La concentració de la pintora japonesa Keiko Ogawa a l'hora de crear és majúscula. “Jo si pinto, no xerro", m'adverteix quan li proposo observar-la mentre treballa. Abans em comentava que moltes vegades està tan a dins del quadre que ni tan sols escolta la seva parella quan li parla des de l'altra punta del taller. Com tampoc sent la ràdio o la música que pugui posar. Immersa en els seus pensaments, entra en una mena de trànsit on només existeixen ella i el llenç. 

Cada petjada en el quadre és fruit de l'observació i la reflexió. En una paleta de vidre reposen, a punt per ser emprats, xicotets pegots de pintura acrílica negra, blanca i alguns tons de blau i ocre. De tant en tant, els ruixa un líquid perquè es conservin en bon estat durant el seu ús i, quan acaba de pintar, els tapa perquè no s’assequin. Ara, amb l’ajut d’una espàtula, remena la mescla que necessitarà a continuació. Aquest utensili el fa servir, sobretot, per preparar i aplicar grans taques de pintura sobre la tela, mentre que el pinzell l'utilitza per als detalls.

 Ogawa prepara la mescla de pintura

Tot i que li agrada treballar en silenci, em va dient alguna cosa i jo aprofito per continuar preguntant. "I què faràs amb aquest quadre, també el representaràs?", li dic assenyalant-li la fotografia en la qual s'està inspirant per pintar el llenç. A l’esquerra de la imatge, hi ha un quadre penjat a la paret on apareixen un home i un gos en un balcó. A sota, hi ha una cadira. De cop i volta, Ogawa es queda pensativa mirant la fotografia i el llenç. El llenç i la fotografia. Així durant una estona, pinzell en mà. 

“Encara no sé què fer", conclou. “Sé que una de les dues coses sí que la vull representar, però encara no sé per quina em decantaré: si la cadira o el quadre”. Mentrestant, a la tela hi continuen els dos objectes en esborrany, per si de cas. Per a la composició que busca en el quadre, almenys un dels dos és necessari.

En un cavallet reposa el llenç i, en l’altre, la fotografia en la qual s’està inspirant

Keiko Ogawa sempre treballa amb fotografies. Per això, quan troba espais que són potencialment una font d’inspiració per fer un quadre, els fa moltes fotos. Després, a casa, les modifica. “M'encanta tenir les línies perfectes, rectes”, assenyala. En aquest cas, van ser fetes en un viatge a les Illes Canàries. “Va ser a La Gomera o Tenerife, ja no me’n recordo. Era on vam dormir nosaltres. Si hi ha alguna cosa que pugui aprofitar del viatge també està bé. Així el gaudeixo més”, continua.

En el transcurs de la seva dubitació continua avançant en l'altra part del quadre, allà on apareix un home mig d’esquena. "M'agrada introduir una figura humana, perquè així el quadre explica la vida. No és un espai buit, sinó habitable". Alhora em confessa que a vegades està tan capficada en la seva tasca que l'única manera que té la seva parella de cridar la seva atenció és dirigint-se a ella en japonès. Sembla que així activa una mena de mecanisme dins seu que la fa reaccionar.

Barcelona, font d’inspiració

La seva parella, l’Albert Vidal, també és pintor. Tots dos comparteixen casa-taller, aficions i professió. “És realista, però el tema és diferent. Ell fa paisatges urbans”, concreta Ogawa, que es va traslladar per ell a Barcelona fa gairebé 20 anys, l'any 2005. Els seus inicis artístics van ser amb el professor Goro Suguita a Tòquio cap a l’any 1998, a cavall entre la figuració i l’abstracció. D’entrada, va adoptar aquest estil: “Al final, però, no sabia què més fer. Sempre em sortien els mateixos quadres i no podia aprendre més”. La influència d’alguns pintors de la ciutat comtal van fer que la seva pintura evolucionés cap a un realisme intimista. “Per què no començo des de zero?”, es va plantejar a la seva arribada.

El pintor Albert Vidal treballa una vista aèria de París

De petita, mai no hauria imaginat que es dedicaria plenament a la pintura com ho fa ara. Va estudiar Farmàcia, i pintar era merament una afició: “La idea era tenir un ofici estable”. De fet, fins als 30 anys, més o menys, va exercir com a farmacèutica. “M’agradava, i em va donar moltes oportunitats, aquella professió. Econòmicament, podia organitzar exposicions i tallers per a amics i, a més, podia viatjar”, el seu gran segon interès. En un d’aquests viatges va conèixer l’Albert.

L’estudi que comparteixen al barri de la Sagrada Família és veritablement lluminós. Les parets blanques i les dues grans entrades de llum natural que té l’espai el fan privilegiat. Com que és una planta baixa, compta amb un gran finestral que, des del carrer i si la cortina està pujada, permet veure tot l’indret. L’altra obertura que il·lumina el taller és una claraboia que es troba al fons de la sala.

Ogawa pinta ben a prop del finestral per obtenir llum natural

Em sorprèn la disposició de l’estança. Cada cosa està al seu lloc. No hi ha cap quadre més enllà dels que reposen sobre els cavallets i un de l’Albert que omple la paret de l’esquerra, però quan li pregunto quines han estat les creacions amb les quals ha quedat més satisfeta, s’aixeca i descobreixo on les té amagades. En uns armaris metàl·lics a tocar de sostre, té emmagatzemats un munt de llenços de totes les mides.

D’entre ells, treu un autoretrat fet a un restaurant de Hong Kong. Els colors càlids que predominen en la composició contrasten amb el to blau fred del mantell, o la decoració verda del mur. I, en concret, despunta la meravellosa incidència de la llum de les bombetes sobre el cos de la dona. No és l’únic quadre, però, que em destaca de la seva trajectòria. També fa menció a un que es diu El miracle, advertint-me que la seva opinió va canviant constantment.

Un dels quadres preferits en aquest moment de Keiko Ogawa

La cuina i el menjador tenen molt de protagonisme a la seva obra. Són interiors on ella, les seves germanes i la seva mare passaven molt de temps juntes. “M’encanta pintar-los. Són llocs en què sento casa”, expressa. “Amb la meva família sempre ens reuníem al voltant d’una taula. Per mi la vida és això”. Des que viu a Barcelona, inevitablement els estatges que il·lustra tenen l’essència dels pisos modernistes, on para especial atenció als mosaics hidràulics del terra.

Millorar, millorar i millorar

“Es tracta de millorar. No cal posar mai fi”. Aquest és el tarannà de Keiko Ogawa. Normalment, només treballa un quadre a la vegada i sol trigar vora un mes a donar-lo per acabat. No obstant això, de tant en tant, els contempla i fa petites modificacions si ho troba necessari: “Tota l’estona estic pensant… Com podria millorar-lo?”. Fins i tot, ha arribat a refer quadres passats uns anys, perquè ha vist que la composició podria haver estat una altra o que un llenç d’altra mida s’ajustaria millor.

“Intento entendre la realitat. Intento observar-la bé, entendre-la i interpretar-la a la meva manera. El repte és reconstruir-la sobre una tela. Intento només explicar bé el que veig. Aquí no existeix la tercera persona, només el quadre i jo. A partir d'allà, cadascú interpreta i rep el seu missatge”, manifesta.

El traç d’Ogawa no és definit: “Es tracta d’un joc de colors, de la connexió entre totes les taques de pintura”

Tot i que Ogawa no pot saber amb exactitud què transmet als altres amb la seva pintura, em relata que té la sort d’haver vist diverses vegades com algú plorava davant dels seus quadres. Expressar què va sentir quan va passar això li és difícil, perquè no troba les paraules adequades. I no per una qüestió d’idioma, ja que ella parla un català perfecte, sinó perquè “és una cosa increïble”.

Experiències així reafirmen la seva passió per la professió i l'animen a continuar treballant i millorant. “Estic al meu lloc. Jo soc conscient que explicar les coses amb paraules em costa. Des de petita ha sigut així. Però quan pinto, la meva pintura arriba molt més lluny”, comenta amb emoció. “Sempre dic que l’aprenentatge més gran d’aquests anys ha estat ser transparent i honesta amb mi mateixa. Ho ensenyes tot i, per això, té interès, el quadre”. 

“Així doncs, se’t pot conèixer a través dels teus llenços?”, li pregunto. Ella contesta: “Sí. Com ha de ser, jo crec. No he d’intentar pintar bé, sinó manifestar-me a mi mateixa”.