[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Anna Calderón , Helena Gassull i Ainara Valadez
Publicat el 25 de juny 2020

Marta recorda el lloc on va donar a llum al seu primer fill: “Era un hospital petit, potser amb pocs recursos, però tenia les seves coses bones”, explica. Llavors tenia 24 anys. Segons diu, era jove però tenia clar com volia que fos el seu part: “La meva idea era tenir un part natural, el més respectuós possible però, malgrat tot, em vaig trobar tot el contrari”. Una inducció al part, oxitocina en vena, desinformació i faltes de respecte.

Aquesta va ser la realitat de Marta durant més de 12 hores, un procés que va finalitzar al quiròfan amb la realització d’una cesària que ella considerava del tot innecessària. La paraula que li ve al cap a Marta quan recorda la seva experiència és “abús”. “Em vaig sentir violada, a l’hospital van fer amb mi i amb la meva filla el que van voler”, conclou.

En aquell moment ella no ho sabia, però anys més tard acabaria identificant la seva experiència com un cas de violència obstètrica. “Em vaig adonar del que havia viscut quan va acabar tot. En aquell moment no pots pensar, és un moment de vulnerabilitat i deixes les coses fluir”, explica amb retrospectiva.

 

La violència obstètrica s’entén com “l’apropiació del cos i dels processos reproductius de les dones per part del personal de la salut, que es manifesta com un tracte deshumanitzador, en un abús de medicalització i patologització dels processos naturals, comportant pèrdua d’autonomia i de capacitat de decidir lliurement sobre els seus cossos i sexualitat, impactant de forma negativa en la qualitat de vida de les dones”.

Aquesta no és la definició que donen els organismes mèdics i científics a Espanya, ni tampoc el marc legal d'aquest Estat, sinó que correspon a laLlei Orgànica sobre el dret de les dones a una vida lliure de violència, promulgada l’any 2007 a Veneçuela, el primer del total dels cinc únics països que reconeixen en les seves legislacions aquesta problemàtica.

Josefina Goberna-Tricas, doctora en el programa de Filosofia Ètica i Política de la Universitat de Barcelona i directora de la revista MUSAS (Revista de Investigación en Mujer, Salud y Sociedad), denuncia que aquesta “apropiació per part del sistema sanitari dels processos reproductius i vinculats a la sexualitat” es conceptualitza en l’imaginari social de la idea que les dones no estan capacitades “per portar-ho a terme amb èxit sense la intervenció sanitària”.

 

Tot i que, segons indica la investigadora, les pràctiques més visibles són aquelles vinculades amb l’atenció al naixement “que no venen avalades per l’evidència científica” com, per exemple, cesàries o episiotomies no necessàries o maniobres de Kristeller (el ginecòleg puja sobre la panxa de les dones per empènyer, amb els punys o l’avantbraç, la part superior de l’úter a la vegada que la dona té la contracció, per agilitzar el part), també cal posar el focus en altres aspectes com la infantilització o no demanar consentiment davant de certes pràctiques com administrar l'epidural”.

Segons les dades d’un estudi publicat el 2019 per la Universitat de Barcelona, un 45,8 % de les dones opinen que els professionals sanitaris no han sol·licitat el seu consentiment abans de cada tècnica realitzada en el seu part i un 38 % va percebre que, durant el part, havien rebut procediments que no necessitaven o podien ser perjudicials per a la seva salut. A més, un 34 % identificava totes aquestes pràctiques com a violència obstètrica. Aquestes dades porten a l’estudi a qualificar l’atenció obstètrica espanyola com a “deficitària a nivells alarmants” i assegura que els sanitaris i la societat “han normalitzat certa violència com inherent al procés de convertir-se en mares”.

Reconèixer o nola violència obstètrica

L'Organització Mundial de la Salut va denunciar per primer cop el 2014 el maltractament i la falta de respecte cap a les dones en l’atenció al part. Tot i que el document no mencionava de manera explícita el concepte de violència obstètrica. No ha estat fins a finals del 2019 que Dubravka Šimonović, relatora especial sobre la violència contra la dona de Nacions Unides, ha fet visible el terme. Ho ha fet amb un informe sobre la violència contra la dona en els serveis de salut reproductiva, el qual va significar el reconeixement per part de l'ONU de l’existència de la violència obstètrica com una “pràctica generalitzada i arrelada en els sistemes de salut” catalogada, a més a més, com a violència de gènere.

Després d’uns mesos de la declaració, el març de 2020, el Comitè de les Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) va acusar a Espanya en considerar que la dona denunciant havia estat sotmesa a “intervencions mèdiques durant el part de la seva filla sense aparent justificació”. Va ser el primer cop que un tribunal internacional rebutjava el maltractament cap a una dona embarassada i el seu nadó durant el part.

Malgrat tot, ni Espanya ni cap altre país europeu reconeixen encara aquest terme en el seu marc legal. Organismes com la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO), així com alguns professionals sanitaris espanyols, rebutgen el reconeixement d’aquest terme perquè consideren que posa en qüestió la tasca mèdica: “S'han dit coses molt pelegrines, com que calia equiparar un tacte vaginal en el transcurs d'un part a una violació”, declara el doctor Samaranch especialitzat en ginecologia. “Se’m fa molt difícil entendre aquesta acusació”, conclou.

“Calla i empeny”: Per què la violència obstètrica és un tipus de violència de gènere

“La violència obstètrica és un tipus de violència de gènere, ja que la pateixen les dones pel fet de ser-ho”, explica la doctora Goberna-Tricas. “A les dones se’ls ha usurpat el dret a tenir veu i els professionals sanitaris han adquirit aquest rol”, conclou.

La doctora en Ciències Humanes per la Universitat Autònoma de Madrid, Eva Margarita García, va realitzar un estudi etnogràfic de la violència assistencial en l’embaràs i el part a Espanya. En aquest, exposa que “la violència obstètrica no només és conseqüència de protocols obsolets i de males praxis mèdiques, sinó que es tracta d’una forma més de violència de gènere”.

El feminisme ha jugat un rol important al portar a la palestra temes com aquest i convertir-los en un fet polític per aconseguir canvis. La doctora García posa en rellevància la implicació d’un sistema d’opressió sistemàtica cap a les dones: “Si jo, pel simple fet de ser dona, he d’aguantar que em toquin els meus genitals sense permís, rebent vexacions com “no siguis cria” o “no et queixaves quan encarregaves el bebè”, estem davant d’un cas flagrant de violència de gènere”.

La inversió dels rols home-dona és un mecanisme efectiu molt utilitzat per detectar les pràctiques masclistes. En el seu estudi etnogràfic, la doctora García realitza aquesta reflexió: “No s’acostumen a escoltar casos d'homes als quals els uròlegs els hagin fet tactes rectals a la força”. En aquesta mateixa direcció va apuntar la directora basca Icíar Bollaín, que va elaborar un curtmetratge sobre la realitat de l’atenció mèdica als parts des d’una perspectiva d’inversió dels gèneres.

 

Donar a llum amb drets

Tot i que la violència obstètrica encara no està visibilitzada dins del marc legal espanyol, les dones tenen una sèrie de drets durant el part dels quals cal ser conscients.

L’any 2007, el Ministeri de Sanitat va aprovar unes normes sobre les bones pràctiques en els hospitals per atendre els parts. Aquest document fou consensuat per la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO), així com per les societats de llevadores i associacions d’usuàries. En el document s’afirma que les dones tenen dret a reflectir les seves preferències durant l’embaràs en l’anomenat “pla de part”. Legalment, els metges sempre l’han de respectar. A més, la llei d’autonomia del pacient (Llei 41/2002) afirma que l’últim responsable de les decisions de salut és l’usuari, també en el cas dels parts.

Tanmateix, la realitat és que moltes mares lamenten que el seu pla de part no va ser respectat. “El document només serveix per donar carta blanca a la realització de procediments innecessaris”, diu Claudia Pariente.

“Les dones cada vegada són més conscients dels seus drets i posen en evidència una situació que s’havia naturalitzat”, assegura Goberna-Tricas. “Quan parles amb dones que van tenir fills fa quaranta o cinquanta anys comenten que pensaven que aquesta situació ja no existia; per tant, podem dir que senzillament ho acceptaven perquè era el paper que les dones havien d’assumir”, continua la doctora del Departament Infermeria Salut Pública, Salut Mental i Maternoinfantil de la Universitat de Barcelona.

Violència obstètrica en temps de coronavirus

La violència obstètrica segueix sent una realitat evident tant en hospitals públics i privats i, de fet, ha augmentat amb la pandèmia. “Ha sigut terrible, mai havia tingut tanta demanda en els últims quinze anys”, explica Claudia Pariente, creadora de la plataforma Entre Mamás.

Mentre el personal sanitari treballava per aturar la propagació de la Covid-19, els hospitals també havien d’assistir altres procediments mèdics, entre ells, els parts. “La falta de personal i de control ha causat un augment terrible de les pràctiques de violència obstètrica”, afirma Pariente, qui també assegura que moltes dones han hagut de parir soles perquè no es deixava que les seves parelles entressin i s’han accelerat els parts mitjançant medicaments per desocupar els llits. En la mateixa línia, Pariente creu que s’haurà de debatre sobre si seguir considerant el part com un acte mèdic, ja que en realitat les embarassades no són pacients, sinó usuàries en els sistemes de salut”. “El part és un procés de salut, no de malaltia”, diu l’activista.

“Els professionals segueixen pensant que són ells els que realitzen el part, quan en realitat som les dones les que parim i ells ens ajuden”, assegura. “Contra tot això, l’únic que queda és la informació, que les dones expliquin el seu testimoni perquè altres dones no es trobin en la mateixa situació”, conclou.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —