunitat autònoma, una ciutat, no pot estar pensant en què farà demà: ha d'estar pensant en com solucionar els problemes dels ciutadans avui. Nosaltres al capdavall l'únic que fem és marcar una senda, però qui juga, executa, valida i pren les decisions són ells i elles. És que no els pots treure ni una mica de responsabilitat, perquè al final qui executa un bon debat són ells.

La feina de l'assessor acaba la nit electoral i comença cinc minuts després de la publicació de resultats?
Efectivament. Tot dins d'un procés de reelaboració, validació i de repensar constant. A la legislatura passada estava assessorant diversos polítics el març del 2020: entra una pandèmia absolutament desconeguda. He hagut de tirar tots els plans de comunicació i estratègia que teníem fins al moment. Qui seguís el pla que tenia fet estava errant. Ara mateix, quan s'aprovi l'amnistia, si és que finalment s'aprova, hi ha molta gent en aquest país que haurà de començar a reestructurar els seus plans d'estratègia, perquè ja no valdrà res del que avui s'està dient.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —