"Heroïna contra el tràfic de persones". Aquesta és la distinció que Rosa Cendón (Centelles, 1972) ha rebut per part del Secretari d'Estat dels Estats Units, Antony Blinken, per la seva trajectòria en la lluita contra aquest delicte. Cendón és ara subtècnica de la direcció general per a l'erradicació de les violències masclistes al Departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya, però durant la major part de la seva carrera s'ha dedicat a ajudar dones víctimes de tràfic a l'ONG SICARcat, que depèn de la congregació de monges de les Adoratrius.

Cendón afirma al Diari de Barcelona que, per a ella, aquest reconeixement ha estat una renovació del seu compromís, però que sobretot li recorda que té una responsabilitat a assumir.

Al llarg de la seva trajectòria, quin impacte ha vist en les víctimes de tràfic de persones?
Nacions Unides considera el tràfic de persones una forma contemporània d'esclavitud. Per tant, ens hem de fer una idea de l'impacte, a nivell personal, que significa haver estat víctima d'aquest delicte i d'aquesta greu violació de drets humans. Parlem de persones que necessiten processos d'acompanyament per a la seva recuperació que duren molts anys. De fet, alguns estudis assenyalen que una víctima per recuperar-se del tot necessita vuit anys. Però també és veritat que ens hem trobat amb víctimes que no assenyalen l'experiència del tràfic com la cosa més greu que han patit al llarg de la seva vida. 

Sembla impensable...
Va ser un descobriment per a nosaltres adonar-nos que des d'una mirada molt etnocèntrica i molt blanca, a nosaltres ens sembla que és la situació més greu que pot patir un ésser humà i, en canvi, elles recordaven situacions més greus, molt vinculades a cobrir les necessitats bàsiques, com haver passat gana o haver patit una guerra. Per tant, hem de confiar molt en la capacitat de resiliència que tenen les víctimes i crec que això sí que és una de les coses més meravelloses a l'hora d'acompanyar persones que han patit aquesta situació.

Com es lluita contra el tràfic de persones? 
La ONU ens parla d'una estratègia de les quatre Ps: prevenció, protecció, persecució i partenariat. És a dir, contra el tràfic organitzat hem d'estar organitzats també, si no s'aprofiten aquestes escletxes de manca de coordinació entre les institucions públiques. I hem de treballar més aspectes educatius, vinculats amb una cultura dels drets humans que posi el focus en vetllar pel compliment dels drets humans a qualsevol persona, no només a nosaltres mateixos.

"Reconèixer que a casa nostra tenim esclaus i esclaves incomoda molt"

S'estima que el tràfic de persones és la segona activitat il·legal més lucrativa del món, per sota del tràfic de drogues. D’aquestes en parlem sovint, però de tràfic de persones no tant. Per què és així? 
No en parlem tant, en concret aquí, perquè aquest delicte no es va tipificar al Codi Penal fins a desembre del 2010. Per tant, a l'estat espanyol ha estat més fàcil traficar amb persones que amb drogues. És un delicte molt jove en què no tenim massa jurisprudència, ni un llarg recorregut en com perseguir-lo. A més a més, és un delicte que és un fenomen, canvia molt sovint. Cada dos o tres anys hi ha noves formes de captació, coacció, d'engany o d'explotació. Això és un repte molt important, les administracions en general són lentes i, en aquest sentit, ens porten molt avantatge. 

Parlant d'administracions, segons diu Nacions Unides, un dels problemes de la lluita contra el tràfic de persones és la manca de dades, ja que alguns països no volen col·laborar en la recopilació. Per què?
Una de les hipòtesis pot ser que majoritàriament les víctimes del tràfic de persones són persones immigrades, moltes d'elles en situació administrativa irregular, per tant, no hi ha interès en molts casos. L'altra, que per a una administració pública, reconèixer que a casa nostra tenim esclaus i esclaves incomoda molt. Alhora, pel que fa als cossos policials no hi ha una font de dades comuna. El CITCO (Centre d'Intel·ligència Contra el Terrorisme i el Crim Organitzat del Ministeri de Defensa) ara mateix no recull ni les dades de Mossos d'Esquadra ni l’Ertzaintza. Per tant, mai acabem de tenir una fotografia clara del que passa.

Quan parlem de tràfic de persones, majoritàriament imaginem l’explotació sexual. És realment el focus del delicte?
Hem establert víctimes de primera i víctimes de segona en l'àmbit del tràfic. La Unió Europea, i l'estat espanyol també en particular, ha posat molt el focus en la lluita contra el tràfic amb finalitat d'explotació sexual. Això no vol dir que no n'existeixin altres. Darrerament, amb la pandèmia hi ha hagut un canvi de comportament dels traficants i comencen a sortir a l'alça altres tipus de finalitats com el treball forçós i criminalitat forçada. També s'està veient que la persona ja no està explotada exclusivament amb una finalitat, sinó que són diverses: Estem parlant de poliexplotació. 

Va comentar en una entrevista a Els Matins de TV3 que, tot i l’estereotip que tenim sobre les persones traficants, a Espanya la majoria de les detingudes són de nacionalitat espanyola. D'on ve aquest tòpic?
Volem reforçar que els dolents són els altres i que la migració provoca problemes a casa nostra, que està vinculada a l'àmbit delinqüent. De fet, els mitjans de comunicació no han contribuït gaire en el sentit que treuen titulars on assenyalen nacionalitats, quan vol dir que la majoria de les víctimes són d'aquesta nacionalitat, però no que els traficants ho siguin. El que ens estem trobant és que per construir aquesta delinqüència organitzada necessites tenir col·laboradors al país de destinació, però no interessa parlar d'això.

En aquest sentit, es parla molt de màfies, però sempre ho són?
No, parlem de tràfic independentment del volum de persones que hi hagi al darrere, i per tant tenim situacions en què pot ser un únic traficant amb una persona. Sí que pot haver-hi grups amb un mínim d'organització, en molts casos clans familiars, i després ja parlem d'estructures criminals organitzades amb una definició de rols molt marcada de qui capta, qui trasllada, qui acull, qui explota. S'ha de desconstruir aquesta imatge que sempre hi ha màfies, perquè si no estem invisibilitzant aquelles víctimes que no estan sota el paraigua d'una organització criminal. 

Es destaca el paper de l’administració i els cossos policials, però falta educació ciutadana en aquest àmbit?
Sí, ens falta proactivitat i desconstruir també els prejudicis i estereotips que tenim en relació amb determinades comunitats. Tenim supermercats oberts 24 hores, que un passa per davant i tota l'estona està veient la mateixa persona. Això ens ha de portar a qüestionar-nos si s'estan respectant els drets laborals d'aquesta persona. O algú que, per exemple, està mutilat i el tenim demanant al carrer; també ens hauríem de preguntar qui l'ha portat fins aquí, qui el recull, què passa amb els diners que han aconseguit, per exemple. Se'ns ha d'educar a ser més proactius en la denúncia de les violacions de drets humans.

Les persones joves són més vulnerables a ser víctimes de tràfic?
Depèn, al final el traficant el que busca és el perfil que pot rendir més segons la demanda. Determinades finalitats d'explotació potser busquen persones més joves i altres no. Justament quan parlem de joves i d'infants, a determinades regions es vetlla molt pels seus drets, per tant, pot no interessar. En l'àmbit de gènere, és més fàcil captar una dona, una nena o una adolescent per les desigualtats, discriminacions i violències que patim majoritàriament. Però hi ha altres col·lectius que tenen un enfocament interseccional: les persones discapacitades, el col·lectiu LGTBI, determinades ètnies i totes les persones que estan fugint dels seus països per diferents motius. Són especialment vulnerables i d'aquesta se n'aprofiten els contrabandistes o els traficants.

Els recents conflictes de Gaza o Ucraïna han provocat més tràfic de persones?
De Palestina no tenim dades i crec que serà difícil pel context; les persones gairebé no poden sortir del seu territori. En el cas d'Ucraïna, és veritat que les estadístiques parlen de casos de persones ucraïneses, però també cal dir que en aquest conflicte tothom es va bolcar— tota Europa— i es va fer molt bon treball preventiu. De seguida es van posar els mitjans perquè sabien que la majoria de les persones que sortien d'Ucraïna eren dones, després nenes, joves i altres infants. 

Ha rebut el reconeixement d’heroïna als Estats Units per la seva trajectòria lluitant contra el tràfic de persones. Creu que el model català és un exemple a seguir per la resta d'estats?
A Catalunya hi ha pràctiques que són molt bones. De fet, n'hi ha una que està reconeguda també en el marc de la Unió Europea: el vincle de col·laboració que es va establir entre SICAR i els Mossos d'Esquadra, perquè no és un conveni formal i buit de contingut, sinó que posaven les víctimes al centre. Més enllà dels interessos de la persecució, sobretot el que es vetllava era la protecció de les víctimes. Tenim molt bones pràctiques, però encara falta un últim pas, que és acabar de sistematitzar i que tot tingui una coherència. 

"A Europa estem molt confiats que aquest delicte els passa a altres persones"

Quins reptes hi ha?
Necessitem una resposta més especialitzada pels diferents col·lectius, pels homes, pels infants… però també tenir en compte altres situacions personals: hi ha persones que són discapacitades i hem de poder ser més àgils en buscar recursos més adequats. També el col·lectiu LGTBI i, fins i tot, persones grans. M'agradaria que el dia de demà tenir una resposta de país adequada a totes aquestes circumstàncies fos una realitat perquè, si no, d'alguna manera també estem contribuint a la revictimització si no tenim pressa en aquestes qüestions personals de cada víctima.

Ha trobat traves per part de les administracions?
Durant la meva trajectòria sí, però moltes d'elles tenen alguna explicació. D'entrada, el marc jurídic internacional, estatal i europeu, ha tardat molt a transposar-se. Alhora, actualment no comptem amb cap llei interna; s'ha promès durant molts governs i ara hi ha un altre avantprojecte que tampoc sé si veurà la llum. Una protesta dels cossos policials és que l'estat espanyol ha decidit que el dret a la identificació només es garanteix a les persones en situació administrativa regular. Llavors hi ha aquesta lògica de la contraprestació, tu em dones informació i jo et dono papers. Lluitar contra això també ha estat molt difícil. 

Hem parlat de les víctimes, però per a les persones que lluiten, es fa difícil treballar per a aquesta causa? 
[Sospira.] La veritat és que sí. Són temes que t'emportes a casa, no et pots quedar indiferent. Et plantegen, sobretot com a dona, quina és la teva realitat, quines motxilles portem. He estat de baixa en diferents moments perquè la pressió era alta, per l'impacte de les històries de les víctimes, per aquestes lluites amb altres actors i per la poca comprensió. Hem tingut casos de crim organitzat, i no només havíem de protegir les víctimes, sinó que havíem de preveure mesures d'autoprotecció. També parlem d'un tema que malauradament està molt vinculat a la impunitat i la corrupció. Et genera molta incertesa no saber ben bé a qui tens davant a l'hora de parlar.

Veu lluny el final del tràfic, si és que el veu?
Ho veig complex, però he de pensar que podem posar fi, o si més no, reduir-lo, per no ser massa utòpics ni naïfs. Ens hem de plantejar com el capitalisme també ens està travessant, com ens està portant cap a aquesta cosificació de l'altre, la indiferència, i ens hem d'adonar que el que li passa a l'altre també ens pot passar a nosaltres. A Europa estem molt confiats que aquest delicte els passa a altres persones, però pel fet de tenir un DNI espanyol, no vol dir que no ens pugui passar. Hi ha aquest imaginari i hem de fer una aposta molt decidida a educar per la ciutadania global i sobretot alimentar aquesta cultura dels drets humans.

Manca empatia?
Manca molta empatia. Sempre m'ha preocupat l'època del nazisme, de pensar com va poder succeir tot el tema de l'holocaust, i llavors penso que estem en aquest punt. Ens falta molt poc per arribar-hi. Estem en un moment d’indiferència, com amb Palestina, ja ens cansem d'aquests temes, i això és una lluita a llarg termini.