L'historiador nord-americà Rashid Khalidi, autor de l'assaig Palestina, considera que el conflicte al Pròxim Orient "no es tracta d'una guerra religiosa, ni únicament d'una guerra entre dos pobles a la mateixa terra", sinó que s'ha d'entendre el sionisme i Israel com "un projecte colonial". En una entrevista amb EFE, Khalidi, titular de la càtedra Edward Said d'Estudis Àrabs de la Universitat de Columbia, adverteix que "encara que l'aspecte nacional i les connexions bíbliques del judaisme amb Palestina ho fan únic en alguns aspectes, en altres el conflicte és força similar a d'altres projectes colonials".

I aporta com a prova que "així ho van reconèixer els primers dirigents sionistes, que van anomenar Agència Jueva de Colonització a un dels seus principals organismes de compra de terres, quan el colonialisme encara era respectable", encara que "aquesta autoidentificació amb el colonialisme d'assentaments es va esborrar després de la Segona Guerra Mundial, i Israel es va plantejar al seu lloc com un projecte anticolonial".

Del fet històric al personal

Confessa Khalidi que escriure Palestina. Cent anys de colonialisme i resistència (Capitàn Swing) va venir motivat per "l'enorme desinformació sobre Palestina que hi ha als països occidentals" i va ser el seu propi fill qui el va animar a publicar un llibre que s'allunyés del lector acadèmic. Per això, al marge de les convencions de l'assaig històric, va decidir introduir "elements personals i familiars" perquè el lector pogués entendre millor alguns dels processos històrics descrits: "La meva família i altres persones als arxius de les quals vaig tenir accés van participar o van observar molts esdeveniments crucials de la història palestina, igual que jo”.

Yusuf Diya al-Khalidi, alcalde Jerusalem i rebesavi de l'autor, ja va advertir alarmat el 1899 de la crida sionista a crear una llar nacional jueva a Palestina, i el mateix Rashid Khalidi va ser assessor de la delegació palestina en les negociacions de pau de Madrid i de Washington entre 1991 i 1993.

D'aquelles negociacions, Khalidi recorda que "el problema bàsic va ser que tant els Estats Units com Israel van imposar límits estrictes al que es podia discutir entre palestins i israelians a Madrid i Washington, com també va passar a Oslo, i això significava que l'únic que s'oferia era autonomia, mentre l'ocupació i la colonització continuaven sense canvis”.

L'historiador sosté en l'assaig que "Israel mai va tenir la intenció de permetre la creació d'un Estat palestí sobirà i independent, i això va produir l'espantós statu quo actual, amb mig milió de colons a la Cisjordània ocupada i un quart de milió a la Jerusalem Oriental àrab ocupada, i la Franja de Gaza assetjada i controlada des de fora per Israel”. I afegeix: "Correspon als que suposadament estan a favor d'una solució de dos Estats fer alguna cosa per invertir 55 anys de polítiques israelianes de robatori de terres, colonització i absorció dels territoris ocupats".

Per què perdura l'ocupació?

De fet, les armes i els diners dels Estats Units, i el suport i el comerç de la UE, denuncia, fan possible l'ocupació i la colonització, i impossibiliten una veritable solució de dos Estats. Khalidi insta així mateix que es prenguin "mesures per sancionar Israel per la seva violació d'aquest ordre durant més de mig segle", tal com està representat per dotzenes de resolucions de l'ONU, als territoris ocupats en general i a Jerusalem en particular, que incompleix impunement. A més del suport "financer, militar i diplomàtic" per part dels Estats Units i Europa, Khalidi observa que "la desunió i la debilitat palestines, així com l'absència de democràcia a la majoria dels països àrabs són importants factors que també hi contribueixen".

L'autor assegura que gran part de la documentació que aporta al llibre és ben coneguda pels historiadors, però no pels lectors en general, com la correspondència entre Yusuf Diya al-Khalidi i Theodore Herzl, o molts detalls de la política britànica i nord-americana; i també hi ha documents inèdits, per exemple, sobre les matances de Sabra i Shatila el 1982, o les negociacions Madrid-Washington del 1991-93.

Mirant al futur, Khalidi pensa que "mentre els governs israelians continuïn tenint impunitat, seguiran oprimint i intentant suplantar els palestins; i només si les paraules buides van seguides d'actes concrets, com ara boicots i sancions o desinversions, es veuran obligats a canviar les seves polítiques".

Les paraules buides que s'oposen als assentaments i a l'ocupació són inútils: de fet, animen els governs israelians a continuar fent el que fan, afegeix.