Gerard Canals és socorrista i actualment el Coordinador d’operacions de l’ONG Open Arms, l’entitat barcelonina que des del 2015 es dedica a realitzar salvaments marítims als refugiats provinents d’Àfrica que es dirigeixen a Europa en pateres. Durant els primers anys va participar en diverses missions i va acompanyar al fundador de l’ONG, Òscar Camps, en el seu primer viatge a Lesbos.

Canals treballa com a coordinador d’operacions, que ell mateix descriu com una feina on “es fa una mica de tot”. Vetlla per fer que tot funcioni: s'encarrega que les tripulacions professionals tinguin les titulacions i certificacions, de la selecció i de la formació dels voluntaris per estar a bord, de la redacció, supervisió i execució de tots els protocols que tinguin a veure amb els rescats, de tota la logística…

El socorrista ha confessat que, personalment, prefereix treballar a bord del vaixell, però que la coordinació li ha aportat punts de vista diferents dins el mateix àmbit que li han semblat molt “interessants”. La seva és una feina molt dura i rebutjada per les autoritats, que cada cop adopten més mesures en contra. 

Has estat a primera línia salvant vides, sobretot a les primeres missions. En quines has participat i quants anys t’hi has passat?
Vaig anar al primer viatge que vam fer el 2015 a Lesbos, a Grècia, amb l’Òscar. Vam estar 10 o 15 dies, i després em vaig desplaçar a Grècia de forma permanent. M’hi vaig passar sis mesos creant des de zero un equip, una estructura i una forma de treballar per donar resposta al que estava passant allà. La meva dona i la meva cria, que en aquell temps tenia un any, van venir també. Després em vaig incorporar a les missions de l’Astral, el 2016. No tinc ni idea de quantes reunions he fet, hauria de fer recompte. 

Ara ja no t’embarques?
Molt poquet, un o dos cops a l’any i generalment amb l’Astral, perquè són missions més curtes de durada i amb la vida familiar encaixen més.

“Es va enfonsar un vaixell amb 350 persones i només érem dues motos"

En aquestes missions viviu moments molt durs? Com es porta això psicològicament?
Al final, la nostra tasca és ajudar. Sempre que hi anem és perquè hi hagi més gent que sobreviu. Ara bé, a vegades hi ha rescats que no surten tan bé com ens agradaria. Vull dir, no em sento responsable directe d’aquestes morts: la nostra presència el que fa és que hi hagi més gent que sobrevisqui. Evidentment, això és molt fàcil de dir i després s’ha de portar a la realitat. 

Recordes alguna especialment dura?
El 8 d’octubre del 2015 érem molt pocs rescatistes. Teníem dues motos d’aigua, jo en portava una i l’Òscar l’altra, i cadascú tenia un socorrista. I de cop i volta es va enfonsar un vaixell amb 350 persones i només érem dues motos. Aquell dia va morir moltíssima gent i molts crios, a més. (pausa) Aquell sí que va ser un moment dur, i psicològicament em sembla que ningú dels que va estar allà s’oblida del que va passar. Però al final et fas una mica una cuirassa i intentes que la teva feina surti el millor possible.

Recordes alguna cara amb més claredat?
Recordo haver tret una nena que devia tenir dos anys, l’edat de la meva nena aquell moment. La vaig agafar amb la mà de l’aigua, la vaig treure i encara feia els moments de respiració agònica, volia inflar els pulmons però no li entrava res. Si fos un rescat d’un a un, jo i aquesta nena, segurament hagués sobreviscut. El que passa és que en aquell moment, on teníem 100 o 200 persones més a l’aigua, evidentment no pots dedicar-li recursos ni temps a una nena que té poques possibilitats de sobreviure. 

Com és la vida en aquestes missions?
La veritat és que és intens i interessant. Et fas molt amb l’equip perquè són missions molt intenses on la gent treballa totes les hores del dia. Imagina’t donar menjar dos o tres cops al dia a 300 persones, en un espai molt limitat per cuinar. Els has de cuidar, donar mantes... és molt intens. No pares, no descanses. Però la gent fa uns vincles molt forts en aquests dies. 

Ara amb la guerra d’Ucraïna van arribar també molts refugiats i Europa els va acollir amb els braços oberts, o si més no, molt més oberts que a les persones que venen de mar. És racisme el que impedeix acollir les persones?
Absolutament. És un racisme que portem tots a incorporadíssim a dins. Ha sigut molt fàcil rebre centenars de milers de persones d’Ucraïna, els hem obert les portes. Nosaltres indirectament hem gestionat vols i no hem tingut cap dificultat. En canvi, als immigrants del sud els posen tots els pals a les rodes que poden. 

Quines dificultats els posen?
Ja no només obligant-los a anar per mar, sinó que els posem en mans de màfies i un cop aquí les autoritats els reben d’una manera totalment diferent: els posen en centres de detenció, els intenten deportar el més ràpid que es pugui i sinó queden en una situació irregular. Sempre tenim la tendència a dir que els immigrants del sud són els culpables de tots els mals, quan en realitat la immigració en grans números entra per altres vies.

“Als immigrants del sud els posen tots els pals a les rodes que poden”

Creus que les persones europees o del “primer món” hauríem de fer més?
És la nostra pròpia forma de vida la que ens porta a que el món sigui com és. I ningú vol renunciar als privilegis ni a la forma de vida que té. El que passa és que per tenir el meu iPhone i Mac segurament algunes empreses estan fent coses no massa lícites en alguns països per aconseguir minerals o matèries primeres. Hem d’entendre que si volem que la població mundial visqui millor, tots haurem de fer sacrificis.

En relació amb això, com veus Europa i les seves polítiques després del viscut?
Respecte al tema migratori són terribles. Es van enfocant cada cop més al bloqueig, militarització i externalització de fronteres amb tercers països que tenen molt poc de democràtics. Espanya porta dècades pagant milonades al Marroc perquè bloquegi a l’emigració que va cap a les Canàries o al sud. Itàlia, i Europa, està pagant a Tunísia, a Líbia, també a Turquia... 

Tornar a la realitat després de veure coses tan dures deu ser xocant. 
Això em passava molt a Grècia. Quan jo tornava d’allà pensava: “Quins problemes de primer món tenim aquí”. Però al final cadascú té la seva vida i té els seus problemes i és normal que es centrin en aquests. Hem de tenir una mica d’empatia i mirar una mica més enllà del nostre melic per situar els nostres problemes. Els privilegis que tenim no els té molta gent. Hi ha una sèrie de coses que donem per garantides i que no ens plantegem per res del món. 

És una feina molt dura la que fas, però el treball també aporta recompenses. Hi ha alguna cosa bona que et va fer pensar “per això em dedico al que faig”? 
Home sí. Cada vegada que agafes algú que saps que anava a morir i que ja no morirà, és la recompensa que tens. De dir: “Avui hi ha 200 més que ho explicaran”. Que possiblement arribaran a Europa i tindran una vida de merda, que pensaven que vindrien a un lloc millor i no. Que segurament tindran una existència durant uns anys bastant nefasta, condemnats a una vida de carrer, de pobresa... però almenys no estan morts, i aquesta és la nostra recompensa.

“Almenys no estan morts, i aquesta és la nostra recompensa”

Creus que algun dia l’ONG podrà deixar de funcionar?
Veient com va la política europea envers la immigració, no crec que mai deixem de ser necessaris. Quan dic mai, vull dir en el transcurs de la meva vida, no crec que això canviï prou per haver de deixar de treballar. M’agradaria equivocar-me i jo tornar a la meva feina i que estigui tot bé, però no sembla que anem per aquest camí, de fet sembla que estiguem anant al revés.

Finalment, et volia preguntar per què creus que es deixa morir gent al mar?
Perquè no has de fer res. No els estan matant, només els deixen morir i el mar fa la feina bruta.

I això és intencionat.
És clar. El mar Mediterrani és dels mars més monotoritzats del món. Hi ha pocs vaixells de rescat, però, en canvi, hi ha molts drons i vaixells de vigilància. I ho saben absolutament tot. Es sap molt i s’actua poc. El que passa és que interessa que aquestes persones no arribin mai.