- entrevistes -
Socunbohemio: “Si vols guanyar diners amb la música, les visites de YouTube no et donaran de menjar”
Publicat el 19 de juny 2021

Parlem amb Artur Viñas, musicalment conegut com a Socunbohemio, sobre decisions importants, el secret rere l’estètica dels seus projectes, la Nouvelle Vague i les noves generacions de l’indie pop en català. El passat febrer va decidir crear una banda sota el mateix nom i aquesta tardor sortirà el seu primer disc conjunt. Arriba cansat -tot just comença els exàmens finals de segon de Física- i demana un cafè amb llet. M’explica que la càrrega acadèmica sovint provoca que hagi de renunciar a fer concerts. El noto angoixat, així que li etzibo la primera pregunta per trencar el gel i animar la conversa. 

Quin nom, eh?
[Riu] Amb 16 anys em va semblar una idea fantàstica, en aquell moment em pensava que era molt bohemi. Quan vaig començar a penjar cançons tocant la guitarra i la gent em va començar a seguir, vaig crear un perfil a Spotify i, com que la gent em coneixia com a Socunbohemio, no m’ho vaig pensar gaire. No m’agrada el nom, però ara seria estrany utilitzar-ne un altre.

I com ha canviat tot des de llavors?
Al principi anava sense pretensions. Tocava la guitarra, ho penjava i me’n desentenia. Ara tinc molta més consciència d’allò que trec des que em vaig adonar que d’aquí podia sortir una cosa seriosa. 

Quan arriba aquest moment?
Durant el confinament, coincidint amb la publicació del meu disc Les coses que no et diré mai. En aquell moment tenia uns 400 oients mensuals a Spotify, i ara en tinc prop de 10.000. Va ser un cop de realitat. Veia que la gent s’ho prenia seriosament, que realment les meves cançons agradaven. 

El febrer passat decideixes abandonar un projecte en solitari per fer-ho en una banda.
Obrir el meu projecte a més gent passa per diverses raons. Per exemple, hi havia gent de l’ESCAC que volia fer-me un videoclip i em demanaven un pressupost de 400 euros. Arran d’això vaig entendre que la situació se’m feia gran: no sabia d’on treure tants diners per fer créixer el projecte ni com produir les meves pròpies cançons, així que vaig decidir buscar un grup a través d’Instagram sense saber ben bé què buscava. Llavors vaig conèixer en Biel Colomer -guitarrista de Massaviu- i em va dir d’anar a casa seva a gravar un tema. Quan vaig veure l’estudi que tenia, no m’ho creia. Poc temps després, fèiem el nostre primer concert.

Amb la formació del grup, heu evolucionat des de l’acústic dels teus inicis fins a la incorporació de l’electrònica en les vostres últimes produccions.
Com a artista s’ha d’evolucionar perquè el projecte no mori. Només cal veure els Manel, que es reinventen cada cop que treuen un àlbum. També ens emmirallem en altres grups com La iaia, Antònia Font i El Petit de Cal Eril. Intentem reproduir el que ells fan: agafar el que som i portar-ho a un altre nivell. La intenció és no perdre l’essència del principi. 

El teu IGTV, les portades de les teves cançons i el teu perfil de Spotify transmeten certa cura amb l’estètica. Quin és el secret?
La majoria de portades i vídeos són fets a la meva casa de Cervera. Fins i tot de forma accidentada. Per exemple, a la portada de Les coses que no et diré mai, surt una imatge meva de petit en un camp de flors que recentment he sabut que va ser presa al jardí de la casa. També hi gravo moltes cançons. La Segarra treu la meva faceta més productiva i, a més a més, aporta cert naturalisme als meus projectes.

Tens un repertori que compta amb cançons en català, castellà, anglès i francès.
Zero premeditat. Al final, és simplement llenguatge. Comunicar les coses de la manera que vull i de la forma que em raja. És cert que últimament part de la música en català té un component polític, però jo simplement escric en català perquè m’agrada i perquè m’hi sento còmode. Trio els idiomes tal com em neix. Durant una època, la llengua predominant va ser el francès per algunes influències que vaig rebre.

La Nouvelle Vague.
Exactament. És un corrent de cinema avantguardista de mitjans del segle passat que vaig descobrir durant el confinament. Em vaig subscriure a Filmin, vaig mirar moltíssimes pel·lícules d’aquest estil i em van rebentar el cervell. 

I què et transmet?
Un replantejament de tot. La Nouvelle Vague és un moviment profundament artístic que es redefineix constantment, a diferència de la rigidesa del cinema actual. Aposta per fer coses diferents a cada pel·lícula, es trenca el cap per fer un cinema diferent. També em fascina perquè té un rotllo vintage que m’agrada molt, tot sigui dit [riu].

Tots aquests ingredients els acabes aplicant a la teva música.
Exactament. D’alguna manera, vaig sentir que havia de traslladar al meu terreny allò que a mi em transmetia aquest tipus de cinema. Al final, jo també estic en constant procés de redefinir-me.  

A la playlist IndieCat feta per Spotify hi apareix Conte de Primavera.
Sí, però vaig ser jo qui va anar darrere de Spotify perquè hi aparegués. Primer els vens la cançó i els expliques per què vols que hi surti, però també els has de prometre que faràs l’estrena amb ells i que passaràs el seu link per tot arreu. A partir d’aquí, et poden enviar a la merda o dir-te que els ha agradat. En el meu cas els va agradar i m’han afegit a més playlists més enllà de la d’IndieCat.

Per què creus que l’indie en català triomfa tant?
​​​​​​​Perquè la gent fa indie en català. Abans, la música en català estava molt limitada, però les noves generacions experimenten amb la majoria de gèneres, no només amb l’indie. També triomfa el trap en català. Són gèneres que el català encara no havia tocat i que els joves a poc a poc visibilitzen. 

Recentment, has col·laborat amb Jo Jet i Maria Ribot, comparteixes grup amb en Biel Colomer de Massaviu, t’hem vist amb Ariox… L’indie pop català és tan endogàmic com Twitter Catalunya?
[Riu] Ens agrada molt ajuntar-nos, hi ha bona comunitat. Si un de nosaltres toca en un concert, ens convida a la resta i fem unes birres quan acaba. Podria haver-hi molta rivalitat i no és el cas, tot al contrari. 

Ben bé, com hi vas entrar?
Tot és culpa de Cardedeu. L’Ariox i els de Massaviu són d’allà i em presenten la majoria de la gent. Acabes coneixent fins i tot els de Twitter Catalunya, que també semblen tenir un nucli a Cardedeu. S’hi genera tan bon rotllo que a vegades s’acaben pactant col·laboracions futures.

Parlant de futur: us veurem aquest estiu als escenaris?
​​​​​​​Tocarem tant com puguem. Estem estudiant què fer perquè ens truquen de pocs llocs i molts cops no hi podem anar per motius acadèmics. La realitat és que tot i produir, compondre i cantar molt bé, sense contactes no et criden d’enlloc. Si vols guanyar diners amb la música, les visites de YouTube no et donaran prou per menjar. Ho faran els directes, els concerts on et contracten i et paguen vuit cops el que cobres en un mes a Spotify.

Què ens pots avançar del nou disc que sortirà a la tardor?
​​​​​​​Sortiran coses molt xules, però no puc anar-me'n massa de la llengua. Serà molt íntim, tinc un vincle enorme amb les cançons que el conformen.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —