Jordi Borràs acaba de publicar amb Ara Llibres L’any sense primavera, el seu sisè llibre. En aquesta obra retrata Catalunya sota els efectes de la Covid-19 i recull imatges de tot el que va passar durant els mesos de confinament. El llibre vol retre homenatge a tothom qui s’ha enfrontat a la pandèmia: el personal sanitari, els infants, la pagesia, els malalts, el personal de neteja i, també, els que ja no hi són. Els textos els ha escrit l'actriu i escriptora Estel Solé, que va ser mare durant el confinament i protagonitza algunes de les fotografies del llibre. 

Jordi Borràs és fotoperiodista freelance i membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Actualment col·labora, entre altres mitjans, amb El Món, La Mira i la revista basca Argia. Ha dedicat part de la seva obra professional a investigar l’extrema dreta, el nacionalisme espanyol a Catalunya i a documentar gràficament el moviment independentista català.

Acabes de publicar L’any sense primavera. Com va sorgir la idea de publicar aquest llibre? Volies que quedés constància de tot el que va passar durant els mesos més durs de la pandèmia?
La idea de fer un llibre surt de La Mira, el magazín digital on faig de cap de fotografia. De seguida que va començar tot el tema del coronavirus ens vam bolcar a fer fotos. A diferència de la resta de mitjans, nosaltres no ho vam fer des del punt de vista de la urgència i la immediatesa de la notícia, si no que volíem fer un treball documental. De fet vam començar fotografiant la Catalunya buida. Vaig recórrer tot el país amb cotxe, fotografiant espais buits, sense gent. Una cosa inaudita a la que ara ja ens hem acostumat una mica, però que en el seu moment impactava molt. Aquesta idea d’ajuntar el que estàvem fent a diferents reportatges en format llibre, ampliant-ho amb fotos inèdites, va confluir amb Ara Llibres, que és l’editorial que m’ha publicat els darrers llibres. Realment ha sortit un llibre en el qual jo no hagués pensat mai, perquè la pandèmia ha estat una cosa tant complicada, tan polièdrica, que no només n’ha sortit un llibre sinó que n’ha sortit un tros de llibre. N’estic molt content. 

Durant aquells mesos hi va haver molta polèmica sobre que les autoritats no facilitaven la feina dels fotoperiodistes. De fet, el Col·legi de Periodistes va fer un manifest demanant que es facilités la vostra feina. Com va ser treballar durant l’estat d’alarma? 
Sí. De fet, els problemes principals els vam tenir amb l’administració. En l’àmbit privat ningú no posava pegues. Al contrari, tot eren facilitats. Però tot allò que depenia de l’administració, sobretot el primer mes i mig, va ser molt complicat. Per exemple, jo no entro a un hospital fins al mes d’abril, perquè ens van vetar l’entrada als hospitals i centres mèdics. No deixaven entrar-hi sota mil excuses, tot i que hi havia mitjans que sí que hi entraven. TV3 hi entrava, algunes agències de comunicació hi entraven i algun mitjà privat també. Ens deien al principi que només deixaven entrar agències i mitjans públics però nosaltres veiem com hi havia mitjans privats que hi entraven. Les coses van començar a funcionar malament, per amiguismes, per "colegueo", i això evidentment provoca un malestar molt gran, perquè jo com a fotoperiodista tinc el mateix dret que qualsevol altre a poder-hi entrar. El problema era que no hi havia un criteri únic per part de l’administració, que el criteri en general, segons jo he entès, es desprenia de la por, de la por que tenia l’administració a allò que estava passant, que no hi havia precedents i que algú pogués veure a través de les fotos o els vídeos que s’estava fent alguna cosa malament. Jo crec que aquesta por finalment s’entén que és absurda, perquè és una situació nova i t’hi vas adaptant. A mesura que va anar avançant la situació, hi va haver una obertura de portes als mitjans per poder fotografiar una mica de tot. Però va ser molt complicat. Per exemple, em van fer fora d’una intervenció de bombers a un geriàtric perquè estava fent fotos. No dic entrant a dins, dic des del carrer. Es van vulnerar, i això és altament preocupant, drets i llibertats individuals i col·lectius de forma flagrant amb l’excusa de la pandèmia. D’aquesta lliçó ens n’hem de recordar molt bé, perquè sinó ens la colaran. 

"Les coses van començar a funcionar malament, per amiguismes, per colegueo, i això evidentment provoca un malestar molt gran, perquè jo com a fotoperiodista tinc el mateix dret que qualsevol altre a poder entrar a un hospital"

Per què creus que es dificultava tant la vostra feina? Existia la voluntat d’amagar les condicions en les que estaven els hospitals?
Evidentment. També s’han dit coses que no eren certes, com per exemple al principi que les mascaretes no feien falta. Es va dir per no crear pànic. Jo sé de gent que havia anat a comprar FFP2 d’aquestes d’estraperlo al mercat negre del Raval per 20€ perquè no hi havia material. Gent que tenia familiars vulnerables. Necessitem una administració transparent. Crec que la gent és prou madura per entendre que d’això no hi ha precedents, que n’hem d’aprendre tots i que l’administració no neix ensenyada. Jo entenc i no jutjo una administració per anar canviant normes a mesura que van canviant les coses. Una cosa és això i l’altra és enganyar a la gent. O aprofitar certes normatives per vulnerar drets i llibertats. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A causa del descens de mortalitat, avui s'ha clausurat l'aparcament habilitat al Tanatori de Collserola que ha acollit les víctimes de la Covid-19 des de l'inici de la pandèmia. Els treballadors del centre han volgut fer-li un homenatge. El reportatge complert ben aviat a @lamira. #coronavirus #covid19 #barcelona #catalunya #fotoperiodisme

A post shared by Jordi Borràs (@jordiborrasfoto) on May 17, 2020 at 1:12pm PDT

També hi va haver molt debat sobre com d’aquí uns anys parlarem de la situació si no hi ha memòria gràfica. 
Sí, el llibre d’alguna manera servirà com a document històric.

Amb els carrers deserts, només el personal essencial, podíeu sortir al carrer. Et van identificar alguna vegada o vas viure alguna situació rocambolesca?
Em van aturar diferents cossos policials. S’ha de dir que la majoria en treure el carnet de premsa et deixaven treballar. Però també recordo una intervenció de la Guàrdia Civil a Callús, just el dia que al poble cantaven caramelles des dels balcons. Hi van enviar patrulles de la Guàrdia Civil, que suposo que no tenien cap altra missió que tocar la pera al personal, perquè no s’explica que anessin allà. Van aturar una noia que venia de treure els gossos dels avis, perquè no es podien moure de casa. Com que portava el vestit tradicional, no portava el DNI i va haver de venir sa mare a portar-li. Un xou de la hòstia. Jo estava retratant l’escena i evidentment van venir a buscar-me també. El guàrdia civil argumentava que jo no podia treballar, que havia d’estar a casa. Li vaig dir: “soc treballador essencial, soc periodista, puc treballar”. Després va haver d’anar al cotxe a trucar a la centraleta per comprovar que jo pogués treballar. Que dius senyor agent, llegeixis el BOE, si no se’l sap no és culpa meva. Malauradament en aquest tipus de situacions, hi ha qui s’agafa a tot això per vulnerar drets. Alguns agents també ho van fer i ho van fer amb tota la fatxenderia i totes les males praxis hagudes i per haver. Vaig haver d’aguantar els: “no, tu no em pots fer fotos a mi perquè soc policia”, cosa que no diu cap llei. Torno a insistir amb això, hem de ser especialment curosos, diligents i fiscalitzants amb l’ens públic i amb els cossos policials perquè no sobrepassin els nostres drets i llibertats. 

Feia por veure les ciutats buides?
Sí. Jo la Rambla no l’havia vist mai buida, ni l’endemà de l’atemptat havia estat buida. Veure la Rambla buida et trastoca bastant. La Rambla, El Passeig de Gràcia, la Diagonal, la plaça de la Catedral o els carrers de Ciutat Vella; on normalment has d’esquivar turistes en manada. Veure tot això era bastant impactant. Però també el Monestir de Montserrat, on hi vaig anar el diumenge de rams, un dia que normalment no s’hi podia entrar de gent, i allà no hi havia ni Cristo, mai millor dit. 

"Hem de ser especialment curosos, diligents i fiscalitzants amb l’ens públic i amb els cossos policials perquè no sobrepassin els nostres drets i llibertats"

Pel que fa al títol del llibre, L’any sense primavera, em recorda a quan ens començaven a deixar sortir a les vuit del vespre, que ja s’estava acabant la primavera, sabia molt greu estar perdent els mesos més macos de viure a Barcelona. Tot i això, el llibre parla de mort però també de vida. L’Estel Solé, per exemple, protagonitza algunes de les fotos de més vida a part d’haver escrit els textos... hi ha esperança?
Sí. És un llibre que mostra dualitats, és un llibre molt polièdric, perquè la pandèmia ha tingut tantes cares com persones l’han viscuda. Evidentment ens trobàvem davant d’un repte a l’hora de fer un llibre sobre el coronavirus. No podem fotografiar un virus, és una cosa molt petita, que no es veu, havíem de focalitzar en les conseqüències de la pandèmia. Mentre hi havia gent morint als passadissos dels hospitals, o a les residències d’avis, teníem gent fent festes als balcons. Mentre hi havia empresaris enriquint-se perquè durant la pandèmia el seu producte es venia més que mai, hi havia gent arruïnant-se i sense ingressos. El cas de l’Estel és un exemple bonic. Va ser mare durant la pandèmia i va fer un acte antisistema: donar vida en temps de mort. Més enllà de la candidesa del "tot anirà bé", que a mi no m’acaba d’agradar. No va bé, va com el cul tot. S’han mort a Catalunya més de 12.000 persones, l’economia està destrossada, ve un hivern duríssim, molta gent no té ingressos, no tot va bé evidentment, però sí que és una història de supervivència, i la vida és això i la història de la humanitat és això. És un fet molt animal. I l’Estel ha fet això, un acte de supervivència o de pervivència, un acte de vida en temps de mort. 

"El cas de l’Estel és un exemple bonic, perquè va ser mare durant la pandèmia i va fer un acte antisistema: donar vida en temps de mort"

Hi ha fotos molt dures. Em venen al cap les imatges del funeral. Quina va ser la més dura de fer?
Potser la més dura no t’ho sabria dir. Sí que les del funeral van ser molt dures, estaves acompanyant una família a acomiadar una persona estimada, que no havien pogut acomiadar com tocava, ja que va morir en un geriàtric. A més a més, també hi havia l’angoixa de la família de no saber si la persona que hi havia al taüt era el seu pare, perquè no havien pogut fer vetlla i per tant, s’havien de creure que allà hi havia el seu pare. Això va ser molt angoixant perquè senties empatia cap aquella gent. De com un acte tan íntim com pot ser un enterrament, l’administració – seguint criteris els que siguin, jo crec que excessivament restrictius i sense sentit- va vulnerar un dret tan bàsic com acomiadar un ésser estimat. L’administració de cop i volta es va convertir en una màquina inhumana i insensible. També va ser dur acompanyar a sanitàries al Raval a fer visites domiciliàries. Molta gent parlava d’UCIS, que al llibre també hi surten, però la primera línia que no es veia tant eren les visites domiciliàries a casa de gent que no podia sortir de casa, que estava malalta, gent vulnerable o gent amb problemes psicològics, que tenien mil altres històries i a part se’ls hi sumava la pandèmia. 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El cap de setmana de Pasqua, moltes localitats de Catalunya s’omplen de música. Diferents colles recorren els carrers cantant caramelles. El 2020 el coronavirus obliga petits i grans a no sortir al carrer de cap vila catalana entonant aquestes lletres i melodies festives i alegres. Però el virus no apaga l’esperit d’aquesta tradició tan genuïna, arrelada. Per això, el Diumenge de Pasqua, al petit poble de Callús (Bages), a tres quarts de dues del migdia tothom surt al balcó. L’emissora local fa sonar les populars cançons i amb la mateixa energia i força de sempre ressonen pels carrers i places. Ningú ho pot frenar. Des de casa, els balcons, les finestres, des de qualsevol racó, els veïns de Callús mantenen viva la litúrgia popular del poble. Cares i boques. Es veuen i se senten i entren en catarsi. Les caramelles són la vacuna, l’antivirus, són l’antídot contra la impotència i contra el virus. Les caramelles són vives i curen. Fotos per a @lamira. #caramelles #coronavirus #fotoperiodisme #Callús

A post shared by Jordi Borràs (@jordiborrasfoto) on Apr 15, 2020 at 11:47am PDT

Al llibre també s’hi veu la força de la gent: des dels que s’organitzen per fer mascaretes fins a aquells que van fer el possible per mantenir tradicions com la flama del Canigó o les caramelles.
La xarxa de voluntariat que es va fer des del minut zero, fent mascaretes, pantalles de protecció, impressores 3D... va ser impressionant. 

També em va fer gràcia la foto de Carles Porta fent 'Crims' des de casa. També s’havia de documentar el que passava dins les cases i les noves formes de teletreball. 

Clar, el teletreball. Vam anar a casa de mestres, vam anar a casa del Carles... a veure com la gent treballava o com els nens estudiaven, com ens vam haver d’adaptar tots al confinament. 

Canviant una mica de tema, portes anys documentant l’extrema dreta. Les imatges de feixistes davant la Blanquerna que vam veure el passat divendres fan molta por. Com creus que està la situació de l’extrema dreta a Espanya i per què té tanta impunitat?

És altament preocupant. Fa molts anys que ho dic. La majoria de mitjans van ignorar el tema durant anys, el tractaven d’exagerat, de fantasma, deien que l’extrema dreta a l’estat espanyol no existia. Jo sentia a dir, i n’estava fart, que érem l’únic país d’Europa que no tenia extrema dreta. Perdona, estàs confonent que no hi hagi un partit d’extrema dreta a les institucions amb que no hi hagi extrema dreta. No només existia sinó que no ha deixat d’existir mai, està instaurada d’una manera o altra a les institucions de l’Estat des de 1939. L’extrema dreta estava representada per altres partits. Just avui, que estem fent aquesta entrevista, al Congrés espanyol s’està debatent una proposició de Vox per il·legalitzar els partits independentistes. Vox marca l’agenda política com a acusació contra els presos polítics, contra els dirigents polítics i socials. Gràcies a marcar l’agenda, i que els mitjans comprin el seu relat, han entrat a les institucions amb totes les facilitats del món. De fet, fins i tot algun baró del PSOE, abans i tot que Pedro Sánchez fos president, havia flirtejat amb la idea de prohibir partits independentistes. Aquesta idea té els seus orígens en l’extrema dreta feixista més radicalitzada. Això només ho reivindicaven els partits més radicalitzats però avui s’està proposant al Congrés dels Diputats. Fixat com n’està, de candent, i la importància de l’extrema dreta a l’Estat. 

"Vox marca l’agenda política com a acusació contra els presos polítics, contra els dirigents polítics i socials. Gràcies a marcar l’agenda, i que els mitjans comprin el seu relat, han entrat a les institucions amb totes les facilitats del món"

Encara pots anar a cobrir manifestacions feixistes?
Aquí no. A l’estat espanyol no puc, he hagut de desistir. Les últimes que he intentat cobrir he tingut molts problemes, se n’han derivat amenaces, agressions, denúncies per intents d’agressió. Haig de marxar fora del país per fer-ho. Estic més segur a Alemanya a una mani de neonazis que aquí a una mani de societat civil catalana, que no és una entitat d’extrema dreta però hi van tots els ultres. Tenim un problema gros.

Quina és la diferència entre els ultres d’aquí i els ultres d’altres països d’Europa?
L’extrema dreta té diferències i matisos a cada país. Fins i tot, algunes estan enfrontades per raons històriques. Per exemple, l’extrema dreta polonesa té una germanofòbia i una rusofòbia molt candents per raons històriques, perquè han estat envaïts històricament per Alemanya i per Rússia. Ara bé, tots els països on hi ha extrema dreta tenen característiques similars: un nacionalisme excloent i exacerbat, molt radicalitzat, una xenofòbia que es tradueix en microfòbies. Algunes son de matriu nacional catòlica, en aquest sentit, Vox té moltes més similituds amb l’extrema dreta polonesa, amb aquesta matriu nacional catòlica, que no pas amb la francesa. Fins i tot, el sindicat que ha muntat Vox està fet a imatge i semblança del sindicat anti comunista per excel·lència polonès. Vaig ser a Polònia cobrint la diada nacional i se’m van posar els pèls de punta del que ve per l’Est. Es parla de França i Alemanya, però tela amb l’Europa de l’Est, agafem-nos que venen corbes. 

Anirà a pitjor la cosa?
Jo crec que si. Estem en una etapa mundialment molt reaccionària. Ho estem veient a molts llocs del món. 

Quan i com van començar les amenaces cap a tu per part de l’extrema dreta? 
Sobretot a partir de l’any 2013. Aquell any se’m pretenia vincular amb una baralla entre militants d’extrema dreta i antifeixistes a Sants un 12 d’octubre. Tot i que no hi tenia res a veure, això està jutjat i condemnat i a mi ni se’m va citar perquè no hi tenia res a veure. De fet, un dels qui va començar el merder és un dels dirigents condemnats pel cas Blanquerna, Pedro Chaparro, condemnat a diversos anys de presó. Aquesta persona té dues condemnes fermes i no ha entrat mai a presó. Perquè vegis com funciona la justícia a l’estat espanyol. Des del 2013, cada cop em va ser més difícil treballar al carrer fins al punt que fa uns anys he hagut de desistir de cobrir certs actes aquí.

En quin punt es troba la causa judicial per l’agressió que et va propinar aquell policia?
No ha acabat. Això va ser el juliol del 2018. Estem els dos imputats, no només això sinó que tinc diners de fiança congelats fins a nova ordre. Es tracta d’un cas flagrant d’agressió on tots els testimonis han declarat a favor de la meva versió, que és el que va passar. És tan clar que el fiscal demana la meva desimputació i a ell li demana dos anys de presó. Malgrat tot, encara no hi ha hagut judici i estem a l’espera. A sobre, tot això de la pandèmia encara ho ha retardat més. Tinc moltes ganes d’acabar i treure-m’ho de sobre.