- entrevistes -
Oleguer.
Publicat el 10 de setembre 2021

Un dels primers records dels barcelonistes de començaments del mil·lenni és la Champions del 2006, la segona a la història del Barça. Aquest equip, on comencen a despuntar jugadors com Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés i un joveníssim Leo Messi, marca segurament l’inici de la millor dècada futbolística que s’ha vist a les nostres pantalles. 

Entre ells també hi havia Oleguer Presas (Sabadell, 1980), un futbolista que més enllà de la seva trajectòria a Can Barça, destaca per ser un dels pocs jugadors a expressar obertament les seves conviccions polítiques, especialment en defensa de l’autodeterminació de Catalunya. Episodis com la seva negativa a jugar amb la selecció espanyola o, ja retirat, la seva presència a les llistes de la CUP a les municipals del 2012, fan d’Oleguer Presas un (ex)futbolista diferent, que defuig l’equidistància per visibilitzar causes i col·lectius. 

Ens trobem amb ell a l’Espai Mallorca, en una de les cantonades de la Plaça de Vicenç Martorell del Raval. Fem l’encaixada de mans protocol·lària i demana un suc i un entrepà de sobrassada que queda arraconat a la taula durant l’hora i deu minuts que dura l’entrevista. Ens confessa que és poc amic de les entrevistes, però que no té por de cap pregunta.


Qui és Oleguer Presas ara mateix?
L'Oleguer Presas de tota la vida [riu], que ha anat evolucionant en funció de les realitats en què s'ha trobat, però soc el mateix. Ara mateix estic en una època... bé, en realitat no m'agrada parlar gaire de la meva vida privada, però estic en una fase de criança de les meves filles, vivint tranquil i amb un projecte de futbol formatiu que em manté molt il·lusionat.

L'exjugador Oleguer Presas assegut a la plaça de Vicenç Martorell.

Explica'ns una mica el projecte.
Futbol Club Caserna és un projecte que va néixer ara fa cinc anys a Sabadell a partir de la voluntat d'unes famílies perquè els seus infants poguessin jugar a futbol. La iniciativa neix a l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, que feia molt de temps que estava desocupada i diverses entitats del municipi van entrar-hi per donar-li un nou ús. Aleshores els fills de les persones que ho duien a terme jugaven a futbol a l'antiga caserna i jo, tot i no participar activament d'aquesta nova vida de la caserna, tenia contacte amb algunes de les persones que hi col·laboraven i vam intentar donar vida i estructurar una formació esportiva fonamentada en els valors. 

El mite del futbol formatiu tradicional...
En aquell moment havia decidit tornar al futbol, però aproximant-m'hi d'una manera diferent. Pensava que el futbol formatiu era la via, però no m'agradaven les coses que veia en el futbol formatiu tradicional. En aquest sentit, el projecte va ser una oportunitat per, des d'un punt de vista passional, fer sessions d'entrenament on els aprenentatges no fossin únicament futbolístics per cercar l'excel·lència esportiva que s'acostuma a cercar en el futbol formatiu, sinó amb aprenentatges vitals i on l'aspecte futbolístic no fos central.  

Després de la teva etapa com a futbolista, t'has centrat en altres projectes que han tingut certa difusió. Com creus que et recordarà el barcelonisme?
Realment no és res que em preocupi gaire. He intentat sempre fer allò que em feia sentir bé i a gust. M'ho he passat molt bé jugant a futbol, malgrat que no sigui la meva passió. Em sentia un afortunat d'haver arribat on vaig arribar. Em semblava coherent amb la meva manera de pensar expressar obertament els meus posicionaments polítics, no tant des d'un punt de vista personal, sinó donant veu a lluites i col·lectius que no tenen la plataforma mediàtica que té un jugador del Barça. A partir d'aquí, em recordarà qui m'hagi de recordar i, si ningú em recorda, estaré igual de content d'haver fet el que he fet.


"Trobava coherent donar veu a lluites i col·lectius que no tenien la plataforma mediàtica que té un jugador del Barça"


És una anomalia que al futbol costi tant posicionar-se a favor dels teus ideals?
Crec que és una anomalia, i crec que és una llàstima. És una realitat que en el món del futbol costa posicionar-se ideològicament. Primer perquè, d'una banda, s'ha estigmatitzat el futbolista, s'ha dit que el futbolista és tonto. Crec que això és fals. Jo mateix, en tots els vestidors on he estat, he coincidit amb persones interessants, amb aficions i inquietuds diferents. Per altra banda, els qui han expressat un posicionament que no va en la línia de l'statu quo, han patit un linxament mediàtic que ha estat un avís cap a la resta de futbolistes. És molt més fàcil, tot i tenir una convicció política clara, prendre un posicionament neutral i no respondre aquest tipus de preguntes.

Surt més car a un futbolista dir que és independentista que no pas votant de Vox? Pepe Reina els ha donat suport obertament i ningú no ha posat el crit al cel.
Evidentment, els mitjans de l'statu quo són més potents que la comunicació alternativa. Crec que estem en una cultura de linxament. A aquests futbolistes també se'ls ha linxat. La gent de Vox no respecta drets i llibertats -que també s'ha de dir obertament- i és preocupant que personatges públics surtin en la seva defensa. Jo també he patit linxaments mediàtics, la maquinària de l'statu quo és molt potent, però també he rebut molt suport per altres bandes. Estem en societats molt polaritzades on és molt difícil expressar obertament els nostres posicionaments.

A què s’exposa un futbolista professional quan expressa la seva ideologia en públic?
A estar al centre de les polèmiques. Se't prefigura un personatge que ningú coneix i que et cataloga com a bo o dolent. La majoria de persones que m'han criticat en un camp de futbol no s'han llegit els articles que he fet ni han analitzat amb profunditat algunes de les meves declaracions, sinó que han begut de titulars. 

Oleguer Presas durant una roda de premsa quan era jugador del Barça.

Els clubs, en aquest sentit, recomanen no posicionar-se per evitar polèmiques?
Que jo sàpiga, durant la meva època, no. Em semblaria un atac cap a la llibertat d'expressió, vull dir, soc futbolista d'un club, però com a persona tinc dret a expressar les meves idees.

Quin nivell de consciència política t'has trobat als vestidors de futbol?
No diferenciaria gaire el que m'he trobat als vestidors de futbol amb el que trobaries en un lloc de feina qualsevol. Hi ha una mica de tot, com a tot arreu. És cert que en el món del futbol hi ha salaris molt alts i, en la societat egoista en què vivim, tothom lluita pels seus interessos. Sovint prima una actitud més aviat conservadora i costa trobar una consciència social més enllà d'un mateix, però això passa al futbol i a tot arreu. 


"En el futbol prima una actitud més aviat conservadora i costa trobar-hi una conscienciació social, com a tot arreu"


Als vestidors prima més l’esquerra o la dreta?
Prima més la dreta i el conservadorisme per la lògica que deia abans. Les polítiques conservadores acostumen a ser favorables a aquests ingressos i unes esquerres decents haurien de promoure una redistribució de la riquesa i uns impostos més elevats per a la gent amb rendes altes. Això no vol dir que sigui sempre un vot conservador, perquè sovint també hi influeixen uns altres paràmetres que decanten el vot. És complex. 

Xavi ha defensat en algunes ocasions el dret de decidir de Catalunya, però alhora ha afirmat que Qatar, un país immers en una dictadura, funciona millor que Espanya.
D'entrada, ja us comento que no m'agrada gaire parlar dels altres. Posar-me a jutjar això no em fa sentir a gust, per tant, vosaltres decidiu si la resposta és rellevant o no, però jo ho respondré tot. En referència a la pregunta: estic convençut que el que diu Xavi ho diu sincerament. L'altra cosa és que la seva posició és la que és. Segurament, a Qatar el tracten súper bé i hi està molt a gust, per tant, la realitat que viu difereix de la que viu la gent d'allà. Per conèixer la realitat i el funcionament del país hi ha d'haver una voluntat implícita de conèixer-lo. Es pot parlar de l'experiència personal, que en aquest cas és positiva, o fer una anàlisi política del país, estudiant si és democràtic o no ho és, si respecta o no els drets fonamentals... 

En certes bombolles, deu costar més fer aquesta segona reflexió.
És clar! Per això quan dic que em costa parlar d'aquest tema, ho faig perquè desconec el cas de Xavi.

Oleguer Presas celebrant el títol de lliga l'any 2006 junt amb Gabri, Jorquera i Ezquerro.

Què opines de l’1 d’octubre de 2017 a Can Barça? La junta de Bartomeu va estar a l’altura de les circumstàncies?
Tornem al cas d'abans: no conec la realitat del moment, els posicionaments que va haver-hi, les pressions que van tenir lloc... Espero que la meva opinió no es tingui gaire en compte perquè és una opinió com la que pot tenir qualsevol. El que puc dir com a català que va viure l'angoixa de la repressió de les forces policials és que m'hagués agradat un posicionament més clar d'una entitat amb la rellevància del Barça, que defensa uns valors democràtics i de país concrets.
 
Hi ha el rumor que aquell dia hi va haver una divisió al vestidor entre els qui volien jugar el partit i els qui no. En aquest sentit, com se solucionen els conflictes a Can Barça?
Tots els conflictes que jo conec es resolen parlant i no recordo durant la meva època grans conflictes més enllà de petits episodis del dia a dia que es resolen amb la paraula.


"Vaig dir-li que no a la selecció espanyola per conviccions polítiques i perquè representa un model d’estat que no em crec"


Durant la teva època, hi havia un considerable seguit de jugadors catalans: Xavi, Puyol, Valdés, Jorquera, Gabri, tu mateix... En general, es parlava català al vestidor?
La qüestió de la llengua prefereixo deixar-se-la als lingüistes. Em basaria en una percepció personal que no té per què ser representativa. Quan jo era jugador del Barça, s'oferia als jugadors que venien de fora fer classes de català. Ara mateix no sé quin grau de proactivitat hi ha.

La selecció espanyola decideix convocar-te l'any... 2006?
No ho sé, aquí haureu de tirar d'hemeroteca, perquè no ho recordo [riu].

En tot cas, la convocatòria arriba en un moment en què Espanya no té la potència de pocs anys després. Si hagués arribat en l'època de l'Eurocopa i el Mundial, hauries accedit d'anar-hi?
No. Primer perquè no hi vaig accedir per convicció política i segon perquè no m'hi sentia vinculat ni hagués estat a gust jugant en nom d'un model d'estat que no em crec. M'és igual si és campiona d'Europa o del món. Ni m'hi sento vinculat, ni ho segueixo.
 Oleguer Presas i Gerard Piqué abans d'un partit de la selecció catalana.

Després de Barça marxes a l'Ajax.
Durant una època, al Barça ho jugava gairebé tot. En els darrers anys al club, deixa de ser així. Essent un jugador acostumat a jugar-ho tot, em sentia una mica impotent; volia jugar més. Aleshores apareix l'Ajax, un club històric amb una filosofia futbolística i una ciutat interessants. Vivencialment va ser positiu, però no va complir les meves expectatives inicials. 

Quines mancances hi trobes?
El futbol holandès no és la lliga espanyola, els clubs no tenen el grau de professionalització de la lliga espanyola, els vestidors són molt més joves... i això va provocar que em costés adaptar-m'hi. Futbolísticament tampoc m'hi vaig trobar. En cap moment culpo els entrenadors, però crec que no vaig rendir al nivell esperat per una tranquil·litat psicològica que em va costar molt d'aconseguir i perquè no em vaig sentir tan acompanyat com necessitava. No és que no hi posessin voluntat, però adaptar-se a un futbol on et demanen unes coses a les quals no estàs acostumat i, a més, no ets molt bo, doncs costa.

Et retires el 2011 amb 31 anys, quan acaba el teu contracte. Però no ho anuncies.
Ho deixo amb 31 anys perquè sempre havia tingut al cap deixar-ho aviat. El món del futbol és espectacular i estic encantat d'haver viscut el que he viscut, però és un món molt intens. La pràctica del futbol no et deixa fer gaires coses. Sempre he estat una persona inquieta i sentia que no podia fer coses que m'agradaria estar fent i que no pots fer si et retires tard. Tampoc entenc el ressò que es dona a les retirades. Per a mi no té més importància, és igual si una persona hi és o no hi és. Hagués pogut allargar uns anys més, però no hi havia cap oferta que em motivés com per destinar-hi els esforços necessaris.

Què sents l’endemà de la teva retirada?
És més normal del que sembla, perquè acabo contracte i començo les vacances d'estiu. Tampoc se'm va fer estrany veure com començaven les pretemporades sense mi. Com que mai no he estat una persona que segueixi el dia a dia del futbol, no sé quan van començar les pretemporades. El meu cap estava ficat en els meus nous projectes.


"Durant la meva etapa a l'Ajax, em costa l'adaptació, tant psicològica com futbolísticament"


L'altre dia, durant una conversa al canal de Twitch de l'Ibai, en Piqué comentava que sovint als jugadors els falta formació quant a la gestió del patrimoni un cop es retiren. 
En el meu cas personal, no he trobat a faltar res. Al contrari, gaudeixes d'una posició privilegiada respecte a la resta de la societat. Això no vol dir que no puguis necessitar ajuda, l'Associació d'Exfutbolistes ja fa una tasca d'acompanyament per a qui ho necessita. Evidentment, pot ser una problemàtica i em sembla totalment respectable, però la majoria de gent que ha treballat en categories professionals ha tingut uns sous escandalosos. No em sembla una situació de: "Ai, pobrets, que quan acaben no sé què". 

Evidentment, la pregunta anava més en la línia que alguns s’han arruïnat tot i disposar d’una gran fortuna.
Malgrat que hi hagi qui s'ha arruïnat, no ho situaria com una gran problemàtica. També hi ha grans empresaris que s'han arruïnat. Has crescut en una bombolla des de molt petit, no se t'ha donat una perspectiva més àmplia més enllà d'això. Pot ser complicat fer el pas i deixar-ho? Sí. Però sigues conscient que has cobrat una pasta durant molt temps i que ets un privilegiat.

A partir d'aquests privilegis, en general, al món del futbol hi ha bastanta vanitat, ego i pretensió. Ets l'antítesi d'això: no et veiem amb rellotges caríssims ni un afany mediàtic gegant.
Sempre he rebutjat ser l'antítesi. M'agradaria que tothom pogués parlar i actuar lliurement. Als futbolistes els posen en una bombolla dient-los que són els putos amos, és difícil no ser vanitós: has de tenir-ne ganes per no ser-ho. Hi ha qui se'n surt millor i hi ha qui se'n surt pitjor, però que siguem conscients que qui els situem allà som la resta de la societat i els mitjans. Si ens fa ràbia que siguin vanitosos doncs traiem-los d'aquesta bombolla i deixem d'admirar-los i idolatrar-los. Sempre he intentat fugir de l'afany mediàtic, era una part que no m'agradava i hi ha gent que s'hi sent més còmoda. 

Oleguer somrient a la plaça de Vicenç Martorell, al Raval.

Ocupaves la posició de lateral dret.
M'agradava més jugar de central. Però sí, havia jugat molt de lateral dret. Quan ocupo el lateral són els anys on vaig una mica més perdut.

És una posició que ha estat òrfena al Barça perquè des de Dani Alves no hi ha hagut cap lateral dret a l'alçada. És una posició que s'ha fet a pedaços: Sergi Roberto hi ha jugat, però és mig centre, igual que Mingueza, que és central. 
No en tinc ni idea, de futbol. També depèn del sistema amb què juguis. Quan jugava de lateral no se'm demanava una projecció ofensiva gaire clara, sinó que fes un tancament més cap als centrals i poder jugar amb tres defenses i que fos la banda esquerra qui ataqués més.

Per cert, a la Sotana diuen que Òscar Mingueza és l’Oleguer apolític.
[Riu] Sí, sí, sé qui són.


"El fotut del 'Més que un club' és que cadascú s'hi representa com vol"


Segueixes el Barça?
El Barça? No el segueixo gaire, no gaire. No segueixo el dia a dia futbolístic. Estem en un canvi d'etapa post-Messi i a partir d'aquí s'ha de veure com cadascú agafa un rol diferent després de la marxa de Messi i veure si som capaços de fer-ho funcionar en l’àmbit esportiu. A nivell de club també hi ha una situació econòmica i institucional alarmant. És important que el soci del Barça utilitzi les eines que té per poder fer un club participatiu i que no s'encamini cap al futbol negoci i les empreses S.A. Que s'encamini cap al vessant social i signifiqui aquest vincle amb la comunitat i entorn on se situa. 

Continua essent 'Més que un club' el Barça? Quan jugaves, portàveu Unicef a la samarreta, i des del 2011 la samarreta blaugrana estava patrocinada per Qatar.
El fotut d'això és que al 'Més que un club' cadascú s'hi representa com vol. Aquest lema l'ha anat creant aquest club i la seva afició per la seva vinculació amb demandes democràtiques, de drets civils, de reconeixement d'una cultura, una llengua i un país. El soci continua tenint aquests valors i el Barça continua essent més que un club. Passa que institucionalment cal reforçar aquesta idea i no que això sigui una marca per vendre més dins del món globalitzat del futbol negoci. 

Oleguer Presas va jugar al primer equip del Barça durant sis temporades.

El negoci del futbol ha explotat amb clubs-estat com el PSG i el Manchester City, la irrupció de xeics... Com ho veus?
És un procés. Ja hi havia les dinàmiques de mercantilització d'aquest món, on la importància de l'esport en si cada vegada era menor i tenia més importància la part de negoci, gires asiàtiques i americanes per obrir mercat... L'aficionat deixa de ser aficionat i passa a ser un consumidor. Has de decidir si segueixes les dinàmiques d'un sistema capitalista de negoci on la bola cada vegada es fa més gran i has de rendibilitzar les inversions que vas fent o si fas una parada de màquines i tornes als orígens. Hi ha un desarrelament. La dinàmica de la UEFA i FIFA és d'anar eixamplant aquest negoci.

També hi ha altres equips que rebutgen aquesta filosofia.
El Sant Pauli. És un model diferent, amb molts més valors, fa posicionaments públics molt més clars... Però no hem d'oblidar que també forma part d'aquest futbol-negoci. La marca Sant Pauli ha de vigilar per mantenir l'essència, perquè si no acabarà sent...

La samarreta del Che Guevara.
Això mateix. Pot passar que tothom assumeixi què significa, però que no hi hagi uns valors reals al darrere. 


"L'aficionat blaugrana ha de prendre consciència que no és una societat anònima, sinó que té capacitat de decidir i ha de tenir-ne"


Per fer això cal voluntat de club únicament o també hi han de participar els jugadors activament? Si Joan Laporta diu que farà una sèrie de coses i llavors tens jugadors amb una desafecció política gegant i als quals els és igual...
Els jugadors són treballadors del club. Em sembla més rellevant el paper de l'aficionat. És realment l'afició i la massa social qui empeny els canvis institucionals. En el cas del Barça, a l'aficionat li costa implicar-se i prendre consciència que no és una societat anònima sinó que té capacitat de decidir, i ha de tenir-ne. Pot exigir molt més del que se li exigeixen als seus directius.

Com valores el mercat de fitxatges del Barça?
No el valoro. No en tinc ni idea de futbol.

Per què no en tens ni idea de futbol?
En el sentit que no el segueixo. Si em dius: "aquest com juga?", doncs no en tinc ni idea.

Diries que el futbol et va cremar i per això no el segueixes?
No, és una qüestió més vital, perquè no ho he seguit mai. M'ha agradat jugar a futbol. He jugat a futbol i m'ho he passat bé. Ara, estar súper pendent de tots els partits, de tots els jugadors, de totes les lligues... 

Oleguer Presas durant l'entrevista.

Ets graduat d’Economia per la UAB. Com vas compaginar estudis i futbol? Sergi Roberto, per exemple, explicava en una entrevista a ‘Al Cotxe!’ que va haver d'aparcar els estudis perquè la vida esportiva vol molt temps.
Era difícil assistir a classes, a vegades hi havia exàmens als quals no podies anar, però tens moltes estones lliures per estudiar. Jo ho vaig fer presencial i sempre tens coneguts i amics de la facultat que et poden deixar apunts. També és cert que a la meva època d'estudiant no hi havia aquesta obligació presencial que ara tenen els estudis universitaris. No és ideal, però som uns privilegiats. De concentracions, te'n fas un fart, i tens estones per llegir pel que vulguis. No ho vaig fer per trobar feina, sinó per formació, i podia anar més amb calma.

Per què economia?
Perquè la branca d'estudis que havia anat triant era la part més de ciències i en aquell moment tenia un interès més social d'entendre el món. Em semblava que l'economia m'ajudaria a entendre el món i en realitat no ho vaig aconseguir. L'economia que s'ensenya a les facultats no serveix per entendre el món. Sí que és cert que a través del Seminari d'Economia Crítica Taifa hi ha un vessant de l'economia molt més vinculat a les humanitats i la filosofia. És un corrent molt interessant de l'economia, però la carrera no ho va ser tant.

Vius allunyat del futbol, segons el que dius... Com vius els mitjans esportius? En consumeixes?
No, no consumeixo periodisme esportiu.


"La reacció del 3 d'octubre a la repressió és una demostració de força excepcional dins d'una societat avançada"


Quina relació hi vas tenir, quan eres jugador?
Estrictament professional. Quan em demanen una entrevista, faig una entrevista si puc aportar coses interessants. Us tiro la punyalada ara mateix: sempre he intentat fugir molt de l'entrevista de personatge i que contribueix a crear aquests mites que en la meva opinió no tenen més importància que qualsevol altre. 

Portes moltes entrevistes. T'han buscat molt per treure't el titular i potser vas amb peus de plom?
No vaig amb peus de plom per un titular. Vaig amb peus de plom pel respecte que em sembla que es mereixen totes les opinions. No li hem de donar gaire bombo a les opinions. La part interessant no és què opina l'Oleguer, sinó què s'està construint i fent per canviar la societat.

Com veus el moment polític actual? 
És important valorar el que s'ha fet. El moviment que va portar a l'1 d'octubre és un moviment d'autoorganització brutal. La reacció del 3 d'octubre a la repressió és una demostració de força excepcional dins d'una societat avançada, com hi ha un posicionament unànime en favor de la democràcia i el respecte als drets fonamentals. És un molt bon punt de partida.

I a partir d'aquí?
El després no s'ha acabat concretant amb res. Pot portar a un cert desengany, absolutament legítim. Però hem de ser capaços de convertir aquest desengany en una força per poder tornar a fer els plantejaments que es feien en aquell moment. Als partits els falta una estratègia unitària, malgrat que hi hagi coses en què estem en posicionaments oposats. És una lluita que hem de mantenir amb constància més enllà de l'Onze de setembre. La manifestació de la Diada està molt bé, però la construcció del país va molt més enllà d'això.

Oleguer Presas passeja al bell mig de la Plaça de Vicenç Martorell.

Et penedeixes d’alguna cosa de la teva carrera futbolística? 
És difícil aquesta. No em penedeixo de res, perquè no serveix de res. Sempre he sigut molt autocrític i això m'ha anat fent des d'un punt de vista futbolístic. L'exigència m'ha fet evolucionar de la manera com he evolucionat.

I de què et sents més orgullós?
Mmm...

D'haver guanyat una Champions?
Sí... però no m'agrada situar-ho en això. Estic orgullós d'haver arribat al Barça, per a mi aquest és l'èxit. Després guanyes una Champions o no la guanyes, o una Lliga... Depèn de molts factors. El que és fruit de l'esforç i de la dedicació és tota aquesta trajectòria. Em sento orgullós d'això, sí.


Per tancar l'entrevista, demanem a Oleguer Presas que respongui un petit qüestionari en què posem sobre la taula tres temes polèmics: Espanya, la monarquia i Terrassa.

  
— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —