Són joves, entusiastes, alacantins, i tenen moltes ganes de viatjar amb la música i fer-se escoltar. VIENNA és un grup valencià de pop-festiu, que després de dos treballs discogràfics presenta l’EP Després d’un temps de bona relació, un dia vaig anar a sa casa, on narren totes les fases de l’enamorament d’una parella. I on col·laboren amb artistes com Adrià Salas, de La Pegatina, Maluks o la Roser Canet.

Entrevistem Pau Castillo, el baixista del grup, que es va enamorar de la música gràcies als vinils de Sarsuela del seu pare. D’adolescent va passar pel heavy, el punk i el reggae, i ha tocat per un bon grapat de grups locals, d’aquests de “assagem, anem de birres, i s’ha acabat”. El seu amor per la música culmina amb VIENNA.

D’on surt el nom de VIENNA?
Surt de mil llocs. Sempre hem contat mil històries perquè realment no ens en recordem (rialles).

Com pot ser?
El que passa és que realment no teníem cap pretensió de fer un grup. Tot ha sigut tan natural que no ens en recordem de la meitat de coses. El que sí que recordem és que a l’inici les cançons que teníem eren 3/4, com un vals. Tot ens evocava a la música clàssica, i el súmmum de la música clàssica és el concert d'inici d'any de Viena. Vam pensar, hòstia, això representa moltíssim tot el que tenim, cançons de 3/4 quan tot el món estava fent cançons de 4/4.

Al principi Arturo i tu éreu un duet, i posteriorment es van unir Víctor i Julio. Per què els vau triar a ells?
Víctor tocava la bateria, era amic meu de tota la vida, i era com: "Nen, ets l’espècimen perfecte per al grup". Julio tocava la guitarra i el saxo, i estudiava la carrera amb Arturo, que li va proposar unir-se. Des del primer assaig va sorgir la màgia, els quatre vam quadrar des de zero i va ser com estar entre col·legues.

Vas estar a grups on fent heavy, punk...
Vaig passar per tots els estils. No sé si bé o mal (rialles), però vaig tocar tots els estils.

“Era com el baixista de The Strokes, que ningú sap qui és”

I això ara mateix t'influencia en el que estàs fent a VIENNA, o creus que pot influenciar en un futur?
Crec que no. És a dir, tot el que vaig passar em va fer molta capa dura per a quan gravem o produïm ser molt conscient del meu paper. El paper de cada u en un grup és superimportant, i més quan et comencen a demanar que vagis a tocar o a fer una entrevista. Jo tocava el baix i feia cors, és a dir, era com el baixista de The Strokes, que ningú sap qui és. I aquest rollo a mi al principi em rallava, pensava: jo que tinc fer aquí? Si no sé ni el que hi ha. I a poc a poc, això m'ha ajudat a entendre que cada-u té el seu paper, cada u té la seva història.

Socialment sembla, tant en un grup de música, com un programa, com en tot, que si no ets la cara principal no ets ningú.
Correcte. El que ha molat molt és que això des del principi ho hem deixat molt clar i tota la gent se n’ha adonat. Sempre diem que Arturo fa lletres, que tots produïm la música, però que ningú és més rellevant que ningú. Jo puc fer entrevistes parlant sobre lletres, Arturo parlant de producció, Víctor parlant de producció i de lletres... Tots tenim a veure, perquè tots estem en el mateix vaixell, cada u en el seu paper, però en el mateix vaixell.

Anem a l'EP, Després d'un temps de bona relació. Un dia vaig anar a sa casa. Explica’m com va nàixer aquest projecte.
L’EP va nàixer per la necessitat de tenir continuïtat. Podíem haver-nos esperat a tenir més temes per llançar-ho, però tots pensem que la música s'actualitza diàriament. I que a la mínima que gires el cap un poquet ja ha eixit algun artista nou que no t'esperaves o que inclús algú que estava per allí i coneixies pega el boom. Ja no parlo de popularitat o fama, sinó d’actualitzar-se.

No es pot abaixar la guàrdia?
Avui dia tot el món té un ordinador i pot fer producció musical. Això és molt interessant, perquè cada persona té una manera d'entendre la música i de produir-la, i diàriament surt contingut nou. Nosaltres teníem quatre cançons i vam pensar a fer-les perquè és el que ens naix, i perquè acabàvem la gira i era el moment idoni. Estar els quatre junts i ficar-nos a mort, tant si són quatre cançons, com si són cinc o deu.

“La gent està acostumada a "dona-m’ho ja”, i si no ho gestiones et provoca una ansietat que al·lucines”

Actualment, és essencial tenir presència constant a les xarxes i treure música tota l'estona.
La gent al final està acostumada a "dona-m’ho ja, o sigui ja". I això al final, si no ho gestiones raonadament, et provoca una ansietat que al·lucines. No li pots donar a la gent el que vol a cada moment. Que si fas música per a la gent l'estàs cagant, però si vols actualitzar-te, estar allí, que et criden, fer coses... Has d'estar a l'avantguarda, no pots esperar a treure onze temes en un CD supercomplet. Si ho fas i et surt, de puta mare. Si no doncs tampoc passa res per treure quatre temes. O un tema.

Quan va començar la gent a fer música a casa i a treure sols singles ja va canviar tot.
Exacte. És que abans, tu imagina't, potser ens en podem anar vint anys enrere, un CD podia aguantar pràcticament dos anys, de gira, de promoció... Dos anys!! I ara, a un mes vista ja... I més com nosaltres, que som emergents, que estem ara entrant un poquet en el panorama dient "Hola... som nosaltres". Has d’estar, has de ser pesat, has de dir “Portem música, sabem el que estem fent i venim amb ganes tio”. I això és el que hi ha.

Aquest creixement de baix a dalt.
Clar, clar. I a sobre tenir el suport de penya que decideix apostar per tu, i formar part del teu projecte. Perquè abans ni de conya era així, o tenies una cartera molt plena de pasta o ja podies fer bolos al bar del teu col·lega, que era impossible arrencar bé.

“Ens ha sortit mal la jugada sempre, però a la que et surt bé és un puto triomf”

També cada cop la gent s'ha conscienciat molt en mirar cap a la gent que està emergent, creant coses des de zero.
I que la gent que està a baix, que comença, no té pudor, ni vergonya. I això mola. Perquè si tens vergonya i penses en no llençar-te perquè tal persona està damunt, o perquè tal... No tio, tu ets tu i aquell és aquell. I potser a moltes voltes et surt mal la jugada, perquè ens ha sortit mal la jugada sempre, la meitat de voltes malament. Però a la que et surt bé, això és un puto triomf.

A què et refereixes amb que “surt mal la jugada”?
Doncs per exemple, per nosaltres que som d’Alacant, intentar traure un bolo en una sala a Catalunya. Si ara ens tirarem a la piscina a fer això, que vingueren 50 persones per nosaltres seria la puta Champions. Però és que hi ha gent que potser ni tan sols s'arriscaria a fer-ho.

“Igual que a tu t'agrada molt el que fas, et pareix meravellós i que ningú ho pot tocar, vindrà gent a rebentar-ho de primeres”

També has de ser molt valent, avui en dia, en tema critiques.
Sí, sí, no has de tenir mirament en això. I has de saber perfectament que igual que a tu t'agrada molt el que fas, et pareix meravellós i que ningú ho pot tocar, vindrà gent a rebentar-ho de primeres. De moment no n’hem tingut crítiques que jo sàpiga, però si les tenim voldrà dir que estem funcionant. Significarà que hi ha gent que ha dit "t'he escoltat i això em pareix una puta merda". Perfecte, de puta mare, però m'has escoltat.

I tornant a l'EP. Que el diferencia dels altres dos que havíeu fet anteriorment.
L'altre dia vam comentar a l'assaig que ho notem molt més madur. A nivell producció cada un dels quatre temes és diferent, tenen una sonoritat molt pop i molt del nostre rotllo, però hem obert la porta. A nivell tabús també hem madurat, perquè la música en valencià sempre ha estat molt combativa i nosaltres mai ens hem casat amb l’etiqueta de música en valencià. Al final nosaltres fem música en un idioma.

A l’EP relateu l'evolució d'una història d'amor. En què us heu inspirat?
No ha estat una inspiració en una cosa o algú. Les cançons van anar venint, i vam veure que estaven relacionades, parlant sobre el procés de la creació d'una parella. Que és molt guai perquè normalment la música parla de la traïció de l'amor, i "ai, que malament estic" (to dramàtic). Nosaltres hem anat a la part bonica, el principi, quan sents les papallones i estàs supercontent.

“Jo puc ser el més punkarra del món, però com vegi a algú que m'encanta…”

Avui en dia, diuen que som la generació de les relacions superficials, que ens cansem molt de pressa de tot, que no sabem ser fidels… Que en penses?
Penso que el que està establert socialment és una merda. O sigui, jo puc ser jove, puc ser el més punkarra del món, però com vegi a algú que m'encanta, ja pot haver-hi un establiment social de relació oberta, relació poliamorosa... Que si t'has enamorat, t'has enamorat. Això l'altre dia ho vam comentar, que som la generació que sempre ho vol tot ja, ràpid i quan em cansi me’n vaig. Però lluitar i estar allí també està guai. Nosaltres som… jo crec que som molt abuelos. (rialles) Estem pastats a l'antiga.

Per tu que és l'amor?
L’amor per a mi? Buah... Doncs no sé, són moltes coses, moltes... Sobretot és felicitat. Perquè sense felicitat i sense tu estar bé no pot existir l'amor. I el respecte, perquè jo crec que van els dos enllaçats. I el que mostrem a les cançons és això. L’amor no com una relació “d'hòstia, que guapo ets”, sinó una relació d'et vull conèixer, em pareixes una persona superinteressant.

Una frase que m'ha agradat molt és la de "les playlist de Tangana, que sé que t'agradaran, però de tant en tant t'estaque una d'abans i sona Antònia Font, i un poc de folk, i un poc de pop vell....". Ens perdem un món si no tornem a la música d'abans?
Crec que sí. A més, aquesta frase a mi em va impactar molt, perquè m'ho vaig imaginar com a què tu tens un passat i aquella persona té un passat. I coincidiu en la història de Tangana. Però si jo tiro enrere i et mostro d’on vinc, i tu em mostres que escoltaves, com eres, ens  anem coneixent en el passat, que és el que mola. Tots sabem que ara escoltem X, però tu sabies que jo escoltava Antònia Font?

“Per nosaltres Zoo és com el que porta la bandera quan anem a la batalla”

Vosaltres vau nàixer i us vau donar de cara en la pandèmia. Com us sentiu ara que teniu l'oportunitat de fer concerts en més normalitat?
Sempre he dit que som un grup de pandèmia, perquè vam nàixer, vam fer un concert i ens van confinar. Hem viscut sempre els concerts amb gent amb mascareta, asseguda i separada. No sabem el que ens espera, ni que ens trobarem. Però tenim moltíssimes ganes, perquè traient música i t'ho passes de puta mare, però el que mola és tocar-la. Jo ja he dit a la gent que, tot i que la nostra música no és per això, si han de cridar que criden, que es tornin bojos.

I on us agradaria actuar?
Sempre diem que ens molaria fer el que va fer Hurst en el 2007 a Wembley: rebentar Wembley. Imaginat a nosaltres tocant naninona i a Wembley tots bojos perduts. (rialles) Però tocar real? No sé… Crec que ens molaria tocar, en general. Aquest és el somni més assolible que tenim. Simplement tocar... tocar a totes bandes.

Amb quin artista t'agradaria col·laborar?
(riures) Jo és que soc l’anti col·laboracions.

Sí? Doncs bona pregunta t'he fet.
(rialles) No… M'encanten les col·laboracions, però mai sé que respondre perquè em costa visualitzar-ho. Per exemple, tant amb Adrià (La Pegatina) i amb Maluks he après que qualsevol artista és adaptable. La cançó de de 'Per què no balleu', amb Adrià, és un rotllo rocker, guitarrer, a mort i quan Adrià va començar a gravar, la seva veu s’adaptava perfectament. Després Maluks fa un rotllo urbà, la cosa més oposada que t’imagines, i de cop apareixen amb un bolero supertendre, lleuger, planer... I és com, hòstia… Jo m’obro a qualsevol col·laboració que pugui venir.

Moltes vegades es parla de la “música en català” o “música en valencià” com si fos un gènere, però amb una llengua pots cantar molts gèneres. Sembla que al final Catalunya és Txarango, València Aspencat…
Obrint Pas, La Gossa Sorda, Dolçaines… Tot punki, tot a mort. Puf, jo crec que és molt important, per exemple, el paper que estan fent Zoo. Per nosaltres Zoo és com el que porta la bandera quan anem a la batalla. Està trencant muralles. Podem venir d’Orxata, de La Gossa, però el que ha fet Zoo és impressionant. Plenar el Wizink, el Palau Sant Jordi... Això ha de ser una motivació per a la gent jove com nosaltres de dir, si ells han arribat fins allí, segueix el seu camí. No et tanques amb l'etiqueta de música en valencià, experimenta, fes coses.

Molts artistes acaben fent música amb castellà per tema rendibilitat. Quina és la vostra postura?
Si un dia ve un disc que en castellà, ve un disc en castellà. Ja et dic, fem un estil de música. Naix la lletra en valencià i en català perquè ho hem mamat, parlem en valencià a casa. Però no ens tanquem a fer un disc en castellà, i no seria per obrir-nos al públic nacional, sinó perquè ha nascut així.

Última pregunta. S'està perdent el valencià, a Alacant?
Sempre diem que està molt guai parlar català i valencià al nord, però al sud està la trinxera, és primera línia de batalla. Tenim Múrcia a una hora, i la resta de pobles, excepte alguns aïllats, parlen en castellà. Jo visc a Petrel, i a Elda, que ens separa un carrer, parlen castellà. No saben ni valencià, o es neguen a entendre-ho. És de trinxera.

 Sou la resistència.
Sí, sí (rialles), baixeu als inferns, veniu-vos-en.