Mònica Alujas: “La pròxima pandèmia no és de coronavirus sinó de depressió” - Diari de Barcelona
SALUT MENTAL
Mònica Alujas: “La pròxima pandèmia no és de coronavirus, sinó de depressió”
La psicòloga explica les conseqüències de la nova normalitat en la salut mental de les persones

Les conseqüències de la pandèmia tenen un impacte en la societat, no només a nivell sanitari o econòmic, sinó també en la salut mental de les persones. Segons l'estudi internacional de Open Evidence, 6 de cada 10 espanyols afirmen haver tingut sentiments de tristesa, depressió o desesperança. S'estima que el 46% dels espanyols pot sofrir conseqüències psicològiques després de la pandèmia. La psicòloga Mònica Alujas Arbiol explica al Diari de Barcelona que l'adversitat socioeconòmica és un generador universal d'estrès, la qual cosa pot desencadenar trastorns com l'ansietat i la depressió.
Mònica Alujas va estudiar el grau en Psicologia i es va especialitzar en Psicologia General Sanitària a la Universitat Blanquerna-Ramon Llull. La psicòloga ha treballat amb la seva pròpia consulta privada atenent pacients a Barcelona i també a Sant Joan Despí. Alujas parla amb el DdB sobre l'afectació de les noves restriccions pel coronavirus a la societat i les seves conseqüències sobre determinats tipus de persones. També explica els trastorns més comuns que apareixen o s'agreugen enfront d'aquesta situació i com afecta la falta de vida social a les persones.
Com consideres que afecta la salut mental de les persones aquesta situació que estem vivint?
Estem vivint una pandèmia mundial; això comporta por i inseguretat. No sols afecta la salut mental de persones que ja tenien algun trastorn, el qual s'agreuja, sinó també la societat global. Diferents estudis demostren que estan augmentant les taxes d'ansietat, depressió, estrès i, fins i tot, de suïcidis. Influeixen les preocupacions econòmiques, per exemple, l'atur fomenta la desesperança, que és un factor de risc brutal per al suïcidi i la depressió.
Però, abans de la pandèmia teníem una societat amb bases fermes?
No, ja des d'abans de la pandèmia tot trontollava bastant. El criteri que predomina en la societat actual és el de la productivitat i l'èxit. Ens eduquen per lluitar pels nostres somnis i arribar al cim, però el cim és d'uns pocs. Això suposa una pressió social enorme i una por immensa al fracàs, el cessament de les expectatives alleuja moltes persones.
"El criteri que predomina en la societat actual és el de la productivitat i l'èxit. Ens eduquen per lluitar pels nostres somnis i arribar al cim, però el cim és d'uns pocs"
Perquè es converteix en un impediment major i ja no depèn de nosaltres, no?
Exacte, en ésser una situació que se'ns escapa de les mans, es converteix en una excusa global. Això dona alleujament a molta gent, perquè no són pretextos propis que ens impedeixen aconseguir les nostres metes, sinó que és un atur obligatori. Que a més té mèrit, perquè ajuda a frenar la corba del virus, llavors és reconfortant.
I si s'allarga en el temps?
Aquí comença el problema, un alleujament temporal de cessament de les expectatives afavoreix alguns, però a mesura que aquesta situació s'allarga també és normal que comencin a sentir frustració i desesperació. Encara que hi ha persones resilients que s'adapten davant les adversitats.
I a què creus que es deu aquesta capacitat d'adaptació d'algunes persones?
L'ésser humà és capaç d'adaptar-se a les situacions difícils. Algunes persones s'adeqüen i, en comptes de fer-se petites, creixen. Unes altres s'enfonsen, perquè depèn molt de la situació personal de cada qual. Si t'ha afectat directament el coronavirus, si ha mort algun familiar, si no tens diners o treball, entre altres factors.
Què s'ha de millorar per ajudar les persones a les quals els costa més adaptar-se?
És important incidir molt en la salut mental, perquè la pròxima pandèmia no és de coronavirus, sinó de depressió. Sobretot oferir les eines pertinents a les persones que necessiten ajuda psicològica, el sistema de sanitat pública ha de fer canvis.
Quins canvis?
Per exemple, ampliar places de formació de psicòlegs clínics, que són els qui atenen les persones amb trastorns. I proporcionar una atenció psicològica de qualitat per a gent que no pot pagar-ho de manera privada.
I, respecte a les noves restriccions, com ens afecta la manca de vida social normal?
Relacionar-nos és una necessitat, els humans som clarament éssers socials. Està comprovat que si aïlles una persona, mentalment creixerà la meitat de com hauria de fer-ho per naturalesa. Encara que també el grau de necessitat de vida social depèn molt de la persona. Les limitacions de contacte amb els altres afecten alguns, però també n'alleugen d'altres. Afecta sobretot les persones extravertides.
La nostra cultura, a més, és molt social.
Exacte, tant a Barcelona com a Espanya som molt sociables, som molt del tracte pròxim i físicament estret. Una abraçada o un petó són coses que ens omplen d'energia i calidesa. Hi ha altres cultures que són més distants i potser aquest tipus de mesures els afecten menys.
I, més enllà de les cultures, a quin tipus de persona afecta menys una situació com aquesta?
A les introvertides, aquelles que se senten més còmodes en la seva intimitat i als qui les relacions socials li causen ansietat. Haver-se de confinar obligatòriament és un alleujament, tant per a aquesta mena de persones, com per als qui tenen por de contagiar-se del virus. Perquè a moltes persones els genera ansietat quedar amb gent en aquesta situació i els hi costa molt dir que no.
Dir que “no” és difícil…
És molt difícil, sembla una ximpleria, però no ho és. Fins ara, el que estava ben vist a nivell global era quedar amb gent i relacionar-se. De fet, una persona que no queda l'etiqueten de fada, antipàtica o, a causa del coronavirus, de paranoica. Llavors, no tothom ho comprèn. El fet de negar-se a quedar o obligar-se a fer els mateixos plans d'oci que abans de la pandèmia, a molts els causa una ansietat bestial.
Com pot afectar no poder separar l'àmbit de la vida privada i el treball?
És molt perjudicial si no trobem un temps de qualitat per a nosaltres mateixos, desconnectar és una necessitat. Hi ha moltes persones que han reemplaçat les activitats que feien abans per trencar amb la rutina. Molts s'han aficionat al ioga, a la meditació, a l'art o a la lectura.
"Cal centrar-se en condicions contundents, però més limitades en el temps, perquè sinó ens afectarà molt més"
Han après a gaudir d'una altra manera del seu temps a casa…
Si, però no podem generalitzar, hi ha gent que està de mala gana en la seva convivència i que a la seva llar no gaudeix d'un ambient sa. Per aquestes persones, l'obligació d'estar a casa pot ser un incentiu per decaure, perquè no tenen una via de fuita i alleujament.
Els gimnasos i acadèmies de dansa o música han tancat. Com afecta la gent no poder compartir les seves aficions amb més persones?
El factor social d'aquestes activitats és molt important. Durant el confinament vam veure que, per exemple, l'exercici es pot fer perfectament des de casa. Però és clar que no és el mateix fer-ho sol que compartir-ho amb més persones. Es tracta d'un punt de trobada i de distracció, a més de motivació mútua.
Creus que reduir les jornades laborals ajudaria al fet que les persones puguin desconnectar?
Aquí el crucial és la qualitat del temps de desconnexió, no la quantitat. És veritat que el teletreball ha comportat horaris abusius i, això òbviament és negatiu. Però no crec que reduir la jornada laboral canviï alguna cosa, més aviat s'han de respectar els horaris reals. A partir d'allà, una cosa que pot ajudar és trobar un equilibri entre el treball i el temps personal.
Fins a quin punt és sa el refugi de la nostra vida social en la tecnologia?
Com tot, en excés és insà. Viure la pandèmia amb tecnologia està fent tot molt més suportable i ens manté connectats. Això evita que caiguem tots en una depressió, perquè ens permet mantenir una vida social, diferent, però la tenim. Així que ha estat més beneficiosa que contraproduent, però cal mantenir un equilibri.
Som capaços d'aguantar aquesta nova normalitat per molt més temps?
Sí, però les mesures han de canviar per la nostra salut mental. Les restriccions no poden estar al mateix nivell de com ho van estar al març i, sobretot, no es poden allargar durant tant de temps. Cal centrar-se en condicions contundents, però més limitades en el temps, perquè sinó ens afectarà molt més.

