Eugenia V. Tenenbaum és una divulgadora d'història de l'art amb perspectiva de gènere amb més de 55.000 seguidors a Instagram. L'Eugenia és una dona gallega, de Santiago, de 24 anys, però que viu a Madrid des de fa més de cinc anys, quan es va traslladar per estudiar Història de l'Art, carrera que està a punt d'acabar. 

Parlem amb ella de la seva labor com a divulgadora, del futur, de l'exposició personal a les xarxes i, evidentment, d'art!

Què podem trobar a l'Instagram d'Eugenia V. Tenenbaum?
Al meu perfil podeu trobar, principalment, informació sobre art, però no només això, ja que també parlo de salut mental, des del coneixement que significa tenir una salut mental vulnerable. A més, m'interessa incloure la perspectiva ètnica i de classe, encara que en el primer cas, sempre aconsello informar-se directament a través de perfils de persones racialitzades, ja que crec que, com a dona blanca, això és el millor que puc fer. D'altra banda, m'interessa conscienciar i visibilitzar la no-heteronormativitat des de la meva posició de dona lesbiana.

Quan vas començar a crear contingut per les xarxes, tenies intenció de convertir-te en divulgadora?
La veritat és que va ser un procés bastant orgànic. Sempre he expressat les meves inquietuds a les xarxes i, al final, es va produir un transvasament entre allò que soc, una historiadora de l'art en procés, amb el que soc personalment, una dona feminista. I tot allò va desembocar en una labor divulgativa.

Quan et vas adonar que el compte d'Instagram seria alguna cosa més que un compte personal?
Jo crec que fa entre tres i quatre anys. No va ser una cosa que jo hagués decidit de manera conscient, va ser la meva audiència la que em va posar l'etiqueta de "divulgadora". Llavors, com jo veia que cada vegada arribava més gent al meu compte, vaig pensar que seguiria fent el mateix, però d'una manera més professional, tant pel que fa a l'accessibilitat com l'estètica. 

També tens un perfil a Patreon. Em pots explicar una mica com funciona?
Patreon és una plataforma de micromecenatge. El que fas, com a creador, és establir diferents nivells de mecenatge, segons la quantitat monetària que les persones aportin. En el meu cas, tinc actualment dos nivells. El primer, per tres euros al mes, més els impostos i les comissions que es queda la plataforma, i l'altre, de cinc euros. En el nivell de tres euros, proporciono als meus mecenes una obra d'art analitzada amb perspectiva de gènere i en el nivell dos, a més d'aquesta obra, ofereixo un apropament rigorós a la figura d'una dona artista, a través de les seves principals obres i de la seva vida personal.

I com està sent l'experiència?
La veritat és que estic molt contenta i sorpresa de l'acollida brutal que hi ha hagut, jo no esperava que hi hagués més de 15 persones disposades a fer-me suport a Patreon i ara són ja més de 160. Això per a mi és una bestialitat, perquè també em permet tenir uns ingressos mensuals més o menys fixos i que venen directament de la meva feina, cosa que també em motiva molt. Gràcies als meus mecenes puc fer tota la divulgació gratuïta que faig a Instagram, però amb una inversió en programes de disseny i llibres al darrere. Si no fos per això, hauria d'estar fent una altra feina al sector serveis i això, sense dubte, disminuiria la meva presència a les xarxes.

Com et veus d'aquí a cinc anys?
M'agradaria dir-te que és una cosa que està a les meves mans, però no és així. Jo he treballat en hostaleria, sobretot, associada a festivals d'estiu, però ara amb la Covid tot això ha desaparegut. Llavors vaig fer un sondeig per Instagram, preguntant si les noies que em segueixen, perquè són en un 91% dones, estarien interessades en cursos formatius d'Història de l'Art amb perspectiva de gènere dirigits per mi. Va sortir que sí, així que em vaig posar a treballar en això. Des del juliol, he estat oferint diferents edicions, unes dues al mes. He descobert que m'agrada i això ha estat un gir imprevist en la meva vida, perquè sempre havia dit que no m'agradava la docència i que no volia ser professora. Potser el que no m'agrada és la docència entesa de manera oficial o institucional. 

Eugenia V. Tenenbaum. Font: E.V.T.

Per què no t'agrada que et diguin influencer?
En primer lloc, perquè no crec que sigui del tot cert. I en segon lloc, per les connotacions negatives que té la paraula, que, generalment, es fa servir amb to despectiu. A més, jo entenc que ser influencer és una feina i, realment, la meva feina no són les xarxes socials. Allò de què realment visc és de les formacions que faig derivades dels meus estudis. També es podria dir que el meu nivell d'audiència no és suficient per considerar-me influencer, encara que a mi em sembla increïble tenir més de cinquanta mil seguidores. La gent es pensa que quan passes de deu mil ja tens la vida solucionada i res més lluny de la realitat. Potser m'atreviria a dir-me influencer quan les col·laboracions que faci m'ajudessin a pagar la factura de la llum o, ni que sigui, la meitat del lloguer. 

Alguna vegada tens por d'exposar-te massa? 
Més que tenir por, el que sí que faig és reflexionar sobre com pot impactar el que comparteixo en contra meva. A més, hi ha moltes coses de la meva vida que no ensenyo i que mai no ensenyaré. Realment, jo soc l'única que té accés al meu cervell i encara que estigués 24 hores en streaming, crec que la gent no em coneixeria. 

Hi ha alguna cosa positiva en aquesta exposició?
Jo crec que sí. Penso que mostrar-me vulnerable, sincera i transparent ajuda a trencar amb la despersonalització que projectem en les persones que tenen molt seguidors. Al cap i a la fi, soc un ésser humà, m'han passat coses bones i dolentes a la vida com a tothom.

“Els referents femenins que hi havia en història de l’art i, en totes les disciplines, van ser apartats del cànon de manera plenament conscient”

Reps molts comentaris negatius, insults, faltes de respecte...? 
Depèn. [Riu] Això és molt gallec, però és cert. Acostumo a rebre hate quan alguna cosa que escric o algun vídeo que faig es fa viral o quan el comença a compartir molta gent, que no és el mateix. Quan arriba molta gent nova al meu perfil és quan rebo més comentaris negatius, la gent projecta en mi carències que s'haurien de tractar en una terapeuta i no a les xarxes, insultant a una persona que ni coneixen. No obstant això, em considero privilegiada, perquè crec que rebo molt més reforç positiu que negatiu. 

Hi ha algun exemple que vulguis compartir?
Doncs just m'acabo d'assabentar que un youtuber, un maxirulo, acaba de fer una rèplica a un dels meus vídeos i això ha derivat tota una manada de maxiruls al meu perfil. Però no em preocupa especialment, entenc que és el preu que haig de pagar. Encara que sí que crec que si la gent fos més educada i anés més a teràpia, les persones que donem la cara no hauríem de suportar tant d'odi, perquè malauradament, al final som nosaltres les que hem d'anar a teràpia per suportar tota la merda que ens llancen a sobre.

Per què vas decidir estudiar Història de l'Art?
Història de l'Art no era la meva primera opció. Jo volia fer direcció de fotografia vinculada al cinema, però només es podia fer a la privada i no tenia els recursos per fer-ho. Llavors vaig començar Història amb l'esperança d'estalviar i després fer l'altra, però m'he adonat que la meva verdadera vocació és la Història de l'Art amb una especialització en estudis de gènere.

Algun cop has pensat que no va ser una bona decisió?
La veritat és que no, perquè és una carrera que m'ha donat molt i una disciplina que jo adoro. Com més aprenc, més ignorant em sento i més ganes tinc de seguir aprenent. A més, tinc moltes amigues que han fet carreres amb "sortides" i que ara s'estan menjant els mocs o treballant de coses que no hi tenen res a veure, així que si he d'acabar treballant a l'hostaleria, de dependenta en una botiga o netejant cases, jo prefereixo fer-ho havent estudiat el que a mi m'agrada.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de єυgєиια ν. тєиєивαυм (@eugeniatenenbaum)

Què és la Història de l'Art amb perspectiva de gènere?
La perspectiva de gènere, aplicada a qualsevol disciplina, pretén assenyalar les fallades del discurs hegemònic i contrarestar totes les absències que s'han produït. Generalment, això afecta la història de les dones perquè sempre hem estat excloses de totes les disciplines. Per tant, es tracta de realitzar un canvi de paradigma, invertir-ho i a més diversificar els subjectes als quals s'ha prestat atenció.

I per què creus que és tan important?
Perquè tradicionalment a totes les disciplines tant d'humanitats com de ciències, els únics referents són subjectes masculins, blancs, heterosexuals i, predominantment, europeus. I això implica un biaix molt gran en el coneixement. Però també és necessari incloure la perspectiva ètnica o decolonial i la de classe. Es tracta d'aconseguir un rigor històric real.

"Per què una dona ha de ser tan bona com Michelangelo per ser considerada bona? Als homes mai no se'ls demana que sobrepassin un cànon que està establert segons premisses femenines”

Citant la historiadora de l'art, Linda Nochlin, per què no hi ha grans dones artistes? 
Crec que hi ha i hi ha hagut moltes grans dones artistes. El problema és que, sobretot, a partir del segle XIX, quan s'estableix la disciplina d'història de l'art, se les comença a invisibilitzar. Es va instal·lar un corrent científic d'apropament a la realitat i s'institucionalitza la misogínia i, per això, els referents femenins que hi havia hagut són apartats del cànon de manera plenament conscient. N'hi ha prou amb començar a investigar una mica sobre les dones artistes per adonar-te que eren persones molt talentoses i que, a més, estaven lluitant contra vent i marea, perquè, per exemple, no se'ls permetia accedir a estudis anatòmics i, malgrat això, elles pintaven quadres mitològics, religiosos i retrats i van aconseguir igualar els seus col·legues masculins. 

Potser poques persones estarien d'acord amb això...
Cert, perquè encara hi trobem un altre problema. Per què una dona ha de ser tan bona com Michelangelo o com da Vinci per ser considerada bona? Per què necessitem que hi hagi una "Michelangela" o una da Vinci? Als homes mai no se'ls demana que sobrepassin un cànon que està establert segons premisses femenines. A més, en el moment que fem un estudi comparatiu, però no tenim en compte el punt de sortida, ja és una comparació sense sentit, perquè quan les dones hem de fer una cursa partim sempre amb desavantatge.

Al teu perfil, has dit diversos cops que no creus en la "fal·làcia de la separació obra-artista", podries desenvolupar una mica aquest tema?
El mètode biogràfic actualment a l'acadèmia està molt bescantat, però a qualsevol casa podem trobar monografies d'algun artista com Goya, Velázquez, Van Gogh, etc. El que es fa en aquests llibres és una lectura biogràfica de les obres dels artistes, per tant, aquí no estem fent una separació entre obra i artista.

Llavors quan es produeix aquesta separació?
Quan la ideologia o les accions d'un determinat artista són negatives per a altres éssers humans, per exemple, el fet que Picasso fos un maltractador i un misogin o que Caravaggio fos un assassí. Però això no passa mai amb les dones; és com si la vida de les dones repercutís negativament en les seves obres, però en la dels homes no. Per exemple, tothom qui coneix Artemisa Gentileschi sap que va ser violada per un dels seus mestres. Jo crec que per entendre una obra sempre s'ha de conèixer, no només el context històric en general, sinó el context particular en el qual va viure l'artista.

Trobem, doncs, una doble moral?
Sense dubte. Hi ha un tractament preferent cap als homes artistes i deferent cap a les dones artistes.

Imagino que amb això no vols dir que hem de cremar, per exemple, les obres de Picasso, que era obertament misogin. Llavors que hem de fer?
En primer lloc, treballar per desmitificar el concepte de geni i explicar el context d'una manera realment rigorosa. El que no pot ser és que tu vagis a un museu i en un quadre on s'està representant una violació, et diguin que és un "rapte" i que les sabines ballen contentes amb els sàtirs. Si fem això estem invisibilitzant la violència sexual. Les historiadores de l'art feministes només demanem que es retirin i se censurin les obres quan no es fa una relectura. És a dir, si vols ser un museu rigorós, has de contextualitzar correctament i, si no ho fas, millor que llevis les obres.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de єυgєиια ν. тєиєивαυм (@eugeniatenenbaum)

 

A banda de temes de feminisme(s) també fas molta pedagogia de temes de raça, classe, sexualitat... Creus, com deia la historiadora de l'art, Griselda Pollock, que "tractar la dona com una categoria unitària i transhistòrica és un problema"?
Clar, el que aquí estem plantejant és que si només apliquem la perspectiva de gènere, estem perpetuant els mètodes del cànon patriarcal. És a dir, com que la majoria de les feministes han sigut dones blanques, europees i heterosexuals, elles han universalitzat la seva condició a través de biaixos d'empatia. Però a l'època victoriana, per exemple, a les dones de classe treballadora no se les considerava dones, eren vistes com a animals de càrrega. Llavors es construeix el concepte "dama" per oposició a la dona treballadora. Per altra banda, hi ha les prostitutes. En aquella època "ser dona" volia dir tenir un estatus i poder-te dedicar completament al matrimoni. Les activistes racialitzades també denuncien que les dones no-blanques tampoc no eren considerades dones. Jo entenc el que diu Pollock en aquest sentit, que el terme "dona" ha estat condicionat per molts motius i que, per tant, inclou moltes variants i realitats diverses, fins i tot, més enllà dels genitals.

"Les historiadores de l'art feministes només demanem que es retiren i se censuren obres quan no estan bé contextualitzades”

Sempre parles de la necessitat d'incloure dones als currículums escolars. Per què creus que és tan important?
En primer lloc, per l'autoestima de les nenes, perquè com diu l'eslògan "no pots ser el que no saps que existeix". Encara que també és important que els nens sàpiguen que hi ha hagut dones que han fet coses importants. I d'altra banda, es tracta d'un tema de justícia.

Clar, però de nou pensant en Pollock, ella ens diu que aquesta inclusió no és suficient. Hi estàs d'acord?
Crec que té raó. Em va sorprendre l'acidesa de la seva anàlisi crítica, però em sembla meravellós que res li sembli suficient. Al final, crec que Griselda Pollock el que ens diu és que el que està malament és el cànon, el discurs, la dialèctica del poder i, per això, si només introduïm les dones al cànon, aquest cànon continuarà  estant malament, perquè continuarà premiant-ne uns i excloent els altres. Ara comencem a conèixer dones artistes, però on són les dones negres, les llatines, les asiàtiques o les lesbianes? No serà que estem fent el mateix que havien fet els homes fins ara? En conclusió, crec que ella ens diu que hem de posar en pràctica nous mètodes i estratègies per destruir disciplines, com la història de l'art, tal com les entenem ara. I això no es fa només amb la inclusió.

Què proposes?
Hem de destruir completament el sistema i tornar-lo a construir d'una manera més sana i equitativa, no conformar-nos amb un procés de "xapa i pintura", és a dir, amb una cosa superficial.

Per acabar, unes preguntes breus. Intenta respondre amb la primera cosa que et vingui al cap.

Una pintora.
Rosa Bonheur.

Una escultora.
No conec gaires escultores, per això, diré el clixé: Camille Claudel. 

Un quadre.
Qualsevol obra de Jenny Holzer, encara que no són quadres com a tal.

Una artista, de qualsevol mena, que no sigui gaire coneguda, però que t'agradi.
Aloïse Corbaz, que feia art marginal, art brut.

Un museu imprescindible.
No sé si hi ha cap museu imprescindible, però diré el Museu d'Orsay de París, encara que mai no hi he estat [Riu]. Potser precisament per això el considero imprescindible.

I un llibre...
Tea Rooms de Luisa Carnés. O també Cómo acabar con la escritura de las mujeres de Joanna Russ.