El grup Ladilla Rusa, format per Tania Lozano i Victor Clares, a un del seus concerts
Per Pol Vendrell , Pau Torres i Celia Oliveras
Publicat el 31 de juliol 2021

Michael Jackson i Paul McCartney rentant els plats després de menjar macarrons; Encarni Encarnae, un dona que “declina” totes les invitacions; o fins i tot Macaulay Culkin, l’actor protagonista de Sol a casa: tots aquests personatges habiten l’imaginari de Ladilla Rusa. El duo català barreja folklore espanyol amb música electrònica fascinant audiències i acumulant més de 17 milions de visites només al seu canal de YouTube. “Ens agrada fixar-nos en tot allò màgic que ofereix el costumbrismo", diu Victor Clares, membre de Ladilla Rusa amb Tania Lozano. 

Els seus videos combinen històries peculiars amb imatges excèntriques. A “KITT y Los coches del pasado”, KITT és el cotxe màgic de José María. Es tracta d’un home de mitjana edat que, d’entre totes les coses que podria demanar-li, opta per uns “Celtas sin boquilla”, cassettes del Junco i olives gazpachas. El cotxe, però, també guarda el seu secret més profund: “¡Y es que por las noches Josemari es Mariví!”. Cada nit, KITT li proporciona “dos tetas de espuma” i “un culo de goma” perquè esdevingui una drag queen. Les imatges de talons alts i roba brilli-brilli contrasten amb la vestimenta del flamenco més clàssic de les cantants col·laboradores a la cançó.

KITT y los coches del pasado - Ladilla Rusa (feat. Joan Colomo & Los Ganglios)

Ladilla Rusa prepara el llançament del seu nou projecte, que veurà la llum la tardor de 2021 i del qual han avançat el primer single, “Todos los días lo mismo”. En aquest context inicien la seva gira per Espanya, que comença aquest diumenge a les Nits del Fòrum i arribarà a ciutats com Pontevedra, Albacete o Sevilla. L’escena, com tot el sector musical, comença a veure la llum al final del túnel després d’un any impossible.

La pandemia ha perjudicat notablement al món de la cultura, dificultant la producció del nou àlbum a molts nivells, inclòs el financer. Per això, des de Ladilla Rusa van muntar un crowdfunding amb el qual van aconseguir més de 16.000€, que els ha permès gravar i produir el nou disc i que ha demostrat com de lleials son els seus seguidors. “Volem que el nostre so evolucioni, que es torni més boig i que sorprengui encara més”, diu Tania Lozano.

Gamberrisme folkflòric

No son l'única banda que ha triomfat experimentat amb aquesta particular barreja: Las Bistecs i Ojete Calor també omplen aquesta llista. Durant l'última dècada, un nou estil ha emergit i guanyat una popularitat notable a Espanya: l’electrodisgusting. Segons Òscar Nin, historiador de l’art i expert en música electrònica, l’essència del gènere l’encapsula perfectament el concepte de mamarracha: “Fotre la gent, molestar, no deixar indiferent a ningú, és a dir: en el fons, petar-ho”.

Gamberro i creatiu”. Així és com Ignacio Miranda, productor de Ladilla Rusa, defineix el so característic de l’electrodisgusting. Per a l’oient estàndard, possiblement sonarà com una mescla molt ballable d’electrònica amb flamenco i rumba, amb lletres iròniques plenes de referències al folklore espanyol. Tot i que aquesta descripció és força precisa, és quelcom una mica més complex. 

Miranda subratlla la importància del mètode do-it-yourself en aquest gènere: “La gent fa música amb allò que té a l’abast. A alguns els encantaria tenir una banda o orquestra senceres tocant per a ells, però en lloc d’això tenen un ordinador on fer bases musicals molt simples”. Explica que, mentre sigui autèntic, irreverent i creatiu, l’electrodisgusting pot derivar i beure de qualsevol inspiració. Ara bé, Òscar Nin assenyala una influència molt clara, tant musicalment com estètica: el Hi-NRG, un estil nascut a finals dels 70, precedent del techno i el house i en el qual es basen molts instrumentals d’electrodisgusting.

Per entendre aquest fenomen és important entendre el context en què neix. L’electrodisgusting, conegut també com a subnopop, és un gènere amb una escena petita però exitosa. Miranda i Nin apunten als mateixos orígens: el F.E.A. Festival, un festival d’art underground jove de Barcelona. Des dels 2000, el F.E.A. ha congregat bandes alternatives emergents de la ciutat, i ha actuat com a plataforma per als nous artistes i com a centre neuràlgic de l’escena.

Feísmo il·lustrat

L’electrodisgusting, amb tot, no va només de música. Els videoclips, concerts, vestimenta i fins i tot el disseny de les xarxes estan pensats per anar en la mateixa direcció. Per a Luis Levrato, director dels vídeos més famosos de Ladilla Rusa, l’estètica del gènere busca “trencar amb els estàndards”. El mateix es pot aplicar al col·lectiu artístic Las Bistecs.

Carla Moreno Parmenter, membre del ja dissolt grup, defineix la seva imatge com a “fidels seguidores del feísmo, tendència alliberadora, sense regles ni simetries”. Els seus vestits tenien sempre un element brillant comú: lurex i licra. Aquest últim material és, fins i tot, el protagonista del seu eslògan: “Visca la licra, que res amaga!”.

Tot i això, hi ha un significant més profund al darrere d’aquesta aparença extravagant. El col·lectiu, també integrat per Alba Rihe, creu en “l’humor com a vehicle per comunicar un missatge”, utilitzant les seves experiències per reivindicar “el feminisme i el dret de veure’ns guapes amb una estètica que espanti els heteros”. Segons Victor Clares de Ladilla Rusa, avui en dia la protesta es pot expressar a través de d’una gran diversitat d’estils. Tot i així, la seva companya Tania Lozano, aclara que “el principal objectiu del grup és fer que el públic s’ho passi bé”.  

Historia del arte - Las Bistecs

Tot i això, hi ha un significant més profund al darrere d’aquesta aparença extravagant. El col·lectiu, també integrat per Alba Rihe, creu en “l’humor com a vehicle per comunicar un missatge”, utilitzant les seves experiències per reivindicar “el feminisme i el dret de veure’ns guapes amb una estètica que espanti els heteros”. Segons Victor Clares de Ladilla Rusa, avui en dia la protesta es pot expressar a través de d’una gran diversitat d’estils. Tot i així, la seva companya Tania Lozano, aclareix que “el principal objectiu del grup és fer que el públic s’ho passi bé”. 

L'esperit de la Movida

Es poden trobar clars paral·lelismes entre l’electrodisgusting i el context artístic del anys 80 a Espanya, amb la Movida Madrileña i el cinema d’Almodóvar. En ambdós casos es barreja el folklore espanyol amb temes LGTBI i el mamarracheo; de fet, Ladilla Rusa va fer una versió de "Ni tú ni nadie" d’Alaska per a La Marató del 2020. Per a Ignacio Miranda, la Movida tenia “el mateix sentit de l’humor i el mateix comportament gamberro” que l’electrodisgusting. Encara més influent per al gènere va ser Fabio McNamara, un artista interdisciplinar que va tenir un paper protagonista en la majoria d’esdeveniments de la Movida.

Internacionalment, Nin assenyala la drag queen i actriu Divine, “la mare del Hi-NRG”, com a clar precedent i equivalent a l’electrodisgusting. Tal i com fan el grups avui en dia, va qüestionar i ridiculitzar els valor morals de l’època, reivindicant les llibertats sexuals alhora que era símbol de la faràndalua del moment. Per a Nin, aquesta és la base de tot plegat.

L’expert també estableix una relació important entre el gènere i la comunitat LGTBI. “Si aprofundeixes una mica, tothom que fa aquest tipus de música està connectat a la comunitat”. Segons ell, la majoria d’aquests artistes es van conèixer en club a finals dels 80 i durant els 90. Allà la majoria de drag queens ja tenien l’estètica, però feien playback a les seves actuacions: “Els faltava contingut musical en directe”. L’electrodisgusting va arribar per omplir aquest buit.

La part “evasiva” i divertida del moviment és, en definitiva, tan important com el rerefons de crítica social. En paraules de Carla Moreno, de Las Bistecs, “l’electrodisguting va de criticar la societat capitalista al mateix temps que en gaudim”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —