Juliol de 1889, Vincent Van Gogh exposa la seva obra Camp de Blat amb Xiprer inspirada en el paisatge que veia a través de la finestra de l'asil on vivia. Com ja és conegut, l’artista no va ser una personalitat admirada pel seu art fins després de la seva mort. 

Abril de 2017, la marca de luxe, Louis Vuitton, i l’artista novaiorquès, Jeff Koons, presenten una col·lecció de bosses que recreen l’obra de Van Gogh i les d’altres artistes reconeguts com Da Vinci, Tiziano, Rubens o Fragonard. Els preus d’aquests articles van des dels 370 dòlars, valor d’un clauer, fins als 2.800 dòlars, preu de la bossa de Van Gogh més gran. 

Web oficial de Louis Vuitton

Paral·lelament, la marca italiana Off-White posa a la venta samarretes i dessuadores que presenten obres com la “Mona Lisa”, de Da Vinci, o “Madonna del Rosari” de Caravaggio. El preu d’aquestes peces va dels 300 als 800 dòlars. 

Web oficial d'Off-White

El Diari de Barcelona ha pogut parlar amb personalitats del món de l’art i de la moda per rebre opinions, des d’un punt crític sobre la influència directa de l’art en la indústria de la moda.

Segons l'artista

Okuda San Miguel, un artista contemporani càntabre, conegut pel seu art amb combinacions de triangles, ens ha explicat la seva visió del tema contraposant l’art clàssic amb el seu tipus d’art: “Aquest retorn que [Louis Vuitton i Off-White] han fet a l’art clàssic, amb un concepte més modern, m’agrada; però prefereixo el llenguatge contemporani, perquè el clàssic ja el tinc molt vist”. També ha tingut paraules per relacionar el valor de l’art i les còpies que se’n fan d’ell. Okuda posa l’exemple de Gucci, que fabrica pocs exemplars de les seves peces i això fa augmentar el valor d’aquestes, en qualitat i en preu. Per tant, les còpies que es fan d’una obra, tant en la moda com en l’art, acaben influenciant el seu preu: “Si està pintada a mà, té un valor inigualable, perquè és només una peça; però un cop imprimeixes una obra d’art en una altra superfície com pot ser una bossa o una samarreta, evidentment, té un valor inferior”.

Des de la indústria moda

La Pilar Pasamontes, historiadora i directora científica de moda a l’Institut Europeu de Disseny, ens explica l’origen d’aquestes peces. Off-White no va ser una marca pionera en aquest aspecte sinó que ho van ser els museus d’art. Van ser ells qui, per vendre merchandising de les seves obres en exposició, van crear samarretes amb quadres impresos. Pasamontes diferencia entre la reproducció i la inspiració: “Em sembla un escàndol vendre per 300$ una samarreta amb la reproducció d’un quadre, seria diferent si fos un disseny que homenatgi a un artista o que reconceptualitza una altra obra, però la reproducció simple em sembla oportunista.” Això últim ho diu perquè considera que pel simple fet que un famós porti ‘x’ peça i es converteixi en tendència, ja la revalora. Pasamontes creu que això mateix ha passat amb aquest tipus de productes.

Pasamontes ens recorda que hi ha hagut dissenyadors importantíssims, però no tan populars com Dior o Chanel, que han fet de la moda un art. Un exemple és la dissenyadora Elsa Schiaparelli, que va aconseguir agafar les iniciatives del moviment surrealista i les va plasmar en els seus vestits, introduint així l’essència del món de l’art en el món de la moda.

Vein Magazine, dissenys de Elsa Schiaparelli

La perspectiva del món de l'art

Finalment, l’Eduard Cairol, professor d’història i teoria de l’art a la Universitat Pompeu Fabra, defensa que es desdibuixen els límits d’allò que és artístic i d’allò que no ho és: “La moda no és el mitjà idoni per vehicular les qüestions que corresponen al gran art, com la pintura o el cinema”. Per tant, no està d’acord amb què es consideri la moda com un art. A més, diferencia clarament l’obra d’art de les reproduccions que Off-White o Louis Vuitton hagin pogut fer d’elles: “Ningú confon una obra de Leonardo amb la difusió d’una obra de Leonardo”. 

“La determinació social del gust fa que les preferències i les valoracions de les obres vinguin dictaminades socialment”, argumenta l’expert en art. Això vol dir que fa que determinats artistes tinguin un valor universal indiscutible. Per exemple, “ningú discutirà a Van Gogh, o a Klimt, a Picasso o a Mondrian”. Per Cairol, veure un original és inigualable al valor que pugui tenir qualsevol peça de roba: “[L’art en la moda] trivialitza i impossibilita una experiència estètica plena i intensiva, perquè l’obra forma part de l’imaginari col·lectiu, i la seva capacitat d’impacte es veu reduïda”. 

Segons el filòsof alemany, Theodor Adorno, “l’art s’ha convertit en una qüestió sotmesa al tractament universal”, és a dir, que “el capitalisme avançat considera la cultura com un producte econòmic més”, ara amb paraules de Cairol. El professor d’art creu que estampar obres conegudes per tots els públics ara que “el gust de les masses no és refinat, però tampoc analfabet”, és una aposta segura, ja que la gent reconeixerà l’obra i se sentirà atreta per la peça de roba que la porti. 

En definitiva, l’art clàssic i tradicional en la moda és vist per professionals del sector amb diverses òptiques. Ara bé, tots tres coincideixen en què s’ha de diferenciar clarament l’obra original de la còpia a la roba, donant prioritat als museus i exposicions, per sobre de la moda, que només representa una universalització del món cultural pictòric occidental. Off-White i Louis Vuitton són dues de les marques que representen un nou model de visualització i divulgació de l’art: en lloc de passar dels museus a l’imaginari personal, ara passa dels armaris als carrers, oferint al gran públic i de franc, l’entrada al Louvre, a la Tate Britain o al Met.