Una casa on viuen un grup de desconeguts, gravats en tot moment per una sèrie de càmeres (algunes visibles per als concursants; altres es mantenen ocultes) que funcionen les vint-i-quatre hores del dia. Aquestes són les bases d’un reality de la talla de Gran Hermano, concurs on es construeix una nova realitat dels seus participants, reduïda a una casa on han de conviure setmana rere setmana. 

L’espectador compta amb la possibilitat de veure què estan fent els concursants a través del canal 24h i si són autèntics o es tracta tot d’una performance. El seu futur al programa és determinat per les nominacions, que seran fruit dels conflictes que sorgeixen dins la casa, on hi regna la hipervisibilitat. L’èxit, malgrat les polèmiques, és evident: només a Espanya ens trobem amb gairebé trenta edicions del concurs, que va començar-se a emetre’s l’any 2000 amb l’arribada del nou segle.

Fins ara, el programa ha patit múltiples variacions: des de la incorporació de personatges de la cultura pop com a participants de les edicions VIP fins a la participació en parella. Aquell format provinent dels Països Baixos que es presentava com una mena d’experiment sociològic ha acabat per convertir-se en una constant en el nostre panorama audiovisual.

Però fins a quin punt l’experiment queda reduït a les quatre parets on habiten els concursants? Gràcies a l’omnipresència de les càmeres que els envolten, ens acabem convertint, com a espectadors, en aquell gran germà al que es refereix de forma evident en el seu títol: el que dècades enrere ens havia presentat George Orwell a 1984 (1949), on la vigilància constant era una de les característiques del seu sistema distòpic.

Aquesta “vida monitoritzada” seria la mateixa que es mostra en altres concursos que intenten allunyar-se de l’etiqueta del reality (però que compten també amb un canal 24h, com és el cas d’Operación Triunfo), o en nombroses obres de ficció, marcant gran part del contingut audiovisual que conforma el nostre imaginari contemporani. Algunes d’aquestes últimes, com Dead Set: Muerte en directo, del creador de Black Mirror Charlie Brooker, beuen directament de la telerrealitat, per fer una crítica a la ficcionalització de la nostra pròpia vida a partir d’un apocalipsi zombie que converteix a uns participants d’un programa estil Gran Hermano en els únics supervivents.

Tràiler de la sèrie britànica Dead Set, ara disponible a FILMIN.

D’altres, prenen aquests elements (la càmera omniscient, el joc de poder entre vigilant i vigilat, el control constant) i els adapten a noves estructures i formes. A The Good Place, s’activa el mecanisme de l'al·legoria, en què la monitorització de les vides es duu a terme des del cel/infern (el good o bad place que ja s’estableix al títol), per determinar si, un cop mort, el teu lloc és un o l’altre. El sistema de punts que hem anat recollint al llarg de la nostra vida de forma inconscient, amb les nostres accions, acaba marcant el lloc on realment pertanyem un cop passem a l’altre barri; tot i que és la confusió dins d’aquest sistema de punts el que serà el desencadenant de la sèrie.

A La cabaña en el bosque (2011, Drew Goddard), el discurs s’aplica a una dimensió metacinematogràfica. El grup de joves escollits per habitar la cabana del títol (que, per la seva adequació com a arquetips “representatius” podrien entrar dins la categoria d’al·legoria) són vigilats des d’una sala de control que, d’igual forma, adapta els diferents mecanismes de ficció per portar-los a un o altre destí. Si bé les motivacions finals no són les mateixes, aquesta acció conté, similarment, una certa crítica a estructures socials i ficcionals imposades per un status quo que, simplement, acceptem com a norma (com passa en el cas del reality).

Imatges de la sala de realització de Gran Hermano i la de la pel·lícula La cabaña en el bosque.

En un gènere com és la distopia, les ressonàncies amb l’obra d’Orwell són evidents: en societats com les que es mostren a ficcions televisives com The Prisoner / El prisionero (serie original de 1967 amb remake més recent, de 2009) com en el cas d’una ficció cinematogràfica tipus dins del gènere com La isla (2005, Michael Bay), ens trobem davant d’un sistema que sembla idílic i en el qual els personatges viuen aliens a qualsevol altra realitat. Una de les armes que acostumen a tenir els antagonistes d’aquest tipus d’obres és, sobretot, el poder de la mirada sobre la resta de ciutadans, que es tradueix en un control d’informació: no és estrany, aleshores, que les sales plenes de pantalles on es monitoritza el dia a dia dels habitants siguin una de les imatges més recurrents d’aquest tipus de distopies. 

La sobresaturació per les pantalles no només es limita a aquestes sales de càmeres, sinó que és una característica que ja s’havia vist a una pel·lícula pionera com és Blade Runner (1982, Ridley Scott), on es presentava un 2019 futurista amb cotxes voladors i pantalles pertot arreu de la ciutat. Tot i que en l’actualitat encara no hem arribat als automòbils voladors, les pantalles sí que les trobem a tot arreu; només que ara mateix cadascú de nosaltres és portador de la seva pantalla i, com a conseqüència, de la seva pròpia càmera-dispositiu amb el qual enregistrar els diversos moviments que fem durant el nostre dia a dia. 

Fotograma de la pel·lícula Blade Runner.

Fins i tot l’entreteniment que consumim de forma diaria es caracteritza per ser un àmbit on nosaltres acabem exercint una mirada més en formats com els reality shows, cada cop més freqüents en l’oferta televisiva. A través del nostre rol d’espectador, acabem accedint a una esfera gairebé voyeurística on les emocions i vivències personals de cada concursant són pura mercaderia emocional que ens atrau de forma morbosa.

Més enllà de tota l’esfera escopofílica, cal reflexionar en l’impacte de les tecnologies que aconsegueixen enregistrar-nos en l’actualitat i el rol que nosaltres mateixos juguem en l’audiovisual: en una societat on les xarxes socials tenen una forta rellevància, un pot traçar el perfil d’una persona a través de les seves diverses performances a Internet (tal i com ho fem amb els concursants de realities com Gran Hermano). 

No obstant, no només ens estem exposant de forma conscient, sinó que els retrats distòpics on la videovigilància té un fort pes en la narrativa no queden tan lluny; sobretot si tenim en compte que la monitorització de la societat sembla ser una de les vies a través de les quals s’intentarà establir allò que ara mateix coneixem com a nova normalitat… Fins i tot a les platges.