Aparentment parlar de drogues i armes és complicat, i més si es relacionen amb aspectes tan sensibles com l’amor o la tristesa. Tanmateix, això no és cap complicació pel trap, de fet, és la seva rutina. El gènere de moda entre la joventut també ha arribat a Catalunya i, després d’anys d’evolució, actualment es troba en un dels seus millors moments.

A grans trets, el trap deriva directament del hip hop i fa de l’agressivitat el seu pilar fonamental. El gènere va néixer a mitjans de la dècada dels 90, a les trap houses dels barris més marginals dels Estats Units. Trap, "trampa" en anglès, fa referència al tipus de vida que duien els artistes al principi de començar a la indústria musical: armes, drogues, problemes legals, bandes, barris marginals, etc. Com que venia d’un context molt pobre, els mitjans eren molt limitats i l’autoproducció era una obligació.

Hi ha dos factors cabdals per entendre l’èxit del trap: l’actualitat dels temes de les cançons i la idea de superació. D’una banda, la facilitat amb què els artistes poden publicar i compartir la seva música fa que es puguin adaptar de forma gairebé immediata a la realitat social del moment. De l’altra, escoltar com algú que prové d’un estament baix en l’escala social ha pogut ascendir a una posició de poder i riquesa és clau. Com defensa el filòsof Ernesto Castro en una entrevista a Yorokubu, el gènere és la música d’una joventut que ha viscut les conseqüències de la crisi econòmica del 2008, per tant, es busca una espècie “d’empoderament” a través d’aquest estil.

Un gènere complex

Una de les grans riqueses amb què compta el trap són els seus diferents matisos. La sonoritat del gènere està principalment caracteritzada per la seva artificialitat. L’ús de sintetitzadors, autotune i bases greus busquen molts cops donar una estètica trista. El trap més “clàssic” es caracteritza per ser obscur i dens.

No obstant això, la seva sonoritat ha evolucionat a mesura que el gènere ha arribat a l'Amèrica Llatina o Espanya. La seva expansió ha fet que, amb el pas dels anys, hagi incorporat elements d’altres estils musicals. Mentre Bad Gyal va ser una pionera en a l’introduir el dancehall, música popular d'origen jamaicà, altres grups com The Tyets han donat pas al trapetón, una barreja del trap amb el reggaeton.

Independentment de la seva evolució al llarg dels últims anys, els dos temes principals del trap són les drogues i el sexe. La P.A.W.N. Gang, on Cac Blac canta “fulim mig quilo a la fucking pica”, és un dels grups que manté viu aquest esperit clàssic. Tanmateix, no només es parla de drogues com a tals, les addiccions també es poden concebre en altres aspectes a nivell sentimental.

No obstant això, el trap és un gènere que també parla d’emocions, sobretot de l’amor. Estar enamorat és pràcticament un idioma universal, una cosa que a nivell català uneix temes com Alba de Flashy Ice Cream o A Tu de Lluc. Dins de la concepció de l’amor, també existeix la seva part més negativa, és a dir, el desamor. A Males Cares de 31 FAM trobem un dels molts exemples.

El costat més sensible dels trapers no només es redueix a la part amorosa, també s'estén a la tristesa. En certa part, el gènere no tindria sentit sense cançons més melancòliques perquè el seu ritme més clàssic és obscur. Tot i que es desmarca de la sonoritat fosca, amb el “rodejat de gent i em sento sol/fa ja masses dies que aixequem el vol”, Lildami aconsegueix de la mà del Sr. Chen representar aquesta faceta a Pau Gasol.

Una altra perspectiva temàtica que cal destacar és el discurs femení. A Catalunya la major exponent és Bad Gyal, que utilitza el trap —un gènere majoritàriament masculí i a vegades masclista— per lluitar el "foc amb foc" com canta a Indapanden. L’objectiu és crear cançons d’empoderament femení a través de missatges agressius per tal de demostrar que les dones no són menys que els homes.

A la catalana

Un dels trets diferenciadors del trap és que parla de les realitats socials del moment de forma clara i sense pèls a la llengua. Al seu torn, com bé afirma en Koalekay, membre de 31 FAM, “a Catalunya no es viu aquesta realitat d’Atlanta, sinó que n'existeix una d'altra, molt diferent”. Ara bé, si la teva realitat no és la de baralles de bandes armades i tràfic de drogues, com passa els Estats Units, de què parles?

“El que agrada a la gent és que nosaltres no hem d’explicar coses que no vivim per agradar” assegura 31 FAM, que estrenarà nou àlbum el 2021. Una de les claus del trap català és que el seu missatge no és artificial. Generalment, les cançons amb més èxit són les que projecten una imatge real, perquè aconsegueixen un sentiment de pertinença o identificació per part dels oients.

Envers a la temàtica o la sonoritat, cada artista explota el factor que més prefereix. Per exemple, l’Sneaky, vocalista de Flashy Ice Cream, explica que el seu grup potencia molt el concepte d’estiu, “de regalar-te amb la gent que t’estima”. En canvi, mentre la P.A.W.N. Gang es manté el seu to més clàssic, tant Lildami com 31 FAM divaguen entre més registres sonors.

El català no és l’idioma dominant en el trap i fer aquest gènere en llengua catalana comporta una sèrie de complicacions afegides. En Willfree, integrant de la P.A.W.N Gang —grup pioner al país— ho té clar. Segons ell, la P.A.W.N. Gang no seria el que és si no cantéssin en català, és el seu tret identitari principal. De fet, aquest és un sentiment força compartit amb tota la resta d’artistes que canten en català, independentment del gènere.

Així doncs, entenem que la llengua catalana en si mateixa ja proposa un senyal d’identitat, tot i que no es tractin els mateixos temes o de la mateixa forma. Això ha generat una espècie de germanor compartida que, al trap, s’ha traduït en diverses col·laboracions entre artistes. La mateixa Gang ha estat qui les va posar de moda dins d'aquest món, enregistrant cançons com Bandulés amb una prematura Bad Gyal o TARAPiA DA GRUP amb Lildami.

Al seu torn, a 31 FAM tenen clar que el català és un fet estructural que els diferencia a l’hora de fer música. En Koalekay ho explica així:  “La gent feia música en castellà per por que els diguessin res per fer-la en català. Hem ajudat perquè la gent se senti còmoda, que puguin parlar com vulguin, amb l’idioma que vulguin i dir el que vulguin”.

De totes formes, 31 FAM és un grup que combina tres idiomes: català, castellà i anglès. Un dels molts exemples és Valentina, que el passat octubre va rebre el premi a single d’or. Per aquest mateix motiu en Bandam, un dels seus vocalistes, assegura que “la fòrmula ja no és fer-ho en català o en castellà, és que sigui orgànic. Tu et pots expressar com vols escriure, ho fas i punt”.

El salt al mainstream

Al llarg dels últims cinc anys el gènere ha passat de només generar centenars de visites fins al punt d’estar de moda, un fet que ha provocat la creació d’un debat que actualment encara és clau: ha saltat al mainstream? Dit d’una altra forma: forma el trap part de la cultura de masses? Aquesta discussió és tan important que va arribar a ser l'epicentre de la conferència de premsa del Primavera Sound de 2019.

El debat s'estén al marc musical català, on també hi veiem una divisió d’opinions. Mentre el vocalista de Flashy Ice Cream pensa que el trap s’ha comercialitzat, en Bandam no creu que el gènere es dirigeixi al 100% cap al mainstream. No obstant això, el sentiment generalitzat dins de l’escena és que, si a Catalunya el trap ha arribat on està actualment, és pels esforços de tots els seus artistes.

Pel que fa al futur, també hi ha opinions diferents. “Pot ser que sigui una moda passatgera, un estil que no quedarà com el rock o el jazz, però això estarà força anys aquí encara” assegura en Wilfree. Per molts grups la importància de l’evolució del gènere dependrà del suport que el gènere rebi a nivell cultural i comunicatiu, però com bé diu l’Sneaky, tot cau pel seu propi pes: “Si al final aquí a Catalunya es fa una bona feina i seguim fotent-li canya, podem fer coses grans”.