Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra, l’Alguer, el Carxe… I la Franja? La Franja de Ponent, formada per les comarques històriques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya —totes elles pertanyents administrativament a Aragó—, ha estat històricament un dels territoris més oblidats dins de la geografia de parla catalana.

Un fet al qual durant els últims anys s’hi han sumat diverses polèmiques institucionals, que han tingut el català com a principal element de debat i que han contribuït a la politització de la situació lingüística de la Franja. Ara, set anys després d’una d’aquestes grans controvèrsies, l'aprovació de la denominació de LAPAO per identificar el dialecte franjolí o català d’Aragó, repassem com es troba la situació identitària, social i lingüística de la Franja, que en les últimes hores ha estat notícia arran del brot de la covid-19 que ha afectat al territori. 

La Franja ocupa uns 225 quilòmetres de llarg i entre 15 i 30 d’ample, abastant el territori des del Pirineu d’Osca fins a Els Ports de Beseit, a Terol, organitzant-se com a frontera entre Aragó i Catalunya. De les prop de 43.000 persones que habiten a La Franja, la majoria fa servir el català en el seu dia a dia: Segons l’estudi Els usos lingüístics a la Franja (2014) el 94,1% de la població l’entén, mentre que el 80,2% el sap parlar, convertint-la en el territori on el coneixement oral del català és més universalitzat. 

Tot i això, tan sols pel 52,8% de la població el català és la llengua inicial —el 33,8% en el cas del castellà—, un percentatge força inferior a la de l’estudi del 2004 (71,1%). Un descens en el nombre de parlants del català com a primera llengua apresa que ha estat atribuït a causes demogràfiques, més que no pas a raons sociolingüístiques, tenint en compte el greu despoblament que ha patit el territori en les últimes dècades, amb un evident envelliment de la població i amb constants fluxos migratoris. 

El paper de les institucions

Malgrat tot, a la Franja el català no és una llengua oficial i té una presència quasi nul·la a l’administració i als actes públics en general, quedant limitat a la vida quotidiana dels ciutadans i parcialment a l’ensenyament, en què es pot estudiar com a assignatura optativa i en unes hores lectives reduïdes. Aquests aspectes es regularitzava a través de la Llei de Llengües d’Aragó aprovada el 2009, però el maig de 2013 es va aprovar a les Corts aragoneses, amb els vots a favor del Partit Popular i el Partit Aragonès, una reforma d’aquesta llei. 

Amb la reforma, els habitants de la Franja passaven de parlar català a parlar la llengua pròpia de l’àrea oriental d’Aragó (LAPAO), creant un nou idioma que va despertar grans onades de crítiques entre la població de la Franja, en considerar-la un atac a l’idioma català i a la seva identitat. A més, la mesura també va generar controvèrsia entre lingüistes d’arreu del país; així com el rebuig de diverses entitats municipals i diputacions, com la d’Osca i la de Lleida. 

Mesos més tard, els partits de l’oposició (PSOE, Chunta Aragonesista i IU) van presentar un recurs d’inconstitucionalitat, al·legant que la llei vulnerava l’Estatut d’Autonomia d’Aragó de 2007. Dos anys més tard però, abans que el Constitucional es pronunciés al respecte, el nou president entrant del govern d’Aragó, el socialista Javier Lambán —en substitució de la popular Luisa Fernanda Rudi—, va derogar la reforma. Així, es recuperava la normativa del 2009, que malgrat que no reconeixia l’oficialitat del català, sí que n’admetia l’existència a Aragó, juntament amb l’aragonès i el castellà.

La ruptura generacional del català

L'abandonament per part de les institucions es fa més que evident, tot i que varia sensiblement en funció dels partits que estan al capdavant del govern aragonès. "Saragossa ens mira de lluny, i a més som pocs i no massa conscienciats. En certa manera som una mica com una reserva índia", comenta Josep Labat, professor de català a Fraga, la localitat més gran de la Franja.

Segons Labat, s'hi suma la gran ruptura generacional que ha patit la llengua catalana a Aragó. "Les parelles joves catalanoparlants no parlen als fills en català, les escoles infantils no tenen programes bilingües... Si una llengua no es parla a casa és molt difícil que s'aprengui com a primera llengua, i més en el cas del català a Aragó". En aquesta línia, el professor apunta a la necessitat de potenciar l'ús de l'idioma a través de l'escola, on l'anglès ha entrat amb molta força i, en canvi, el català ha quedat arraconat: "Tan sols tenim tres hores de català a la setmana, mentre que d'anglès en fem cada dia. Aquí és on es veu l'ordre de prioritats".

D'altra banda, Labat també parla de la forta pressió social que exerceix el castellà a la zona: "Cartells als carrers, als hospitals, els mitjans de comunicació... Tot és en castellà. La gent percep quina és la primera llengua i quina és la d'anar per casa. Això va calant cada cop més, fent desapareixent el català". "En l'àmbit general, molta gent percep com incompatible el fet de ser aragonès i parlar català. Existeix un cert punt d'anticatalanisme en certs sectors i tots aquests elements sumats formen el còctel perfecte", conclou Josep Labat. 

Parlen els joves

“És l'idioma del dia a dia, a l'escola es parla el català” diu Enric Boix, un jove de 21 anys de Calaceit. Efectivament des dels anys vuitanta el català s'imparteix a les aules de la Franja com una assignatura voluntària. Això vol dir que des de primària fins primer de batxillerat els alumnes que vulguin cursar català han d'afegir tres hores al seu horari de classes. Així, la Generalitat reconeix un nivell de B2 als joves de la Franja —a diferència del C1 que s'atorga als estudiants catalans— que hagin cursat l'assignatura de català quatre anys en la primària i quatre anys en la secundària.

No obstant això, Labat explica que en els últims anys la gran majoria de centres han establert programes bilingües a través del qual els alumnes, a més de les tres hores de català setmanals, fan assignatures com  biologia o matemàtiques en aquesta llengua. Per als qui hagin cursat aquests programes, diu Labat, fa anys que s'intenta que Aragó estableixi la seva pròpia acreditació de C1 de català, però “amb el tema del procés sembla que tot va quedar parat”.

Adrián Soler és de  Fraga i estudia a Barcelona: “Per a treballar aquí he de certificar que tinc un nivell C1, quan tota la secundària l'he cursat bilingüe. No té sentit, les administracions haurien de posar-se d'acord”. En aquest sentit, els joves tenen la sensació que les institucions a nivell autonòmic no promouen l'ús del català: “No l'han defensat gaire, ja que sempre intenten evitar l'evidència que es parla el català” afirma Boix. Miriam Menen, una jove de 21 anys de Fraga, creu que des de l'Ajuntament del seu municipi sí que es potencia l'ús de la llengua, però “des del govern d'Aragó sembla que no es fa gran cosa”.

Tanmateix,  el “còctel perfecte” de circumstàncies que segons Labat han portat a una ruptura generacional, els joves de la Franja continuen defensant el català com un element d'identitat. “És la cosa que ens uneix, ja que és el tret que defineix "la Franja". Cadascun dels pobles té la seva variant i les diferències són un tema comú de conversa entre els que hi vivim” afirma Marc Roca, un jove de 21 anys de Mequinensa.

Al mig de tot

Els joves de la Franja han crescut alhora que ho feia l'independentisme a Catalunya. L'Adrián creu que per la seva situació fronterera, a la Franja s'ha viscut una polarització entorn de l'independentisme i el catalanisme: "Només cal mirar els resultats d'aquestes eleccions i les de 2015, és més que evident" indica el jove fragatí.

El professor Labat també ha notat aquesta polarització: “Hi ha hagut un auge de l'extrema dreta, la crispació al carrer es nota, encara que curiosament no hi ha hagut un descens en el nombre d'alumnes a les classes de català”. 

Preguntats per si se senten catalans o aragonesos, l'Enric, el Marc i la Miriam responen tots de manera diferent: La Miriam se sent aragonesa, l'Enric, en canvi, se sent “al mig de tot”, però si s'ha de posicionar, se sent català.

 Per últim, el Marc creu que no es poden sentir de cap de les maneres: “Catalans no ho som, no compartim gaires tradicions, ni festes, i la distància física amb els centres neuràlgics d'Aragó (Saragossa i Osca) tampoc ens permeten que ens els sentim com nostres. És per això que hem desenvolupat un sentiment nacionalista més regional (de la Franja de Ponent) i municipal (de Mequinensa)”.