Convergència i Unió (CiU) va governar Catalunya durant vint-i-vuit anys, dels quals vint-i-tres seguits van ser presidits per Jordi Pujol. Van ser anys de restabliment de l’autogovern, enfortiment de les institucions, normalització del català i de reconstrucció de la identitat nacional. L’alta col·laboració amb els partits de l’oposició en les qüestions troncals de la singularitat catalana no impedeix que hi hagués divergències en l’eix social i econòmic, malgrat que el període pujolista es caracteritza per l’estabilitat i el ‘peix al cove’ amb un creixement continuat de les competències pròpies de la Generalitat. 

Però la confessió de l’expresident sobre la deixa que tenia a Andorra sense regularitzar va aixecar molta polseguera, política, social i judicial. Ara, després de vuit anys, l'Audiència Nacional jutjarà la família Pujol per organització criminal, delictes contra la Hisenda, blanqueig i falsedat documental, en el si d’una trama de corrupció que ha tacat la imatge de l’expresident i que va servir com a propaganda contra l’independentisme, promoguda pel govern espanyol utilitzant les clavegueres via Villarejo. Però també va ocasionar l’aniquilació de Convergència mitjançant una refundació, el PDeCAT: aquest partit no podia aguantar més acusacions de corrupció, perquè si el cas Palau de la Música ja li complicava les coses, la caiguda del pare polític i espiritual de Convergència va provocar un enfonsament del vaixell. 

La imatge de la unió de CiU: Duran i Lleida, Pujol i Mas, en una executiva de l'extinta federació. (EFE/Alejandro García)

Això afegia més llenya al foc a la trencadissa de CiU, produïda el 2015 pel desacord sobre el procés independentista, que va deixar Unió fora del parlament en les eleccions plebiscitàries d'aquell any i va portar a una fundació d’un nou partit, que no ha reeixit del tot, sent ara aliat del PSC: Units per Avançar. La refundació del PDeCAT tampoc no ha acabat d’anar a bon port perquè l'escissió d’un sector majoritari que va optar per establir un partit separat, Junts, ha deixat en segon terme el PDeCAT, que és extraparlamentari, i ha incrementat la divisió. 

Junts, Demòcrates, PDeCAT, Units per Avançar, Partit Nacionalista de Catalunya, Lliures, Lliga Democràtica o Convergents són alguns dels partits que han sorgit de CiU i que, en major o menor grau reivindiquen l’esperit convergent o democristià, o en són hereus. Per analitzar el llegat de Convergència i Unió, la disgregació de l’espai polític i la possible reunificació, quatre persones de partits de l’entorn de CiU han accedit a analitzar-ho per aquest diari, tant el passat, com el present i el futur: el president del PDeCAT, David Bonvehí; la secretària general del Partit Nacionalista de Catalunya, Marta Pascal; l’expresident de Joves Units, Tomàs Güell (joventuts d’Units per Avançar) i el president de Joves Centre Català, Joan Albert Fabra.

Pujol demana perdó
“Sovint un esguerro és irrecuperable”, argumenta Jordi Pujol al seu llibre Entre el dolor i l’esperança. Allà hi preveu que “sempre quedarà tacat per l’error”, tot i que es pregunta si al llarg del temps es podrà dissociar aquest esguerro del tapís general, és a dir, l’obra de govern. En qualsevol cas, Pujol fa acte de contrició: “Demano perdó... no amb ànim de rehabilitació. Simplement, perdó”. I afegeix: “Sobretot he de demanar perdó al meu país, i a la gent del meu país”.  Els catalans acceptaran el perdó? Com valoraran l’etapa de govern de Pujol?

L'obra de govern de Pujol mereix rebre tots els honors? (EFE/Toni Albir)

Més enllà de Junts per Catalunya, tots els partits de l’entorn de la coalició catalanista reivindiquen els anys de govern de CiU, en què es va introduir la immersió lingüística en l’ensenyament, es van establir i consolidar les institucions, va instaurar-se una policia pròpia amb múltiples competències -Mossos d’Esquadra-, es va crear TV3, es va construir el sistema sanitari i, en definitiva, es van promoure i defensar la llengua i la cultura catalanes. Tot això, amb el lideratge d’un partit que representava “la casa gran del catalanisme” i un espai central que ara ja no existeix. On és aquest espai?

El partit de Puigdemont ha declinat participar en aquest reportatge i ha al·legat que la seva formació no té res a veure amb Convergència. De fet, l’únic llegat que reivindica i del qual són hereus és el de l’1 d’octubre, segons les fonts de la formació. Tot i això, el número 3 de les llistes electorals del 14-F de Junts a Barcelona, Joan Canadell, afirmava divendres en una entrevista al diari El Punt Avui que s’identificava “amb el període del pujolisme de les primeres legislatures” i  que sempre es va sentir “molt identificat” amb Pujol.

David Bonvehí, president de PDeCAT, es fa seu sense complexos el llegat del projecte polític convergent: “reivindiquem la figura i l’obra de govern del president Pujol i tot allò que va fer Convergència de cara a les institucions del país”, afirma.

Marta Pascal, des del PNC, també es desfà en elogis: “El govern Pujol va fer país i va convertir Catalunya en nació puntera”, cosa que “s’ha de poder separar dels errors individuals”, ja que “els actius guanyen als passius”. “Pujol, en algunes accions, és inspirador”, remata.

Des de l’òrbita democristiana, Tomàs Güell enyora Pujol i CiU, que defensa sense embuts: “Dono les gràcies a Jordi Pujol pel que ha aconseguit per Catalunya, li hem d’estar agraïts”, cosa que separa dels errors que hagi pogut cometre. “Va fer una gran tasca del catalanisme, n’hem d’estar orgullosos. Va defensar els interessos de Catalunya, hi havia normalitat institucional...”, explica, afegint que “s’han de recuperar aquests valors” des d’un catalanisme renovat.

Joan Albert Fabra, exmilitant de la Lliga Democràtica que ha creat Joves Centre Català per unir tot el catalanisme de centre, no només reivindica el llegat convergent pujolista, sinó que també explica per què s’ha defenestrat, a parer seu. “Catalunya i les institucions d’autogovern són obra d’aquesta generació. Si ens estimem Catalunya i el seu autogovern, ja l’estem reivindicant”, argumenta. “S’ha instrumentalitzat el cas Pujol per tacar la seva obra de govern. Ha estat l’excusa perfecta pels que han volgut atacar una idea i un projecte de país”, opina Fabra, insinuant quelcom que Pujol també explica al seu llibre. Fabra pensa que “el cas Pujol és circumstancial, mentre que la seva obra política és permanent”. En una paraula: agraïment.

Es pot unir tot el desgavell de sigles?
Joves Centre Català (JCC) és una associació de joves que persegueix, precisament, la unió de tots aquests partits catalanistes, excepte Junts, que no consideren hereu de Convergència, sinó “un artefacte per seguir mamant de la teta”, que Fabra fins i tot anomena “Junts pel sou”. Pascal, des d’una anàlisi més politològica, com a Doctora en Ciències Polítiques que és, relata que “Junts és un intent per competir electoralment amb ERC” per les “credencials de qui és més independentista”.

En tot cas, la JCC augura que hi haurà unitat en l’espai, en el qual volen deixar, com a joves, la seva petjada, ja que “l’alternativa és l’extinció”. “No s’entén la disgregació que s’ha produït aquests anys”, el resultat de la qual és que “el centredreta català no existeix”, es queixa. Per això treballa per la unitat.

Aquesta unitat també és cercada per David Bonvehí, que opta per “relligar l’espai del catalanisme i de l’independentisme pragmàtic”, cosa que ja estan fent integrant membres de Convergents, el partit creat per Germà Gordó. Pel que fa al PNC, que Pascal defineix com a formació “amb voluntat transformadora”, aposten per “l’esperit de suma”, per conformar un projecte que aconsegueixi un “punt de trobada” en aquest espai.

Terrabastall a Joves Units
Justament, Units per Avançar no està sent un espai de suma, sinó de desunió. Tomàs Güell va dimitir com a president, cosa que va causar “una allau de baixes”, però també el vicepresident, Alfons Pagès, i el portaveu, Joel López, han dimitit dels seus càrrecs, i fonts contactades de les joventuts del partit asseguren, amb sornegueria, que “només quedaran quatre militants de la Cerdanya”, per fer-se la idea de la delicada situació. Tot plegat s’entén pel malestar en els militants joves envers els socialistes i “l’objectiu d’Units de seguir amb el PSC”. A més, el partit, en la convenció nacional del cap de setmana passat, va concretar la subordinació de les joventuts respecte al partit, traient-los tota l’autonomia. “Un 155 en tota regla”, apunten veus de l’organització. Tomàs Güell ja donava a entendre aquest descontentament generalitzat entre les bases en un vídeo de Twitter, però és Joel López, l’exportaveu, qui s’expressava amb més contundència en un comunicat compartit a les xarxes: “És molt dur veure com es menysprea la política, com es manipula i s’utilitza els militants i el suposat electorat per tal de mantenir una o diverses cadires, que ja oloren a ranci del poc que s’han ventilat en els últims vint anys a les institucions”, etziba.

Aquesta disgregació i la manca de projecte compartit porten a Güell al quid de la qüestió: la manca de lideratges. Defensa que “cal treballar en la direcció de fomentar líders, però no tirar pedres en solitari”, en al·lusió a Joves Centre Català, ja que “som joves i hem d'entendre les nostres limitacions". Per això apel·la a persones que considera “plenament capaces” de liderar l’espai catalanista de centredreta i de generar il·lusió, com ara l’exdiputat d’Unió Roger Montañola. També creu necessari “donar la batalla cultural”, ja que constata que l’esquerra monopolitza el camp de lluita en contra de la ultradreta: per això també és necessari un partit catalanista centrat fort, molts dels votants potencials del qual, són els independentistes, apunta Güell.

Ara bé, mentre no es puguin unir sigles o constituir un projecte unitari d’aquest catalanisme, el que sí que es pot constatar és la voluntat de tots ells d’orquestrar una llista única per les eleccions municipals de Barcelona.

Objectiu: municipals a Barcelona
“A Barcelona hi haurà candidatura del centredreta catalanista”, apunten totes les fonts consultades per aquest reportatge. El fet diferencial barceloní és la necessitat de combatre l'actual alcaldessa. En la resta de municipis reconeixen que hi imperaran lògiques diferents. Bonvehí, per exemple, voldria una coalició amb Junts, reconeixent-se els uns als altres, quelcom que va refredar Elsa Artadi la setmana passada: Junts descarta una "coalició d'àmbit nacional" per les municipals i no contempla no presentar-se amb les seves sigles.

El principal objectiu del "catalanisme de centre" és expulsar Ada Colau de l'alcaldia de Barcelona. (ACN/ Blanca Blay)

Però Barcelona és diferent. Bonvehí sosté que “cal una plataforma àmplia amb el PDeCAT de tronc” d’un “catalanisme ampli”, confirmant que la fórmula d’unió a Barcelona és viable. Així, PDeCAT, PNC, Units per Avançar, Lliga, Lliures, etc. podrien anar a l’una en les eleccions de 2023 a la ciutat comtal.

Marta Pascal també reconeix que “les converses són positives”, sobretot perquè es veuen obligats a fer el pas en la candidatura per enviar a la paperera de la història el que anomena “la política en blanc i negre de Colau”. Joan Albert Fabra ja avança, sense por a equivocar-se, que “a Barcelona hi haurà unitat”, sigui amb la fórmula que sigui. Perquè un candidat, des de fora, també podria relligar l’espai per les eleccions: “Santi Vila podria ser un bon nom”, assevera, malgrat que hi ha més noms sobre la taula.

En tot cas, la renaixença o no del “catalanisme pragmàtic” es confirmarà, o no, en les eleccions municipals. Tothom tindrà la vista posada, una vegada més, en Barcelona.