Durant els cinc anys que Josep Maria Santacreu Marginet —empresari agrícola, concessionari d’automòbils i propietari del Banco de Huesca— va ser el propietari del Diario de Barcelona, hi va haver cinc directors: Josep Pernau Riu (1975-1977), Tristán la Rosa i Ball Llovera (1977), Antonio Alemany Dezcallar (1977-1979), Julio Merino González (1979-1980) i Joan Segura Palomares (1980).

Cinc directors i cinc etapes que deixen el diari escorat cap a l’extrema dreta i a punt de la fallida. El diari que Santacreu veia com a un instrument polític personal al servei del franquisme reformista de Manuel Fraga Iribarne, sempre amb Manuel Milián Mestre com a assessor personal, fou víctima de successives decisions erràtiques.

Santacreu ja era accionista de l’etapa postcarlista de El Correo Catalán, de costat amb Jordi Pujol, i formava part dels accionistes del diari El País, com Fraga i el mateix Pujol. Però l’antic Brusi havia de ser el seu diari personal, com a únic propietari. Trobava massa d’esquerres el Diari que va comprar, dirigit per Pernau, amb la subdirecció d’Antonio Franco i una redacció de periodistes lligats al Grup Democràtic de Periodistes.

Al nou amo de l’antic Brusi, li va semblar que Tristán La Rosa, antic corresponsal de La Vanguardia a París, podia ser el director que convenia al seu projecte reformista i va resultar ser que no. No devia saber la seva relació amb la Junta Democràtica d’Espanya, promoguda pel Partit Comunista, que era ben sabuda entre els periodistes. La destitució al cap de pocs mesos va comportar la dimissió de gran part de la redacció que va aconseguir una indemnització col·lectiva amb què poder fundar un altre diari, fundació que no fou possible.

El mallorquí Antoni Alemany Dezcallar sí que era de la corda de Santacreu, però com a nou director va haver de refer ràpidament la redacció del diari. El director següent, Julio Merino González ja era de la ultradreta. Joan Segura Palomares, el darrer i molt breu, era un veterà periodista de la premsa del Movimiento.

Santacreu no aconseguí, tan sols, vendre un diari carregat de deutes i molt baix en difusió. Per poder-se’n desfer hagué de recórrer a la suspensió de pagaments i el tancament el mes de juny de 1980. En compensació pels salaris impagats, els treballadors passaren a ser propietaris del disminuït patrimoni del Diario de Barcelona.

La part principal de l’edifici se l’havia venuda Santacreu en una operació immobiliària. Quedaven, sobretot, els tallers, l’arxiu i la capçalera històrica que des de 188 anys abans havia lluït l’escut de Barcelona. La seva història encara no havia acabat del tot.