[#if caratula??]
    [#if caratula?is_hash]
        [#if caratula.alt??]
            ${caratula.alt}
        [/#if]
    [/#if]
[/#if]
Per Mar Grau
Publicat el 27 de setembre 2020

Bon dia, com estàs?
Doncs, com vols que estigui? Amb el cor trencat però sense estar trencada, òbviament. 

L’empresa que fabrica plats i gots pràcticament “inquebrantables, quiebra”, perdona per dir-ho en castellà, és que si no, no té gràcia...
Bon joc de paraules. Però no te'n fotis, perquè la decepció és gran. Aquest virus pot amb tot. 

No m’estranya. Quants anys tens tu?
Jo? 75, com l’empresa. Ep, però poques tasses hi arriben, als 75 anys, sempre hi ha alguna malaltia o altra que acaba amb nosaltres abans: un cafè massa calent, una patinada, un ‘despiste’ al microones...  Però jo, intacta, per mi ni passen els anys, sóc d’aquelles àvies que no tenen ni una arruga: no tinc cap esquerda. 

Un complement de les cuines de casa els avis sí que ets.
Cert, i no m’estranya. La majoria de famílies catalanes durant la dècada dels anys cinquanta es desplaçaven a Andorra per comprar-me, juntament amb les meves companyes: tota la vaixella completa. Era molt típic, llavors, comprar allà productes francesos que encara no es podien comprar aquí. Després en les dues dècades següents ja em vaig instal·lar a totes les llars: crec que no hi ha ni una sola família dels anys seixanta i setanta que no em tingués.


"La llei del mercat ha trencat la vaixella irrompible"


I després de la Segona Guerra Mundial us vau convertir en un producte imprescindible...
Exacte, totes les famílies humils em van comprar: era la vaixella resistent, un producte barat, de llocs obrers i d’ús diari. Em deien l’acer de vidre, el vidre metàl·lic. Aquells van ser els meus anys d’esplendor.

Com és que es van acabar?
​​​​​​​Jo crec que és perquè la gent va començar a cansar de mi, estava a tot arreu, era la rutina diària de totes les llars: els mateixos gots i plats a totes hores i llocs. Ens van avorrir, i és normal que ens deixessin de comprar. La moda de ser una mica diferent de la resta, saps? I no voler ser com tothom amb la vaixella color ambre. 

Sempre has tingut aquest color ambre?
No! Al principi érem transparents, després també van fer la versió verda. Que també ha sigut molt famosa. 

Clar, no ho relacionava! Avui molta gent ha tingut com un sentiment de nostàlgia per la vostra fallida.
​​​​​​​Ja ho crec, poques vaixelles deixen un bon record com el que deixem nosaltres. Que no sé què tenim, perquè boniques no som, però creem com un vincle amb els nostres usuaris. Al cap i a la fi, estem a totes les prestatgeries.  

Bàsicament és perquè sou irrompibles. 
​​​​​​​Sí, sí, ja ho pots ben dir, si el nostre màrqueting era per això: “pràcticament irrompible”, gràcies al tipus de vidre del qual som fetes, “resisteix cops de tota mena i passa de l’aigua bullent a la freda sense risc de ruptura”, deien els nostres anuncis a La Vanguardia

Hemeroteca La Vanguardia, 11 de desembre 1968.

Aquesta no és la primera crisi que teniu, oi?
​​​​​​​No, el 2008 també vam patir la gran crisi, però vam sobreviure. Paradoxalment la crisi econòmica global va ser qui em va salvar, les famílies tornaven a necessitar gastar el mínim possible, i allà estava jo, una vaixella a prova de cops. Ara però, crec que el virus m’ha matat definitivament. Però també penso que ha estat un error nostre. 

Per què?
​​​​​​​Quina és una de les empreses que més cotitza del món? Apple. Tu saps quant dura un iPhone? Dos anys i mig màxim! Tu el tens impecable, no hi ha entrat mai aigua, l’has cuidat moltíssim... Al cap de dos anys i mig, pam! La bateria et dura poquíssim, no et funciona bé el tàctil, se t’apaga de cop... Ho fan expressament, està programat tot perquè s’espatlli al cap d’un temps i tu n’hagis de comprar un altre, i aquest és només un exemple il·lustratiu. Els meus creadors ho van voler fer massa bé, i a la vegada, massa malament. Ara, la llei del mercat ha trencat la vaixella irrompible. Això els passa per estúpids, per haver fet un producte que durava massa, Duralex!

El fracàs de la idea de la feina ben feta...
​​​​​​​Exacte, però estic tranquil·la perquè acabaré a la vitrina d'un museu, al costat d'una tassa de la reina Isabel II, o vés a saber de qui. Perquè jo, també ja sóc una relíquia. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —