[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Publicat el 29 d’abril 2020

1. “Informer” - Snow

Un 29 d’abril de 1993, mentre Mikel Erentxun es col·locava al capdavant de les llistes musicals espanyoles amb “Esta luz nunca se apagarà”, s’editava l’últim número de l’antic Diari de Barcelona. Als Estats Units en canvi, al número 1 de les llistes d'èxits triomfava el canadenc Snow, amb el seu mític “A licky boom boom down” a Informer, un èxit que el cantant va rebre entre reixes, on estava complint una condemna de vuit mesos per assalt. 

De fet, el tema es basa en una experiència prèvia del canadenc a la presó, ja que tres anys abans havia estat retingut acusat de dos càrrecs d’intent d’homicidi, dels quals finalment en va ser absolt. La cançó, que va ser seleccionada entre els 100 millors temes dels anys noranta per VH1, va reviure el 2019, a través d’un remake del porto-riqueny Daddy Yankee. “Con calma”, en el qual també va col·laborar Snow, va assolir el cim de les llistes d’èxits a 15 països, entre ells Espanya.

"Informer"  [12 Inches of Snow, 1992-93] - Snow

 

2. “Decidí” - Extremoduro

Com ja és habitual els últims 24 anys, aquest cap de setmana s’havia de celebrar a Villarrobledo el Viña Rock, el festival d’art natiu més important de l’Estat espanyol. Una cita que, aquest any, en la seva 25a edició, agafava caràcter d’aniversari i que finalment no es podrà celebrar. Almenys de moment, ja que els organitzadors del festival s’han vist obligats a ajornar-lo fins al segon cap de setmana d’octubre, per la crisi sanitària generada per la pandèmia de la Covid-19.

Aquesta cita, que s’ha convertit en ineludible en el panorama musical espanyol, l’any passat va tancar amb 240.000 assistents, rècord absolut des del seu naixement el 1996. Lluny queda aquella primera edició al camp de futbol municipal, amb un poques hores de festival i amb Extremoduro com a principal atracció del cartell. Bé, hi ha coses que no canvien.

"Decidí" [Rock Transgresivo, 1989] - Extremoduro

 

3. “Blowin’ in the wind” - Bob Dylan

El 30 d’abril de 1975 la ciutat de Saigon, capital de Vietnam del Sud, era capturada per les forces del Viet Cong i Vietnam del Nord, posant punt final a la guerra del Vietnam després de vint anys de lluita. Un conflicte que des dels anys seixanta va anar acompanyat de nombroses protestes en contra de la guerra, sobretot als Estats Units. Aquest activisme antibèl·lic va ser actiu a través de manifestacions, marxes, assegudes i desobediència civil, però també a través de la música.

Cançons com “Fortunate son” de Creedence Clearwater Revival o “For what it’s worth” de Buffalo Springfield esdevindrien autèntics himnes antiguerra, tot i que ningú va saber captar el sentiment de protesta nord-americà de finals dels seixanta com Bob Dylan: “The answer, my friend, is blowin’ in the wind”. Tan complex i tan simple alhora. 

“Blowin’ in the wind” [The Freewheelin’ Bob Dylan, 1963] - Bob Dylan

 

4. "Pumped up kicks" - Foster The People 

El 2 de maig se celebra el Dia Internacional contra el bullying, amb l’objectiu de conscienciar la població mundial sobre el problema de l’assetjament escolar, tema que durant els últims temps també ha pres un protagonisme més gran en la parcel·la musical. Temes com “Make it stop” de Rise Against, “Numb” de Linkin Park o “Nothing to lose” de Billy Talent han centrat l’atenció de joves i no tan joves sobre l’assetjament escolar i les conseqüències que se’n deriven.

Un punt que també ha tractat la banda californiana Foster The People al seu tema “Pumped up kicks”, però en aquest cas anant un pas més enllà. Mark Foster, compositor del grup, pren com a rerefons la massacre de Columbine, on 13 persones van perdre la vida durant un tiroteig escolar perpetrat per dos estudiants. Un component dramàtic que contrasta amb una música que és tot el contrari, construint una cançó única.

"Pumped up kicks" [Torches, 2010-2011] - Foster The People

 

5. “Papá, cuéntame otra vez” - Ismael Serrano

París, 2 de maig de 1968. Després de mesos de conflictes entre estudiants i autoritats universitàries de París Nanterre, l’administració tanca la universitat. L’endemà mateix, els estudiants de la Sorbona es reuneixen per protestar contra el tancament i l’amenaça d’expulsió de diversos estudiants a Nanterre. Protestes contra el capitalisme, el consumisme, les institucions tradicionals de l’establishment i l’imperialisme americà que es convertirien, després de la repressió del govern, en una vaga general d’estudiants i vagues diverses secundades per 11 milions de treballadors francesos, que reclamaven millores en les condicions laborals. 

Aquestes accions, emmarcades dins l’anomenat Maig del 68 francès, van aconseguir posar contra les cordes el govern de Charles de Gaulle, obligant-lo a anunciar eleccions anticipades. Anys més tard, el cantautor madrileny Ismael Serrano plasmaria aquests fets en una cançó de nostàlgia, homenatge i reivindicació revolucionària. Una revolució que, malgrat tot, es va quedar a mitges.

“Papá, cuéntame otra vez” [Atrapados en azul, 1997] - Ismael Serrano

 

6. "Hero of war" - Rise Against

El març de 2003 començava la invasió d’Iraq per part d’una coalició de països encapçalada pels Estats Units, que tenia el suport del govern espanyol. Segons el president nord-americà, George W. Bush, la principal raó era “desarmar Iraq d’armes de destrucció massiva”, l’existència de les quals mai no va arribar a demostrar-se. 42 dies després, l’1 de maig de 2003, Bagdad queia en mans estatunidenques i el govern de Saddam Hussein era derrocat. La invasió havia acabat, però la guerra d’Iraq ja havia començat.

El conflicte havia estat marcat des de l’inici pel rebuig popular als carrers, en el marc del “No a la guerra!”. Una postura antibel·licista a la qual els nordamericans Rise Against van donar suport a “Hero of war”, posant èmfasi en la utilització política que fan els governs dels seus soldats a través de proclames patriòtiques i promeses heroiques. Una retòrica que tarda poc a xocar amb la crueltat de la guerra.

"Hero of war" [Appeal to Reason, 2008] - Rise Against

 

7. "Good vibrations" - The Beach Boys

36 anys, 6 mesos i 15 dies van haver d’esperar els catalans per veure El gran dictador a les seves pantalles. L’al·legat fílmic de Charles Chaplin contra els totalitarismes europeus es va estrenar a Barcelona un 30 de maig de 1976, després de quatre dècades de prohibició franquista. Una censura que també va ser aplicada de forma desacomplexada contra el terreny musical, on, més enllà de perseguir cantautors com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, es van prohibir més de 4.000 cançons. 

Un èxit de l’època com “Good vibrations” dels Beach Boys va ser eliminat pel seu suposat sentit eròtic, en el qual se sublimaven les excitacions sexuals, mentre que l’àlbum de Bob Dylan Blonde on blonde va ser vetat perquè contenia “contingut homosexual”. D’altra banda, hi va haver una gran quantitat de discos que es van posar a la venda amb una imatge retocada: A Sticky fingers dels Rolling Stones, per exemple, es va censurar la portada original que ensenyava la bragueta d’un home, ja que feia una clara referència a la masturbació. 

"Good vibrations" [Smiley Smile, 1966-1967] - The Beach Boys

 

8. "I tu, sols tu" - El Diluvi

A Lausana (Suïssa), on va viure exiliada des del final de la Guerra Civil, va morir un 30 d’abril de 1972 la política espanyola Clara Campoamor. Advocada de professió i diputada durant la Segona República, Campoamor va ser una defensora dels drets de la dona i una de les principals impulsores del sufragi femení a Espanya, el qual es va aconseguir el 1931 i es va exercir per primera vegada en les eleccions de 1933.

Per aquesta postura va haver d’enfrontar-se al seu propi partit, el Partit Republicà Radical lerrouxista, els diputats del qual van votar majoritàriament en contra del sufragi universal. Pionera del feminisme espanyol al costat d’altres noms com els de Federica Montseny o Dolores Ibárruri La Pasionaria, totes elles són protagonistes del videoclip dels valencians El Diluvi a “I tu, sols tu”, un tema basat en el poema “Divisa” de Maria Mercè Marçal. 

"I tu, sols tu" [Alegria, 2015] - El Diluvi

 

9. "Groenlandia" - Zombies

L’illa de Grenlàndia, la més gran del món —si es té en compte que Austràlia és la part continental d’Oceania—, va estar sota sobirania del regne de Dinamarca i Noruega des de principis del segle XVIII, i va passar a dependre únicament del país danès després de la dissolució del regne el 1814. Un segle i mig després, l’1 de maig de 1979, Grenlàndia recuperava la seva autonomia i es constituïa com una nació dins del regne danès, estatus polític similar al que tenen Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord al Regne Unit, tot i que amb matisos diferents en les competències.

Un any després de la històrica fita, el territori grenlandès es convertiria en protagonista musical d’una de les bandes emergents de l’escena new wave espanyola. “Groenlandia” es va convertir en el primer senzill dels madrilenys Zombies i va esdevenir un èxit absolut que segueix figurant entre les cançons més conegudes del pop espanyol dels anys vuitanta. 

"Groenlandia" [Extraños Juegos, 1980] - Zombies

 

10. "London calling" - The Clash

A mitjans dels anys setanta sorgeix al Regne Unit un nou moviment polític i cultural com a reacció a l’augment del nombre d’atacs racistes als carrers i el creixement del suport al Front Nacional neonazi a les urnes. L’anomenat Rock Against Racism es construiria a partir de l’organització de gires nacionals i concerts arreu del país, entre els quals un dels més recordats és el de Victoria Park de Londres el 30 d’abril de 1978. 

Un concert que va tenir els britànics The Clash, i sobretot el seu líder i vocalista Joe Strummer, com a grans protagonistes. En pujar a l’escenari, Strummer vestia una samarreta on s’identificaven dos grups armats revolucionaris de l’extrema esquerra: el nom de les Brigade Rosse d’Itàlia apareixia amb la insígnia de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF) d’Alemanya Occidental, en una imatge que va acabar esdevenint icònica. 

"London calling" [London Callnig, 1979] - The Clash

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —