Per primera vegada en unes eleccions presidencials, els quasi 4 milions de persones que conformen la comunitat àrab-estatunidenca poden ser decisives. El col·lectiu, lluny de ser homogeni –compost per religions, orígens i identitats racials diverses–, pot tenir un impacte transcendental als comicis de dimarts després de les guerres d’Israel a Gaza i al Líban.

El suport de l’Administració Biden a Benjamin Netanyahu ha generat un important malestar entre el sector, que ja va mostrar les seves reticències a les primàries demòcrates, i podria canviar la seva intenció de vot tradicional en favor de l’expresident i candidat republicà Donald Trump. 

Un col·lectiu heterogeni

Tot i tenir regions d’ascendència similars i haver-se quasi quadruplicat des de 1980 gràcies a la immigració, el col·lectiu àrab-estatunidenc no és monolític. D’acord amb les estimacions de l’American Community Survey (ACS) i el Cens dels EUA, més de la meitat de les persones àrab-americanes van néixer als EUA i, de les migrades, la majoria n’hauria obtingut la nacionalitat.

El Cens dels Estats Units, que pretén recollir dades ètniques de la ciutadania, no considera cap categoria única per a les persones àrabs-estatunidenques. Malgrat aquest fet, sí que les agrupa entre les seves diverses ascendències; entre les quals destaquen la libanesa i l’egípcia. Altres, com la siriana, la palestina o la iraquiana han augmentat les darreres dècades a conseqüència de conflictes polítics com el vigent a Gaza.

Aquest variat grup es veu unificat en la preocupació sentida cap a la situació a Palestina: més del 80% de les persones àrab-estatunidenques asseguren que la crisi humanitària a Gaza serà “important” a l’hora decidir el seu vot, i consta com a segona prioritat més nomenada per la comunitat (26%), només per darrere de l’economia (39%); d’acord amb l’última enquesta de l’Arab American Institute.

Per Herminia Delgado, politòloga i analista associada al Colpis, la percepció dels drets humans per la comunitat àrab-americana “va per davant també en aquells membres amb un perfil més conservador i empresarial, que podrien trobar atractives les polítiques de Trump en matèria d’economia i impostos”. 

Uns vots "no compromesos"

En aquest context, es va formar el moviment Uncommitted (“No compromesos”), nascut amb l’objectiu de denunciar –mitjançant el boicot electoral– el genocidi i impulsar un gir del Partit Demòcrata cap a posicions més progressistes, especialment amb relació a Palestina però també en qüestions socials. El nom del moviment prové de l’opció d’alguns Estats de votar una opció “no compromesa” (o el que, a Catalunya, seria l’equivalent al vot nul). La casella va aconseguir més 700.000 vots a les primàries demòcrates, les eleccions internes prèvies del partit, en què Biden era pràcticament l’únic candidat.

En paral·lel, a Michigan, l’Estat amb més població àrab-estatunidenca, l’opció va arreplegar més de 100.000 vots; una xifra que podria posar en risc el marge de 150.000 paperetes que va aconseguir sobre Trump el 2020. Segons Delgado, que el col·lectiu voti terceres opcions més enllà del Partit Demòcrata i Republicà “podria arribar a ser significatiu en estats clau amb gran presència àrab-americana com Michigan, Ohio i Florida”. “El vot nul pot ser una eina per pressionar els demòcrates a revisar les seves polítiques i fer veure’ls que no tenen garantit el suport de la comunitat àrab”, afegeix.

La candidata demòcrata a la Presidència, no és Joe Biden, sinó la vicepresidenta Kamala Harris. Ennuegada per la qüestió als mítings i debats, fa equilibris per evitar posicionar-se fermament i es manté fidel a la línia política de l’actual president. Amb una mà demana un alto el foc i amb l’altra, s’oposa a aturar el subministrament rècord d’armes a Israel. El darrer maig, el suport de la població àrab-estatunidenca cap a l’actual mandatari era inferior al 20%, segons un estudi de l’Arab American Institute.

La gota que va fer vessar el got per al moviment Uncommitted va ser el veto de ponències palestines a la Convenció Demòcrata a Chicago de finals d’agost. En no poder exposar el patiment del seu poble per la negativa del Partit Demòcrata i no apreciar un canvi de relacions diplomàtiques cap a Israel, Uncommitted va refusar recolzar la candidatura de Harris.

En aquesta situació, l’electorat àrab-estatunidenc ha de decidir-se entre Harris, a qui lliguen amb les responsabilitats de l’Administració Biden en el conflicte a Gaza, o pel contrari Trump. El republicà proposa la deportació de 20 milions de persones, i en la seva arribada al poder el 2017 ja va dur a terme polítiques com la “prohibició” de la immigració d’origen àrab, el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel i el suport dels assentaments de colons a Cisjordània. També existeixen terceres opcions, que no evitaran la victòria de cap dels anteriors, com el Partit Verd o el vot “no compromès”.

El dilema resulta en la dissipació del domini que el Partit Demòcrata havia tingut històricament en el col·lectiu. El 2016 va arribar a duplicar el suport que tenien els republicans entre el mateix (52% a 26%). Avui, la simpatia cap a ambdós partits se situaria en un empat tècnic, al voltant del 38%. Tampoc cap candidat tindria gaire avantatge electoral dins del grup: havent votat 24 punts a favor de Biden el 2020, avui ni Trump ni Harris tindrien un lideratge clar.

Safe states i swing states

Als Estats Units, no guanya la Presidència qui obté més vots; sinó qui els obté en els Estats adequats. I és que la selecció final la fa el “Col·legi Electoral”: un òrgan que compta amb 538 escons distribuïts entre tots els Estats segons la suma de Congressistes que té cadascun. La gran majoria dels Estats atribueixen tots els seus escons a la candidatura que hi hagi obtingut més vots, indiferentment del marge o la proporció de la seva victòria. Per guanyar les eleccions, doncs, cal arreplegar 270 escons dels Estats, sense tenir en compte el vot popular general.

Aquest sistema afavoreix els partits majoritaris i que tenen més consolidació. Per exemple, i sense conèixer encara els resultats, podem donar per fet que Harris s’endurà els 54 escons de Califòrnia i Trump els 4 que assigna Virgínia Occidental; perquè són Estats amb electorats tan favorables i fidels als seus respectius partits que ja es consideren assegurats.

Els 270 escons necessaris acaben aconseguint-se en els anomenats swing states: aquells que es decideixen per menys marge i que tenen electorats més volàtils entre eleccions. En particular, als darrers cicles hi ha molta atenció sobre tres Estats de la regió del Rust Belt (“Cinturó d’Òxid”): Wisconsin, Michigan i Pensilvània. Caracteritzats per la relativa pèrdua de població i les seves zones industrials en declivi, tots tres van portar a Trump a la Casa Blanca per la mínima i van canviar de bàndol el 2020 per recolzar Biden de manera crucial.

Michigan, on la veu àrab-estatunidenca més es pot fer sentir

Amb els seus 15 escons vitals al Col·legi Electoral i decidit per marges ínfims des del 2016, Michigan és l’Estat on la comunitat àrab-estatunidenca té més presència. Segons els agregats del cens dels Estats Units, suposa un 2,1% de la població de l’Estat. Pot semblar poc, però és crucial en un escenari tan disputat. Més si hi ha casos com el de Dearborn, una ciutat mitjana a l’oest de Detroit on el 54% de la població és d’ascendència aràbiga, i on el vot uncommitted va quedar per sobre de Biden a les primàries demòcrates del passat febrer.

En un Estat que es va decidir per menys de tres punts de marge el 2020, qualsevol erosió de suport entre qualsevol grup és o hauria de ser alarmant. I si els 24 punts d’avantatge de Biden en el col·lectiu àrab-estatunidenc s’han esfumat no ha estat per accident, sinó en conseqüència de les decisions polítiques de la seva Administració en suport a Israel. 

Una parella d'àrabs caminant pels carrers de Dearborn (Javier Otazu, EFE) 

De cara a un possible sorpasso de Trump a Harris, la politòloga associada al Colpis, assegura que cada candidat “s’ha enfocat en les minories que tradicionalment han donat suport als seus partits”. “La vicepresidenta ha fixat com a prioritats la Justícia Social i Drets Civils, Política Exterior i minories musulmanes, mentre que l’expresident s’ha concentrat en la seguretat, l’enfocament econòmic i la mobilització dels grups conservadors i religiosos”, conclou. 

A dies de les eleccions, i ja sense temps per modular una estratègia política més efectiva entre l’electorat, Harris necessitarà sostenir-se en un altre equilibri de suports si no vol que el conflicte a Gaza li costi els 15 vots electorals de Michigan. I qui sap si la Presidència.