"Svetlana neix del petardeo, de fer el ruc, de riure's de tot i de tothom". Després d'una amistat d'infantesa forjada a l'escola de música del barri del Poblenou, la Júlia Díaz i el Roc Bernadí van donar-li vida a totes les composicions que havien quedat soterrades a l'adolescència. La pandèmia va fer que es retrobessin i va ser l'escletxa necessària perquè el projecte veiés per fi la llum.

Es defineixen com "eclèctiques", i ofereixen una proposta musical que connecta vivències personals amb humor, ironia i crítica. "Compartim un humor molt absurd i el traslladem al que fem. En la intimitat som pitjors i hem de posar-nos un autofiltre perquè ens 'cancel·larien' al primer minut", asseguren.

Porten al límit les execucions a sobre l'escenari, que fan que tothom que hi passa per davant es quedi. "Ens permetem fer el que ens doni la gana. El que nosaltres oferim és performance'". Svetlana és show, és sentir-se identificat amb l'expressió artística més salvatge.

Han portat la seva proposta a sales com La Paloma, on van veure la seva irrupció en l'escena musical catalana. Han fet d'un projecte de barri, la novetat icònica de la ciutat. Al març treuen el seu primer àlbum, Marrana, un recull de 12 cançons que començarà a girar a la sala Razzmatazz 2 el pròxim 11 d'abril. En aquest disc, que tindrà temes antics i d'altres inèdits, es qüestionen el concepte de marrana i fan de l'amor el motor de les seves peces. "L'amor és un tema central en qualsevol art i no cal que sigui romàntic. L'amor cap a les amigues, mares, família o nosaltres mateixes", expressen.

Permetre's ser

Les seves cançons se submergeixen en una realitat alliberadora plena de referències a la sexualitat i al gaudi. "Som una lesbiana i un maricón i mai hem pogut expressar-ho obertament", confessen. Un projecte com Svetlana els permet ser tot allò que havien hagut d'amagar, convertint-ho en una faceta sanadora. "Hi ha una mica de traumita enterrat i Svetlana em permet dir en veu alta coses que no he pogut dir al llarg dels anys. Tant de bo hi hagi un maricón o una bollera de 15 anys que pugui escoltar aquestes cançons des de l'humor i digui, 'que guai!'", afirma Bernadí.

Ser un artista emergent

Si donar vida a un projecte musical sempre és complicat, encara ho és més quan t'allunyes de les trompetes que han dominat l'escena musical catalana tants anys. Invertir en la dissidència té un cost, tant econòmic com emocional. "Hi ha gent que no ens pren seriosament perquè ens veuen com a pallassos. Ser de la broma no vol dir fer-ho malament, som uns ximples professionals", afirmen.

La indústria de la música afavoreix els grans productes de masses, i deixa sense recursos als grups més petits que intenten posicionar-se en aquest món tan competent. "Si no tens diners no arribes enlloc, fer un producte digne, que soni bé i sense precaritzar ningú és pràcticament impossible".