Llibert Ferri (Barcelona, 1948) va ser corresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est i a Moscou durant vint anys (1987-2007), on va relatar en primera línia la caiguda dels règims comunistes i l'arribada al poder de Putin. Malgrat estar administrativament jubilat, col·labora amb el diari ARA i, durant el confinament, va fer un dietari sobre la pandèmia que recentment ha publicat sota el nom de Sobtadament fràgils (Ed. Sunya).

Amb un ull sempre posat a Rússia, parlem sobre el paper dels corresponsals en el periodisme actual. Enmig d'un panorama precaritzat -més encara amb la Covid- molts mitjans s'han vist obligats a tancar corresponsalies i comprar vols de tornada als seus enviats especials. Des de fa deu anys, a més, ha aparegut en escena la figura del periodista autònom, que actualment plana amb força sobre el periodisme internacional. Ferri creu que l’aparició del freelance “és un efecte més de l’organització del treball sota criteris de l’ultraliberalisme”. Ens citem en un bar del centre de Barcelona per conversar, també, sobre les peripècies vitals de Ferri, una de les cares més conegudes del reporterisme internacional a Catalunya. 

Del 1987 al 2007 vas ser corresponsal de TV3 a l'Europa de l'Est i a l'URSS.

Bé, de portes en fora semblava que jo fos el corresponsal de TV3 a la Unió Soviètica. Però realment era un enviat especial, que és diferent. Vaig haver de muntar-m'ho pel meu compte, i em van deixar de pagar com a periodista fix.

Per què?

Arran d'un reportatge d'investigació sobre Andreu Nin, vaig rebre una beca per anar a Moscou i investigar els documents que parlaven sobre Catalunya, la República, la guerra civil... Llavors, TV3 em va demanar que aprofités l'estada -d'un any i escaig- per enviar cròniques. Per poder fer la meva feina em van acreditar com a corresponsal, però realment no ho era.

Era una aposta arriscada.

De corresponsals a TV3 només hi havia el de París, el de Brussel·les, el de Washington… i para de comptar. Deien: “Un corresponsal a Moscou? Ja veurem quant de temps durarà. Això del Gorbatxov, voleu dir...?”. I Me la vaig jugar.

I ara hi ha Manel Alías, a Moscou.

Ell sí que és corresponsal. 

I això és un fet inusual, ara. La majoria de periodistes que treballen a l’estranger són freelance: els paguen per peça i en diferents mitjans.

De fet, el meu cas és paradigmàtic. Era un periodista de la plantilla d'Internacional de TV3 que s'havia especialitzat en l'Europa de l'Est, la Unió Soviètica i el postcomunisme. Quan vaig marxar a l'estranger, vaig passar a treballar a tant la peça i no paraven d'atabalar-me: anava de bòlit.

Llibert Ferri davant de la Casa Blanca de Moscou després de ser atacada per l'exèrcit, l'octubre de 1993. "No et puc passar cap foto meva davant la càmera, exercint la professió. L'operador de càmera mai em va fer cap fotografia. És una mostra de la precarietat amb què he treballat", diu.

Cada vegada menys mitjans tenen corresponsals fixes. Es deu a la precarització del sector?

És la precarització general de tot el món. És un efecte més de l'organització del treball sota criteris de l'ultraliberalisme posats en marxa l'any 80, corroborats i implantats després de la caiguda de l’URSS l'any 91. Al món de la informació li toca molt perquè hi ha interessos per tenir-lo controlat i fragmentat.

El periodisme internacional, i més si el fas pel teu propi compte, és un món selvàtic?

Sí. M'he hagut de buscar sempre la vida. La clau és tenir bones relacions amb la gent, amb altres corresponsals, periodistes, amb gent que està dintre del món de la política o la cultura. El pare d’una de les intèrprets que tenia era el director d'un diari, per exemple, i això t'obre moltes portes. Si no tens aquests punts de contacte, ho passes molt malament.

Has vist casos de gent que se'ls ha denegat l'entrada a un lloc?

Mai he presenciat que se li denegués l'entrada a ningú. També eren moments en què, a l’URSS, el servei oficial de relació amb els mitjans de comunicació volia donar una imatge oberta. Estaven interessats en despendre's d'aquella visió de periodistes que pràcticament semblaven policies. 

Ara només mirant Twitter ja ens assabentem d’allò que passa a Pequín, a Londres o a Washington. La feina de corresponsal és encara essencial?

La mirada humana, personal i presencial és necessària. Hi ha detalls i matisos que un despatx d'agència no et donarà. És insubstituïble.

Ferri: "La mirada humana, personal i presencial del corresponsal és necessària i insubstituïble".

Quin pes tenen les corresponsalies als mitjans?

Un pes bàsic. És aquell minut i mig en què, si hi ha un bon corresponsal, dona les claus perquè el ciutadà d'aquí sàpiga el que està passant als EUA, Argentina, Unió Europea o Moscou. 

A vegades passa que el corresponsal tampoc està ben bé als llocs dels fets.
 
Sí. Per exemple Manel Alías, de TV3, no va anar a Nagorno Karabakh. Però en aquest cas és molt difícil arribar-hi: jo també vaig intentar anar a Txetxènia i no me'n vaig sortir.

Arribes a la frontera i et diuen que no.

Donen les entrades i els visats en comptagotes.

Això no és vulnerar la llibertat de premsa?

Sí, potser ho és, però és una raó d'estat i no pots fer-hi res. Indubtablement, si ells diuen: "hem decidit que entraran 10 reporters", doncs clar, hi van FrancePress, Reuters, CNN... I tu et quedes a la porta.

Quin interès tenen en ometre altres mitjans?

No hi ha interès en ometre mitjans per evitar que aquells mitjans puguin dir coses que no diran els altres. Els altres també ho diran, perquè la majoria són molt bons professionals i se la jugaran, perquè jo ho he vist. Però són més controlables 12 mitjans que no pas 40.

Llibert Ferri a Sant Petersburg tres dies abans de la primera elecció de Putin, el març del 2000.

Fer periodisme en democràcies poc consolidades et censura?

La censura ja ve donada pel tipus d'estat que és. En els països on s'exerceix un periodisme d'estat existeix un monopoli del relat periodístic. Això passa a Rússia -una democràcia precària i paralítica-, Polònia, Hongria, Turquia i, en alguns aspectes, Espanya. Tot allò que atempti contra la unitat nacional, immediatament treuen les ungles.

Les barreres també te les poses tu, no només l'estat.

A vegades exerceixes l'autocensura simplement perquè, segons quines coses, és millor no dir-les. Si vols poder continuar informant sobre aquell lloc, millor poder-hi tornar. Per exemple, vaig anar a Iugoslàvia perquè hi havia un problema: no sabien qui enviar-hi. Quan s'estava trencant la presidència col·legiada iugoslava el maig de 1991, calia enviar algú a Belgrad i que aquesta persona anés després a Zagreb i que expliqués com s'estava trencant allò. Això ho vaig fer jo. I et dic que és dur, molt dur. 

Clar.

No tens contactes, no tens ningú. Vas amb una furgoneta en què hi diu: “Premsa”. Si et para l'exèrcit, encara, perquè tenen una certa normativa i et respecten. Però quan et paraven els guerrillers, els escamots, els comandos armats...

Paties...

Paties. Perquè entraven, et robaven i fotien el que els donava la gana.

Eres un actor més en el conflicte. Havies d'intentar fer la teva feina sense que t'escapcessin.

Exactament. Llavors penses: una vegada s'ha acabat tot, cal fer-te el valent i prendre els plans dels individus que t’han fet tot això?  

Potser no val la pena, no?

Jo crec que no val la pena. Tira milles.

Ferri: "A vegades exerceixes l'autocensura simplement perquè, segons quines coses, és millor no dir-les".

El mitjà et pot aixoplugar en aquests conflictes?

L’emparament principal neix en tu mateix, està dintre teu. Si aquest emparament el tens clar -no vol dir que siguis un superhome ni un mascle alfa-, tens un sentit de la realitat i una certa consciència de les teves capacitats i les teves limitacions. A partir d'aquí és fàcil trobar companyies per ajudar-se mútuament.

Tens molt més a guanyar que a perdre.

Sí. Ser corresponsal a l’URSS em va omplir molt. Vaig conèixer gent interessantíssima, vaig escriure llibres... ho vivia molt. 

Més encara en un moment tan transcendent.

En aquell temps a Rússia hi havia la Perestroika, que començava a obrir algunes portes de cara al món occidental, però aquell país s'estava enfonsant econòmicament.

Com ho vas notar?

Acabaves de fer un reportatge que et costava molt i deies: "anem a sopar, però sopar a on?". Acabaves menjant-te quatre trossos de sandvitx mal fets, amb uns fruits secs... I no un dia, sinó molts. Tot això t'ensenya molt.

I fins i tot es pot arribar a recordar amb nostàlgia i estima.

De fet, la ciutat on he viscut més intensament ha estat Moscou: és la meva segona casa després de Barcelona, que és on he nascut.

Pel context polític, també?

Perquè estaven fotent trets. I a vegades això passava a la cantonada d'on vivia jo.

Vist amb perspectiva, ha canviat gaire Moscou?

El Moscou d'ara no té res a veure amb el Moscou de fa 20 o 25 anys. Jo he viscut un Moscou molt fotut, lúgubre i trist. Amb tot tancat, sense una botiga que vengués res que interessés, sense un bar, sense un restaurant. Ara en canvi, no és Nova York, però és una ciutat còmoda.

Ferri: "El Moscou d'ara no té res a veure amb el de fa 20 anys. Jo vaig viure un Moscou molt lúgubre i trist".

Potser Rússia tampoc té la voluntat d'homogeneïtzar-se dins d'Europa.  

Es considera europea, però li tira molt la seva part asiàtica. Rússia, amb Europa i Àsia, és un vol i dol. 

Els veus aïllats del que s'anomena el 'projecte europeista'?

Sempre s'han aïllat, entre d'altres coses, perquè el seu imperi els ha servit de cinturó de protecció. Per ells Hongria o Romania formen part de la seva protecció.

Temen perdre la definició d'imperi?

Ells se'n consideren. És molt semblant al cas espanyol, on la "unidad de España está por encima de la verdad". En el cas de Rússia, l'imperi era la continuïtat geogràfica. En el cas d'Espanya no, perquè les colònies estaven fora. Però dintre de l'estructura de l'estat hi ha unes regions que consideraven països ocupats, pseudocolònies: Catalunya i Euskadi. No és una analogia total, ni molt menys, però tenen punts de similitud. Tenen el sentit imperial -d'un imperi perdut, a part-.