- entrevistes -
Aldo Urbano
Publicat el 08 de desembre 2022

Un pinzell i un suport: és tot el que necessita Aldo Urbano per crear. El misteri que envolta les seves pintures es cola dins la pell dels espectadors del seu art, que es mouen cap a la recerca d'ells mateixos. Després d'haver estat seleccionat per participar en residències artístiques com a Sandarbh Artist Residency (Índia, 2014) o Can Serrat (Catalunya, 2017), el seu treball ha estat reconegut amb el Premi GAC a l'artista emergent 2018 o la beca d'edició de la Sala d'Art Jove. 

En aquesta ocasió, el barceloní escriu, dibuixa i publica el seu segon projecte literari, aquest cop de la mà de l'editorial Contra. Sota la premissa "història de l'art", Urbano explora universos desconeguts de l'art que sorprenen al lector, no només per la rocambolesca escriptura, sinó també per la majestuositat de la pintura que l'acompanya. 350 pintures originals donen cos Historias del Arte, un llibre en què el lector es pot perdre i tornar-se a trobar a cada pàgina. 


Com et definiries com a artista?
Suposo que no ho sé. M'agrada que sigui un concepte obert, que l'artista no es defineixi tant, que estigui obert a allò que se li plantegi en cada moment. No és tant una qüestió de tancar-se, sinó de ser adaptable a tot el que vagi sorgint. Inevitablement, com qualsevol, sempre hi ha un fil que condueix tota la meva feina. Per exemple, la pintura i el dibuix sempre hi són, units, d'una forma o altra al text.

Com sorgeix la idea de fer art que parli sobre l'art?
Des de l'editorial Contra em van dir el gener del 2020 que escrivís un llibre. A la portada hi havia de dir "història de l'art", i dins podia haver-hi el que volgués. Al principi vaig dir que no perquè vaig veure que era una bogeria fer-ho, però va venir la pandèmia i vaig dir: "És això o això". L'abril del 2020 vaig dir que sí, i a l'editorial no se li havia oblidat el tema.
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by Aldo Urbano (@aldourbano)


Quant de temps has tardat a fer aquesta obra?
Més o menys 2 anys, però tot va anar bastant ràpid. El vaig anar ideant a la vegada que el feia. Durant els primers 3 mesos vaig pensar a grans trets com seria tot el llibre, i després vaig anar omplint els buits.

Quin ha estat el procés de creació, com i per què esculls que són aquestes històries les que vols explicar, com t'has documentat per conèixer-les?
Jo m'ho vaig prendre com si el títol d'"història de l'art" fos un handicap, com una trava. Jo anava a la biblioteca i llegia llibres que m'interessaven, sempre buscant el punt de trobar alguna cosa que m'encaixés sota la premissa. El procés va ser molt caòtic: quan trobava quelcom que creia que podria quedar bé, ho anotava a les notes del mòbil. Nosoc una persona que sàpiga molt d'història de l'art, però m'havia d'adaptar al marc per fer el que jo volia.
 

"Amb la pintura arriba un punt en què no he de pensar. Amb l'escriptura he d'esperar a veure el camí"


A l'hora de crear: primer les pintures i després el text, al revés, tot alhora...?
Jo m'anotava frases al mòbil, i sabia que havien d'estar al llibre tant sí com no, el problema era on les posava. Em feia guions molt precaris, a partir dels quals em posava a dibuixar. Quan vaig començar a dibuixar, algunes coses van canviar, però tenia clar quines frases volia que sortissin en cada punt. La part de l'escriptura necessita una maduració, i la part de la pintura va més de pressa. Amb la pintura arriba un punt en què no he de pensar. Amb l'escriptura he d'esperar a veure el camí. De fet, en aquest cas és absurd perquè no hi ha cap tesi que estigui defensant, és només una excusa per ser creatiu.

Què aporta aquest tipus de format que no dona la pintura clàssica?
Jo vinc del món de la pintura i no crec que la pintura necessiti paraules. A mi, de vegades, em surt posar-li'n perquè mentre pinto em venen al cap frases i penso que si han vingut, s'han d'incloure en algun lloc. Crec que el llenguatge de la pintura no es llegeix tan fàcilment, o potser no estem tan acostumats respecte al de l'escriptura. Llavors sembla que el llibre digui més que no pas una pintura que no té lletres, quan, en realitat, no és així, almenys per mi. També m'agrada que a les vinyetes, la part escrita no digui exactament el mateix que la part dibuixada. Això dona un altre paisatge mental d'allò que estàs llegint, però també tinc el dubte de si s'entén un cop es llegeix.

Quines tècniques i eines has fet servir en aquest llibre?
Està pintat en guaix i aquarel·la, que són pràcticament el mateix, però un és més dens i l'altre més aigualit. També he fet servir tinta. M'anava bé pel sistema que tenia en aquell moment: una taula i poc més. Els originals són bastant més grans que les representacions del llibre. De fet, el pròxim 12 de gener s'exposaran els 350 originals a la galeria Bombon Projects. No els he vist mai tots junts, perquè al meu taller d'aleshores no tenia espai per veure'ls.


Tens la sensació que es perd alguna cosa en la translació de la teva pintura al paper imprès?
Sí, es perd moltíssim. La fotografia està molt ben feta, però a l'hora de passar de RGB a CYMK, hi ha colors que no es poden imprimir en tinta. Mai tens l'original per comparar, però és una llança a favor de la pintura: hi ha coses que no pots veure d'una altra forma. Em passava moltíssim amb els grocs: hi ha alguns matisos que no es notaran mai en aquest llibre.

Entens que hi hagi gent crítica amb el teu art, que no li agradi o que no l'entengui?
Sí, de fet era una de les meves intencions. Vaig fer un altre llibre així i em va sorprendre que la gent l'entengués. En aquest cas, vaig pressionar una mica més, sempre pensant en què pot ser que hi hagi gent que no ho entengui, o que entengui una cosa diferent. Em preocupa relativament, crec que hom s'ha d'arriscar. No estic volent explicar res, si volgués ser clar, sé ser-ho. La gent entendrà que estic intentant crear un misteri.

Quin significat té per tu la forma i el color?
Per mi la pintura és súper intuïtiva, i els dibuixos es van fer molt ràpidament. En general, volia evitar la descripció. Cada element té moltes capes. Per exemple, el color groc, per mi és bastant clau que indica la llum. La meva idea és que cada cop que vegis el groc, d'alguna forma, remeti al mateix concepte. És difícil per mi contestar aquesta pregunta perquè són coses intuïtives, dir el perquè funciona és complicat.

De què beus per acabar creant aquesta obra?
La idea de fer un llibre d'història és desaforada, és com si li dius a algú "fes un llibre sobre tot": és impossible fer-ho. Tot i això, vaig intentar-ho fer, vaig incloure tot el que m'agrada junt. Una de les màximes inspiracions per aquesta obra són els diaris d'Alexandra David-Néel, que és una francesa que va anar al Tíbet quan pràcticament no hi havia anat ningú. Es va fer lama, que era una cosa raríssima, no només pel fet de ser dona, sinó també per ser occidental. Als seus llibres parla de totes les pràctiques màgiques i religioses i del Tíbet com un espai que no havia estat pertorbat.

Si el llibre és un popurri de tot allò que t'agrada, es podria dir que és una mena d'"autobiografia"?
No, perquè m'ha obligat a sortir de mi mateix, a fer un llibre on no parlés de mi. M'ha obert molt el camp, perquè els artistes sempre creem sobre què ens preocupa, i jo volia parlar d'altres coses. Vaig tenir una mica de síndrome de l'impostor al final, quan ho havia de revisar tot. Per mi, aquest llibre va ser escriure sobre la història des de la ignorància, que penso que és l'aportació que un artista pot fer. 
 

"Els artistes sempre creem sobre què ens preocupa, i jo volia parlar d'altres coses"


Què hauria de canviar en la indústria artística per donar a conèixer artistes locals?
Jo treballo en una galeria i treballen molt per apropar-se a un públic més jove. El producte hi és, hi ha gent fent feina. La gent que busca, troba les galeries que més li interessen. La part de publicitat no és molt agressiva, però també està bé. Qui vulgui apropar-s'hi, ja ho farà.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —