Guanyadores de diverses edicions del Festival de la Cançó d'Eurovisió
Guanyadores de diverses edicions del Festival de la Cançó d'Eurovisió
Publicat el 19 de setembre 2022

L'any eurovisiu ja ha començat i encara no superem la victoriosa tercera posició que va aconseguir la catalana Chanel el passat maig a Torí (Itàlia). El públic va convertir-la en la representant espanyola al Benidorm Fest, que des d'aquest setembre ja recull noves candidatures. Per aquelles persones que vulguin prendre el relleu a la d'Olesa de Montserrat, fem un repàs dels guanyadors i guanyadores al llarg de les 66 edicions del certamen perquè els siguin font d'inspiració. 

1. Lys Assia – Refrain (Suïssa, 1956)

La primera edició del Festival de la Cançó d’Eurovisió va celebrar-se el 1956, dos anys després que la Unió Europea de Radiodifusió creés un programa emès a tots els seus set membres. Els italians van insipirar-se en el seu Festival de Sanremo per acabar de perfilar el concurs. 

Davant la curta durada pels pocs participants, els països van veure’s obligats a portar dues cançons pròpies -obligatòriament en la seva llengua oficial i interpretades per un solista acompanyat d’una orquestra-. Tots van enviar dos solistes diferents tret de Luxemburg i Suïssa, país amfitrió i guanyador amb Refrain de Lys Assia, que va emocionar-se només entonant la primera nota. 


2. Corry Brokken – Net als toen (Països Baixos, 1957)

Com que ja ho havia fet l'any anterior, Suïssa va trencar la tradició eurovisiva -el guanyador acull el festival la següent edició- i ho va fer Alemanya Occidental. Es va permetre enviar duets per primera vegada i la votació es va fer pública. 

La manca d'un reglament consolidat va provocar que les cançons tinguessin durades diferents, amb més de cinc minuts la italiana i menys de dos la debutant britànica. Amb tot, Països Baixos va escalar la primera posició, competint ja amb nou participants. 


3. Jean-Claude Pascal – Nous les amoureux (Luxemburg, 1961)

Espanya, Finlàndia i l'antiga Iugoslàvia van participar per primera vegada al festival aquest any. Amb la francesa Cannes com a seu eurovisiva, l'espanyola Conchita Bautista va quedar novena amb Estando contigo, tot i que Jean-Claude Pascal va triomfar. 


4. Isabelle Aubret – Un premier amour (França, 1962)

En aquesta edició, on la França va aconseguir el primer premi, es marcarà el límit de tres minuts per cançó. Amb un canvi en el sistema de votació, va haver-hi per primera vegada països que no van aconseguir cap punt, com Àustria, Bèlgica, Països Baixos o Espanya amb el Llámame de Víctor Balaguer. 


5. Massiel - La, la, la (Espanya, 1968)

Després de dos anys amb Raphael com a representant espanyol, el londinenc Royal Albert Hall va viure la victòria de Massiel, a només un punt de diferència del britànic Cliff Richard, que va quedar segon. 

Qui realment havia d’interpretar el La, la, la era Joan Manuel Serrat, però TVE va retirar-lo de la competició quan ell va negar-se a cantar en castellà per fer-ho en català. Ràpidament, va pensar-se que el Dúo Dinámico, autors de la cançó, el substituiria, però finalment van optar per la madrilenya Massiel, que es trobava de gira per Mèxic i només va tenir deu dies per preparar l’actuació. 


6. Salomé – Vivo cantando (Espanya, 1969) i tres cantants més!

La victòria de Massiel va portar que Espanya visqués l'empat històric de quatre països: Espanya amb Vivo cantando de la catalana Salomé, Regne Unit amb Boom Bang-a-Bang de Lulu; Països Baixos amb De troubadour de Lenny Kuhr; i França amb Un jour, un enfant de Frida Boccara. Cadascun va rebre un premi. 

Àustria no va participar en aquesta edició per la seva negativa d’enviar un cantant a Espanya, on encara no existia la democràcia.  L’elecció de l’amfitrió d’Eurovisió 1970 va fer-se per sorteig entre França i Països Baixos -Espanya i Luxemburg ja ho havien fet en les anteriors edicions-, sent el segon l’escollit.


7. ABBA – Waterloo (Regne Unit, 1974)

La britànica Brighton va viure una edició eurovisiva única on els suecs ABBA, amb Napoleó de director d'orquestra, van endur-se el primer premi amb la seva Waterloo. El grup va aconseguir una projecció internacional que va dur-lo a assolir la fama. 

El Regne Unit no havia d’organitzar realment el festival (com passarà aquest 2023), però Luxemburg no podia tornar a acollir econòmicament el festival per tercer any consecutiu. La italiana Gigliola Cinquetti amb  va quedar en segona posició i la famosa Olivia Newton-John amb Long Live Love quarta. 

 

 8. Johnny Logan – What’s another year? (Irlanda, 1980)

Els britànics Brotherhood Of Man amb Save Your Kisses For Me guanyen el 1977; els israelians Izhar Cohan i Alphabeta amb A-Ba-Ni-Bi el 1978 i Gali Atari i Milk and Honey a Hallelujah el 1979. Així, arribem a l’any 1980 amb la victòria de Johnny Logan. Coincidint amb el dia de record de l'Holocaust jueu, Israel no va ni ser l'amfitrió ni participar al festival. Aprofitant aquesta absència, el Marroc va entrar a concursar, l’única vegada en la història del festival. 

Irlanda ha guanyat fins a set vegades el festival, una sort que no està tenint últimament. Logan tornarà a guanyar el 1987 amb Hold Me Now i el 1992 amb Linda Martin i Why Me?, aquest últim cop com component com a compositor de la cançó premiada. 

 
9. Céline Dion – Ne partez pas sans moi (Suïssa,1988)

Després que Espanya aconseguís 0 punts l’any 1983 amb Remedios Amaya i ¿Quién maneja mi barca? i quedar en tercera posició amb el Lady, lady de Bravo el 1984, ens plantem al 1988: Dublín va viure l'esplendor de la diva Céline Dion, poc coneguda aleshores.

A un punt del britànic Scott Fitzgerald, Ne partez pas sans moi va alçar Suïssa amb el premi contra els altres 21 participants, on destaca Lara Fabian, que va debutar amb Luxemburg i Croire

  

10. Toto Cutugno – Insieme: 1992 (Itàlia, 1990)

Tot i que moltes de les cançons participants tractaven sobre la caiguda del mur de Berlín d'un any abans, el guanyador italià Toto Cutugno va optar per parlar de la unificació d'Europa amb la Unió Europea dos anys després. 

Espanya quedaria cinquena amb les folklòriques Azúcar Moreno interpretant -amb problemes tècnics- Bandido. L’any següent el Bailar Pegados de Sergio Dalma quedaria quart, eclipsat per la sueca Carola i Fångad av en stormvind

  

11. Dana International – Diva (Israel, 1998)

A punt de canviar de mil·lenni, la britànica Birmigham acollia el triomf de la israelina Dana International i Diva, el primer d'una cantant transsexual. La polèmica va provocar que grups ultraortodoxos enviessin amenaces de mort a la cantant.

Aquesta va ser l’última edició que va comptar amb orquestra en viu -tot i que alguns països van fer ús de pistes pregravades-; la primera que va utilitzar-se el televot massivament; i l’última on era obligatori interpretar les diverses cançons en la llengua oficial de cada país. 


12. Ruslana – Wild Dances (Ucraïna, 2004)

Un any després que la turca Sertab Erener guanyés el festival amb el seu Everyway That I Can en el mateix escenari que la catalana Beth va interpretar Dime -vuitena a la classificació-, Istanbul s’omplia de “balls salvatges” i foc amb la potent i icònica interpretació de Ruslana i els seus ballarins. Aquesta va ser la segona participació d’Ucraïna al festival i és un clàssic a recordar. 


13. Alexander Rybak – Fairytale (Noruega, 2009)

Quatre anys després que la grega Helena Paparizou -que ja va participar el 2001 amb I Would Die For You- guanyés el festival amb My Number One i dos des de l’emotiva cançó de la sèrbia Marija Serifóvic Molitva, el noruec Alexander Rybak s’enduia el micròfon de cristall amb la seva Fairytale. Rybak tornaria a participar al certamen el 2018 and That's How You Write a Song

Aquesta edició celebrada a Moscou -on molts activistes van lluitar pels drets LGTBIQA+ en territori rus- va comptar amb la icònica actuació de l'asarina AySel i Arash amb Always , que van quedar en tercera posició; la turca Hadise i el seu ètnic Düm Tek Tek quarta i l’espanyola Soraya Arnelas i La noche es para mí, penúltima. 

  

14. Conchita Wurst – Rise Like a Phoenix (Àustria, 2014)

La sueca Loreen va endur-se la victòria amb Euphoria el 2012; la danesa Emmelie de Forest l’any següent amb Only Teadrops i arribem al 2014 amb Conchita i la seva cançó al pur estil James Bond, que va captivar els 195 milions d’espectadors. 

Tanquen aquest article les victòries consecutives des del 2015 fins ara: el suec Mans Zelmerlöw amb Heroes; la ucraïnesa Jamala amb la reivindicativa 1944; el portuguès Salvador Sobral amb l’íntima Amar pelos doisla moguda Toy de la israeliana Netta; el danès Duncan Laurence amb Arcade, els rockers italians Maneskin i el seu Zitti e buoni; i els últims guanyadors del certamen, els ucraïnesos Kalush Orchestra amb Stefania (tot i que molts i, un servidor, considerin que l'Slo Mo de Chanel guanyés realment).

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —