Nous laberints per arribar al mateix centre
Publicat el 18 de maig 2021

Quan Gustav Klimt va pintar els murals de la Universitat de Viena, a finals del segle XIX, la premsa el va acusar d'expressar "idees incomprensibles a través de formes incomprensibles". Els catòlics el van rebutjar per la sensualitat dels cossos, els crítics d'art per la vaguetat del seu simbolisme, i els filòsofs per no avenir-se amb el positivisme, aquella teoria que afirmava que tot es podia explicar i que el coneixement científic era l'únic i autèntic Déu. Avui dia totes aquestes crítiques ressonen com elogis, i la llista de detractors és justament una garantia per la qual val la pena acostar-s'hi.

Tecnologia per fer arribar a Klimt al públic

Vídeo de Clara Adsuar Cortés i Joan Cebrián I Martínez.

A l'exposició del Centre d'Arts Digitals IDEAL, al Poblenou, s'hi entra per un llarg passadís. L'il·luminen una línia de llum pintada a terra i els panells lluminosos de la paret. Expliquen la història del Modernisme, de Gustav Klimt i tota una llarga sèrie de dades difícils de retenir. Tant als museus i a les exposicions, com en els llibres amb el pròleg, els paràgrafs explicatius sempre tenen gust de prèvia. "Qui vulgui saber alguna cosa de mi, que observi els meus quadres amb atenció, i que busqui en ells qui soc i què vull", diu una cita del vienès en un dels últims plafons. Podrien haver-la posat al principi, penso.

La música és prou alta i preludia l'arribada a la sala gran. Fem un Shazam i la cançó que sona és Queen Of The Fairies de Patrick Hawesi, la cantant Grace Davidson.


Soc partidari, més per raons estètiques que per coneixements de física quàntica, de la teoria hologràfica. Ve a dir que en la part hi ha el tot, que a partir d'un fragment es pot recrear el conjunt, amb més o menys qualitat, però el conjunt. Per això decideixo preguntar a uns quants anònims de confiança què els sembla Queen Of The Fairies, la cançó que, per algun motiu, han decidit posar de fons a l'exposició "KLIMT: L'experiència immersiva".



"És una cançó que no té lletra, és només una veu fent una melodia, i això la connecta amb allò més atàvic, més ancestral", em diu la Rita, estudiant d'Humanitats i de Música, quan li ensenyo la cançó. "El fet que estigui cantant la mateixa frase amb diferents tons genera la sensació de repetició. Fa que el que tu escoltes en un moment ho associïs a una cosa que ja has sentit abans, però no és exactament el mateix", afegeix.

L'Elena, que ha estudiat la carrera de violí, diu que la cançó és "una seqüència d'arpegis que va modulant, que passa per distintes modalitats", i també que sembla "una banda sonora, és el tipus de música que il·lustra alguna altra cosa. Perquè, en si, no té gaire contingut, però aporta una aura fantàstica. És una cançó maca, molt senzilla".

La crítica d'art Federica Armiraglio escriu en un dels seus assajos que Klimt aborda en les seves pintures els temes d'alè universal: la vida, la mort, l'amor, la relació entre home i dona, i les pertorbacions de la psique. Uns arguments que a la Viena de Freud i de Klimt eren d'absoluta actualitat, però que ho continuen sent un segle després. Uns temes que retornen, ara en l'embolcall de la tecnologia espectacular, que envolta l'espectador i el fa sentir més en un cine que en una galeria d'art, però els mateixos temes.

Francesc és musicòleg i, a més d'estar d'acord amb el fet que Queen Of The Fairies sembla música de cinema, afegeix que "no correspon a cap període històric concret". Laura, també violinista, diu que "té un fons nerviós, com de tensió. Com si hagués de passar alguna cosa". Manuel, graduat d'ADE, diu: "Sense tenir-ne ni idea de música, m'imagino escoltant aquesta cançó dins un laberint de miralls, del qual intento sortir, però no en soc capaç".

El caràcter immersiu de l'exposició es condensa en dos moments clau, la sala gran, on una projecció de quasi mitja hora recorre la trajectòria de Klimt, i al final, el viatge amb ulleres de realitat virtual per alguns dels seus quadres més cèlebres. Intercalades, hi ha algunes sales amb informació històrica, tant interessant com eclipsada per l'artilleria tecnològica dels dos plats forts. Destaquen el paper de la figura de la dona en l'obra del pintor, així com el paper d'altres dones artistes que, amb la "nova moral" del Modernisme, van fer-se un lloc en el panorama artístic.



El treball de recerca i documentació és evident, però potser el lloc on s'exposa, enmig d'un espectacle de focs artificials, no facilita l'arribada al públic. Hi ha un aspecte, però, que ja en l'època de Klimt va generar incomoditat, i ara amb la realitat virtual s'accentua: que moltes de les figures femenines que pinta miren cap als ulls del pintor, o de l'observador que està davant del quadre.

Si interpel·la, desafia o provoca, ja són judicis personals, però en qualsevol cas no és l'erotisme conservador, el de la timidesa i la mirada desviada en algun racó del terra que tant abundava en el moment. Quan un es posa les ulleres de realitat virtual i té al davant la deessa de 'La Medicina', amb la serp que flota al seu voltant, no pot, literalment, mirar cap a cap altra banda.

Crec que és cert que l'art de Klimt és, com deia el testimoni anònim, "laberíntic". Laberíntic perquè incita a perdre's en la bellesa, i perquè incomoda. Però crec també que tot laberint té un propòsit, que va més enllà de trobar el centre, i que té molt a veure amb això de perdre's.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —