Vicenç Lozano ha explicat durant 35 anys, del 1984 al 2019, el Vaticà per a Catalunya com a redactor internacional de TV3. Després de jubilar-se, Lozano ha continuat treballant com a periodista explicant allò que passa a la plaça Sant Pere de la Ciutat del Vaticà. I ho ha plasmat en dos llibres: Intrigues i poder al Vaticà i Vaticangate, publicat aquest març. En el primer Lozano explicava la institució en general i en el segon explica el complot que creu que s'està construïnt contra el papa Francesc.

"La gent em diu: 'parles del Vaticà, però les esglésies estan buides, els seminaris tanquen, no interessa...'. La realitat és que això passa, l'Església està en crisi, sobretot a l'Europa laica en què vivim, però no deixa de tenir una influència política, econòmica i social molt important, que continua intacta", diu Lozano sobre l'interès del llibre.

Vicenç Lozano conversa amb el Diari de Barcelona en una cafeteria a tocar del mercat de Sant Antoni de Barcelona per parlar del corrent reformista que representa el papa Francesc, les reformes que ha impulsat, les resistències del sector conservador, l'elecció del pròxim papa, l'extrema dreta i l'Església catalana i espanyola.

No he pogut passar per alt que el llibre comença amb un versicle de Mateu i una frase de Gramsci… Té algun sentit aquesta combinació especial d'un evangelista i un filòsof comunista?
La cita d'un evangelista i la d'un filòsof com Gramsci és el còctel que pretenc fer al llibre. Vull que arribi al lector un missatge de preocupació per un món actual en què les democràcies estan en perill. I la intenció, també, és que el llibre vagi a parar a tothom, a gent religiosa i a gent que no ho és.

Mentre llegia el llibre fa la sensació que Gramsci sobrevola la trama. La preocupació tant del Papa com dels sectors conservadors per l'hegemonia...
És una reflexió sobre el poder actual. Canvien els paràmetres del poder. El que pensàvem, sobretot la gent jove, que era inamovible: les democràcies, llibertats... No hi ha una certesa que sigui així i això forma part del debat que vull que s'introdueixi en la societat, perquè comporta un perill creixent. Aconseguir les llibertats que tenim avui en dia, encara que siguin entre cometes, va ser una lluita de segles i amb moltes víctimes i sacrificis de molta gent.

"La tradició de l'Església és autàrquica, absolutista i poc participativa, però el papa la vol canviar"

Explica que el Vaticà es pot considerar l’última monarquia absolutista d’Europa. Malgrat això, al papa Francesc li costa tirar endavant les reformes. Per què aquesta contradicció?
El concepte de pontificat és monàrquic. El Papa agrupa els poders executiu, legislatiu i judicial. Però Francesc té un concepte de pontificat menys monàrquic, més sinodal, obert i participatiu. I això fa que xoquin sectors tradicionalistes que continuen considerant que ha de ser monàrquic perquè ha sigut tota la vida així. És l'argument que sempre s'esgrimeix. La tradició de l'Església és autàrquica, absolutista i poc participativa, sempre ha estat així, però el papa la vol canviar, amb moltes dificultats i problemes.

Canviar el Vaticà és una qüestió d’ara o mai?
Veníem de Joan Pau II i Benet XVI, dos pontificats extremadament conservadors que han estat dècades sotmeten l'Església catòlica a uns moviments amb influència dels sectors tradicionalistes, també de fora l'Església. El papa Joan Pau II juntament amb Reagan, Thatcher i Gorbatxov a l'URSS van destruir el bloc est o socialista de la guerra freda. En les últimes dècades s'ha produït la revenja del sistema capitalista contra els països de l’est, com Rússia. I ja no és un sistema amb la màscara de la socialdemocràcia, que ha passat a millor vida, sinó que mostra el rostre més salvatge i poc humanista. L'arribada del papa suposa un desafiament a aquest model que es vol imposar a tot el món.

Però per què és un ara o mai?
És ara o mai perquè estem vivint un final de pontificat, ens agradi o no. Per una qüestió biològica, el papa Francesc té 86 anys, i perquè les reformes que s'han intentat fer els 10 últims anys no han acabat de reeixir.

Per què no?
Entre altres coses, per aquest sector ultratradicionalista que ha muntat campanyes en contra des que el papa va arribar al pontificat el 13 de març de 2013. Li han posat pals a les rodes constantment. I no sóc gens amant de les teories de la conspiració, però amb dos anys d'investigació per Vaticangate he pogut comprovar un complot de l'extrema dreta en l'àmbit internacional, que està conjurada al Vaticà amb el sector més tradicionalista de l'Església. Consideren que el papa Francesc, a part de titllar-lo d'heretge i destructor de l'Església, és un enemic del capitalisme salvatge i neoliberal, que genera bosses de pobresa arreu del món i que el papa ha criticat. Per tant, és un enemic a batre per l'extrema dreta internacional.

Quin recorregut té això?
Ho estan intentant de totes totes. Fins i tot, han fet campanyes perquè renunciés. Aquest estiu passat, molts mitjans es van fer ressò de la possibilitat que el papa renunciés ja al setembre. No ho han aconseguit i Francesc diu que, mentre tingui la salut física i mental en condicions, continuarà. Té problemes al genoll, però el mateix papa ja ha dit que el govern de l'Església no es fa amb el genoll sinó amb el cervell. Ha de continuar sembrant les llavors de les reformes que han de conduir l'Església al segle XXI.

En què es concreta aquest complot?
S'intenten fer tres coses. La primera: desprestigiar la figura del Papa dient que té problemes mentals, atacs de còlera constantment, dient que és un heretge, comunista, que vol destruir l'Església catòlica des de dins... Això no ho estan aconseguint del tot, però és un tema que va calant en l'opinió pública. La segona qüestió és posar pals a les rodes a les reformes perquè a través de la maquinària vaticana, el sotogoverno, es vagin frenant. I la tercera possibilitat, per si aquestes dues no funcionen, és intentar manipular el pròxim conclave, que és el que ha d'elegir el pròxim papa.

L’oposició dins l’Església és una qüestió de doctrina o és una reacció a la retallada dels privilegis que promou Francesc?
Es barregen les dues coses. Aquesta consideració que el papa és enemic del sistema financer i econòmic actual, es disfressa de qüestions doctrinals i teològiques. Quan es diu que el papa és un heretge, s'intenta tocar el moll de l'os de la filosofia d'aquest pontificat. Es disfressa d'això, però en el fons, la guerra oberta és per un model de societat.

"Un conclave és complicat, és una guerra de poder, noms i grups d'influència i acaba guanyant qui té més consens"

El proper papa serà conservador?
No ho sé. Jo sóc periodista, no sóc endeví. Tot és possible al Vaticà. Quan hi ha un conclave i els mitjans ens obliguen (als periodistes) a fer apostes sobre qui serà papa, no encertem mai. Un conclave és complicat, és una guerra de poder, noms i grups d'influència. I acaba guanyant qui té més consens. O s'acaba elegint un papa que es pugui manipular, duri poc, sigui molt gran...

Hi ha sectors que ja fan campanya, explica.
N'hi ha una en marxa, de l'extrema dreta internacional. Un projecte finançat per milionaris catòlics nord-americans. És el Red Hat Report. Experts en sociologia, investigació i fins i tot l'FBI i la CIA fan dossiers de cardenals, sobretot dels més progressistes, per treure'ls cadàvers de l'armari: casos d'abusos de poder, de corrupció i sexuals. El tema de la pederàstia a l'Església és global, afecta tots els sectors, no és únicament del sector conservador. Aquests dossiers sobre els cardenals que podrien optar al pontificat suposa una eina bàsica pel xantatge a l'hora d'elegir el pròxim papa.

Hi ha una cosa que no sé si he entès bé. Qui triarà el pròxim papa és el conclave de cardenals i els cardenals els nomena el papa, oi?
Sí, és així.

El papa té el poder d'escollir els electors que triaran el seu successor, per tant, es podria assegurar que hi hagi una majoria reformista que triï un bisbe de Roma reformista. Formalment, el mecanisme deixa poc marge a sorpreses, no?
Ara ja el col·legi de cardenals té una majoria que han estat nomenats pel papa Francesc. A la Capella Sixtina, per votar el papa només hi poden entrar aquells que tenen menys de 80 anys. Bergoglio és un jesuïta, un estrateg i per a ell l'estratègia té molta importància. A vegades fa dues passes enrere per fer-ne tres endavant i ha jugat amb això per aplicar les reformes a l'Església. Evidentment, té majoria i sobre el paper el pròxim hauria de seguir la línia del papa actual. Però si es produeix aquest xantatge del Red Hat Report... No puc fer una aposta de futur, no ho sabem. 

(...)
També hi ha aquest sector que està a favor de les reformes del papa, d'obrir l'Església, fer que surti al carrer i es converteixi en un hospital de campanya per a guarir la gent més desafavorida, els marginats de la societat... També té possibilitats. Hi ha cardenals importants, com l'arquebisbe de Manila, el cardenal Tagle, que també podrien liderar el sector en favor de les reformes del papa actual. Però és una incògnita.

"Per què a Espanya no s'han investigat els abusos de l’Església com va passar a França?"

Quins cardenals està nomenant el papa Francesc?
De tota mena. És conscient que l'Església està dividida en dues ànimes, la conservadora i la progressista, però no vol aprofundir en la divisió. Llavors té una estratègia que consisteix a nomenar cardenals ultraconservadors de més de 80 anys, per tant no podran votar el pròxim papa, i cardenals de la línia més oberta que sí que podran entrar a la Capella Sixtina. No és garantia, en absolut, que en el futur surti un papa reformista, perquè hi conflueixen molts factors.

Amb aquest sistema d’elecció també es fa estrany que amb la renúncia del conservador Benet XVI s'elegís un reformista com Bergoglio.
Hi va haver una autèntica revolta de les esglésies perifèriques al conclave que va escollir el papa Francesc el 2013. Benet XVI va ser, pràcticament, obligat a renunciar pels escàndols del Vatileaks, protagonitzats per cardenals europeus, sobretot italians. Les esglésies perifèriques es van rebel·lar davant la possibilitat que s'escollís un papa continuista amb tots aquests escàndols i van triar un cardenal de la fi del món, llatinoamericà i, a més a més, jesuïta. Bergoglio no tenia res a veure amb l'ambient enrarit del Vaticà i li van ordenar fer reformes. Però quines reformes? Quan veuen que aquestes reformes no són purament cosmètiques sinó que van més enllà, que el papa els toca interessos i privilegis, tiren enrere. Molts dels que l'havien votat passen a engruixir les files dels seus enemics.

Si el pròxim papa és conservador, tindrà fàcil de tirar enrere les reformes iniciades per Bergoglio?
Sí, sempre s'ha fet. Quan Joan XXIII va organitzar el Concili Vaticà II, que va aprovar una Església més oberta i participativa, tothom tenia clar que el llegat continuaria. Però no va ser així. Es va frenar i les esperances de reforma es van frustrar amb els dos últims pontificats conservadors. Les reformes del papa es poden revertir per un pontificat ultraconservador. Ara bé, el papa ha fet una cosa molt intel·ligent en aquest últim any, any en què ha accelerat les reformes: ha convocat una macroenquesta internacional entre els 1.200 milions de catòlics. Es diu El Camí Sinodal i ha fet que a totes les parròquies del món es discuteixen dues preguntes: què no funciona de l'Església catòlica i què es pot fer per millorar les coses. Aquesta enquesta, que es clourà l'any vinent, quedarà sobre la taula del nou papa. Ja no serà una reforma feta pel papa sinó una reforma de peticions que fan els catòlics de base d'arreu del món.

Quines peticions s’hi fan?
A Europa fonamentalment hi ha l'accés de la dona al sacerdoci, l'eliminació del celibat, que els sacerdots es puguin casar i tenir família, la revisió de la moral sexual de l'Església, de cara als divorciats que es tornin a casar, les dones que han avortat, els homosexuals... És a dir, revisar aquesta moral sexual de l'Església i que està als antípodes dels moviments socials i les llibertats, almenys a les democràcies.

Tornant al complot, al llibre parla molt de la participació que hi té l’extrema dreta. Per què tenen tant poder?
L'arribada de Donald Trump al govern dels Estats Units va ser un aval a aquests grups. Volen democràcies formals en què es voti cada quatre anys però es limitin els drets i les conquestes socials i laborals i, per fer-ho, s'estan creant nous líders de l'extrema dreta: l'arribada de Giorgia Meloni al govern italià és significativa. Una dona que tenia un 4% en intenció de vot fa només dos anys i que guanya les últimes eleccions. Tot això surt de laboratoris d’un personatge que es diu Steve Bannon, l'exassessor que va portar Trump a la Casa Blanca. Té dos laboratoris, un a Roma i un a Brussel·les, on treballen sociòlegs, psciòlegs de masses, experts en publicitat, en xarxes socials… I estan construint el nou llenguatge de l'extrema dreta, que s'apropia de les paraules d'una esquerra que ha perdut el nord.

Com s’ho han fet?
Amb un control de les xarxes socials. Estan fent possible que aquest assalt arribi a través de la gent jove i les xarxes són clau, perquè hi presenten aquests líders com a antisistema, quan no ho són. Es presenten com a externs de la casta política tradicional i és fals. Només cal veure l'Abascal de Vox, que porta vivint de l'Estat des que era jovenet i segueix fent-ho. Joves ja no ho són i antisistema encara menys. Però això cala entre la gent jove que no té problema en votar a grups que fomenten nous feixismes, franquismes i nous nazismes a Europa.

Del llibre sorprèn la capacitat que té vostè per entrar a llocs o tenir converses amb persones poc abastables: persones molt properes al papa, ha aconseguit anar a un aniversari d'un cardenal... Com s’ho fa un periodista català per entrar tan endins del Vaticà?
Picant molta pedra. Són 35 anys d'estar treballant allà dins, de construir-me tot un grup de gent que són més amics que una altra cosa i que confien amb mi i jo en ells. Van des de gent més senzilla del Vaticà, jardiners, gent de manteniment, fins a cardenals. També m’ha ajudat apropar-me als amics personals del papa i fer-los amics meus i poder-ne treure informació. Perquè al Vaticà la informació és molt poc transparent. El papa intenta revertir aquesta falta de transparència, però continua sent un blackout informatiu, una apagada informativa molt potent. Així que per a un periodista és important tenir confidents per poder entrar a llocs o anar convidat a esdeveniments en què no tothom pot accedir.

També explica que moltes persones no han volgut parlar amb vostè per les represàlies arran del primer llibre que va publicar...
Molta gent amb qui havia parlat per Intrigues i poder al Vaticà em va tancar les portes per aquest segon. No em responien el telèfon ni els mails. Vaig haver de tornar a crear una xarxa de gent que m'ajudés.

Com va notar aquestes represàlies?
Parlant amb un parell d'ells, em van insinuar... bé, insinuar, no, m'ho van dir clarament, que hi havia hagut indicacions per no parlar amb mi. Per part de no sé qui, mai no ho he sabut. Però tant el primer com aquest són llibres incòmodes per l'establishment, perquè treuen a la llum aspectes que no volien treure a la llum.

(...)
A les presentacions i conferències que estic fent venen sacerdots i membres de comunitats catòliques que reben amb molta satisfacció els llibres. Crec que una institució només es pot canviar quan se'n coneix la realitat. I la realitat que explico del Vaticà supera la ficció, valgui el tòpic, però és així. És preocupant però només coneixent-la es pot canviar.

Deu ser per protegir les persones que parlen amb vostè que ha optat per no dir qui li diu les coses, oi?
Sí, cal fer-ho. Al Vaticà hi ha una norma no escrita que diu: "Avui per tu, demà per mi". Saps coses de mi, sé coses de tu, si callem tots dos ningú prendrà mal. Aquesta mena d'omertà mafiosa que, lamentablement, és dins la institució, fa que els temes polèmics s'hagin envoltat d'una boira com més espessa millor perquè els periodistes no puguem explicar les coses com són. Has de picar pedra, insistir molt i dotar de l'anonimat a la gent que et parla. I amb tot i això, he vist com arran del primer llibre hi ha hagut gent de dins del Vaticà que ha patit represàlies per haver parlat. Han descobert qui eren, encara que ho he intentat amagar. I això em sap molt greu perquè els han truncat la carrera en molts casos.

Al llibre dona molta importància als relats de les fonts, creu que limita els relats quan no pot explicar qui és que ho explica? Li molesta?
El que no puc és faltar l'ètica personal d'algú que em diu que la conversa és off the record i posar els noms i cognoms. La confiança mútua s'ha de mantenir per una qüestió ètica. I fins i tot ho faig amb els morts, mantinc l'anonimat també de gent que ja ha mort. És essencial protegir les fonts perquè sense elles no hi ha llibre. He treballat temes internacionals arreu del món, eleccions, guerres, mai m'he trobat amb tants problemes a l'hora d'informar com m'he trobat al Vaticà.

Com és informar sobre el Vaticà?
És un laberint en el qual no entens on ets fins que hi portes 15 o 20 anys. El llenguatge críptic i retòric dels cardenals s'ha de comprendre, entendre que els silencis sovint parlen més que les paraules, la gestualitat és molt important, saber-te moure pel laberint de dicasteris i càrrecs que van canviant constantment no és fàcil. Realment costa.

D'aquestes dues ànimes de l'Església, quina predomina a Catalunya? L'arquebisbe de Barcelona, el senyor Omella, explica que és de l'ala reformista, però com és la resta?
L'Església catalana i l'espanyola són molt diferents. Per què? L'Església espanyola beu de la "cruzada" de Franco, el cop d'estat contra la República i de l'Església que es va conformar durant la guerra civil i el franquisme. És una església que continua bastant intacta tal com era, igual que passa amb els cognoms que dominen el poder econòmic i financer d'Espanya, que són els mateixos del franquisme. A Espanya la majoria de bisbes nomenats per Joan Pau II i Benet XVI continuen amb la filosofia de la "cruzada de Franco por la gracia de Dios".

La catalana és més reformista, doncs?
Als anys seixanta hi va haver el Concili Vaticà II i els impulsos reformistes. A Catalunya va comportar grans dosis d'esperança de canvi per mirar el futur. Els seminaris catalans, les comunitats de base, els monestirs com Montserrat van acollir amb gran satisfacció i debat el concili.

A l’Estat espanyol no es va donar aquest efecte?
A Espanya es va ignorar i menysprear el concili. Així, és molt diferent la gent que ha estudiat a seminaris catalans i a seminaris espanyols. L'arquebisbe i cardenal de Barcelona, Juan José Omella, presideix la Conferència Episcopal Espanyola, però al costat té Rouco Varela, representant de la tradició més carca que hi ha hagut en les últimes dècades de l'Església. Omella està rodejat de bisbes que són absolutament bel·ligerants en contra del papa actual. Per què no s'han investigat els abusos amb una comissió independent com va passar a França? A Espanya hi ha mig milió de casos, segons diuen els familiars i les pròpies víctimes. No han sortit a la llum perquè s'ha negat aquesta investigació independent.