El malhumorat Capità Haddock, aquell mariner alcoholitzat de jersei blau i bon cor que cridava "Mil milions de mil dimonis!" en les vinyetes d'Hergé, celebra vuitanta anys des que es va trobar amb Tintín, l'intrèpid periodista del qual es va convertir en inseparable company de viatges des de gener de 1941.

"Necessitava un capità de vaixell borratxo. Vaig fer molts esbossos per intentar trobar aquest personatge i sempre començava posant-lo com a borratxo, com algú que bevia realment molt", deia el 1964 sobre el seu personatge l'autor belga Georges Remi (1907-1983), universalment conegut com a Hergé.

Aficionat, molt, a la beguda, d'origen aristocràtic i establert al castell de Molins de Dalt, el barbut mariner Arxibald Haddock es va estrenar en una historieta de Tintín quan la tira es publicava en blanc i negre en el diari belga "Le Soir", controlat llavors per la propaganda nazi.

El 2 de gener d'aquell 1941, enmig de la Segona Guerra Mundial, va aparèixer el primer dibuix del Capità; el 9 de gener, el marí va coincidir per primera vegada amb Tintín en una vinyeta i, el 29 de maig, Hergé va escriure per primera vegada el seu nom: Haddock.

Eren fragments del que en 1941 es convertiria en les pàgines d'un àlbum titulat "El cranc de les pinces d'or", reeditat en color el 1944, on Haddock és un bevedor sense remei que, al llarg dels anys i gràcies a la influència de Tintín, va moderant els seus costums.

"Es dona el gust de prendre's una copa de whisky o dues, fins i tot tres, però no cau en els excessos d'abans", afirmava Hergé sobre un personatge inspirat, en part, en el seu amic el dibuixant Edgar P. Jacobs, autor de Blake i Mortimer, i que recorda vagament a l'escriptor i navegant Ernest Hemingway.

El gran secundari

"Al principi, no és gens agradable. És un borratxo, un esclau del seu vici: un veritable desastre", admetia Hergé sobre una espècie de patrici de l'alta burgesia europea del segle XIX amb les formes d'un pirata del segle XVI.

Abans que Haddock, havia desfilat per la sèrie de còmic Milú, el gos blanc que acompanya el periodista de la gavardina beix des de les primeres vinyetes, publicades el 1929 en un suplement de l'extint diari "Le Vingtième Siècle", i reunides el 1930 en l'àlbum "Les aventures de Tintín al país dels soviets".

També es van avançar a l'aspre mariner els maldestres policies Dupond i Dupont (1934), o la soprano Bianca Castafiore (1939), mentre que l'últim dels grans acòlits de Tintín, aquest sí, posterior al capità, seria el professor Silverstre Tornasol, que arribaria el 1944, amb "El tresor de Rackham el Roig".

Malgrat que ni va ser el primer ni té un caràcter fàcil, o precisament per això, Haddock és el gran contrapès del protagonista i el personatge més humà i entranyable de la sèrie: un ingenu rondinaire de bon cor que resulta més pròxim que Tintín, amb una personalitat menys estrident, però més plana.

"Tintín és una criatura ideal mentre que Haddock és de carn i os. Té defectes, humor i les seves famoses paraulotes. És un personatge que acompanya el seu amic Tintín a totes parts, el defensa i l'ajuda. És el personatge més realista", explica a Efe Dominique Maricq, autor de mitja dotzena de títols sobre Tintín i Hergé.

Només cal recordar com a "Tintín al Tibet" Haddock acompanya sense dubtar-ho el seu amic en un periple que està convençut que els hi implicarà una mort segura; o com en "Les joies de les Castafiore" el capità ofereix a una família gitana que malviu al costat d'un abocador que s'instal·li en la seva finca i després defensa la seva innocència quan els atribueixen un robatori per prejudicis racistes.

L'art d'insultar

El tret més característic d'Haddock són els seus improperis, paraules triades per la seva sonoritat que en col·locar-les en boca del mariner adquireixen tal agressivitat que funcionen com a insults, encara que rares vegades ho siguin pel seu significat: ectoplasma, lepidòpter, tecnòcrata...

Aquest talent per desprestigiar, que l'editorial Casterman ha reunit en un volum titulat "Les paraulotes del Capità Haddock", prové d'una disputa que Hergé va presenciar en una peixateria, on el botiguer, que discutia amb una clienta, li va etzibar: "Digui'm, espècie de pacte a quatre".

Hergé va deduir que l'enginyós peixater havia pres la frase del "Pacte de les quatre potències", un acord internacional aconseguit el 1933 entre el Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya, i es va apropiar de l'expressió perquè la gola del capità la convertís en un improperi.

"Em va semblar que tenia una sonoritat meravellosa. Evidentment, no era una injúria, sinó una expressió, però ho vaig utilitzar per donar-li un vocabulari més ampli al Capità Haddock i emprar paraules que no eren insults, però que tenien una sonoritat que feia que ho semblessin", explicava el dibuixant del mariner que va popularitzar la frase "Llamps i trons!".

La genialitat d'un autor de còmic, resumeix el "tintinóleg" Dominique Maricq, és que algunes paraules, objectes o personatges surtin de l'àlbum i es quedin "entre nosaltres", convertits en referències que s'utilitzen en els diaris o a la televisió. "Encara que hagin passat vuitanta anys, a Haddock no li ha sortit ni una arruga", assegura.