“On és el meu fill? Qui és la meva mare?”

Despertes un dia, de sobte, embolcallada amb els llençols xops de suor perquè has tingut un malson. Somiaves que descobries que els teus pares no eren els teus biològics. No perquè fossis adoptada, ni concebuda per gestació subrogada: havies estat robada dels braços de la teva mare quan no eres encara un ésser amb consciència, i els cors amb qui has crescut, en realitat et van comprar. Però, i si no fos un malson? 

Aquesta és la realitat de milers d’espanyols que van ser desposseïts de les seves mares durant el règim franquista a Espanya (1939-1975) i van ser venuts il·legalment en hospitals i centres de maternitat a parelles que no podien tenir fills. Els fills de dones militants de partits polítics d’esquerres o simplement esposes, filles o mares de republicans, que van ser segrestades i encarcerades sota el govern de Franco. 

Les mares eren coaccionades per entregar els recent nascuts, o també sedades en sales de part i enganyades en creure que els nadons havien mort en néixer. Aquesta pràctica va ser perpetrada per metges, monges i altres membres religiosos, juntament amb funcionaris de l’Estat durant molt de temps. 

El règim de Franco no va ser l’únic que va utilitzar el robatori de nens com a arma política. A Argentina, on van fugir desenes de milers d’espanyols en època de dictadura, més de 30.000 persones van desaparèixer sota el govern d’una junta militar, que va dirigir el país de 1976 a 1983, i va entregar els fills orfes dels desapareguts a famílies de dreta.

La Mireia Rey i la Rosa Nicolás representen aquesta tragèdia en l’obra Dónde reírla, a la Sala Fénix a Barcelona fins al 28 d’abril. Amb el text de la Triana Doce, i dirigit per la mateixa autora, les dues actrius exposen una trista desgràcia amb bellesa i emoció. 

Nicolás interpreta a Dora, que va néixer a Burgos, i és filla d’un republicà que va desaparèixer de l’exèrcit durant la guerra. Ella, a la vegada, és mare de l’Elena, qui, anys més tard, tot estant embarassada, també s’esfuma del mapa sense cap raó. 

La música original de Laura García Olalla a l'obra és un sospir llarg enmig d'una respiració entretallada

Abandonada, la Dora s’aferra a l’únic record que li queda de la seva nena: una fotografia emmarcada en un marc marcat pel temps. Una fotografia que decora el rebedor de casa i que passa completament desapercebuda pels qui hi entren. Com si la noia ja no existís, i només fos fruit d’una creació fictícia de la memòria. Una ficció que un dia va ser real. Enterrada en l’oblit social, la Dora lamenta no poder tenir un lloc on poder plorar l’existència perduda de la seva filla, un lloc “dónde reírla”.  

L’actriu catalana Mireia Rey és l’Elena, que des dels ulls innocents d’una nena petita qüestiona a la seva mare sobre el seu passat i el del seu avi desaparegut, que cap de les dues ha pogut conèixer. Ho fa encertadament amb accent argentí, en referència als milers d’espanyols exiliats a Argentina durant la guerra, però també a l’episodi de bebès robats al país sud-americà. 

Al llarg de l’obra, mare i filla s’intercanvien els rols com si fossin una mateixa persona. Totes dues són víctimes del mateix botxí i comparteixen el sentiment mutu de despertinença i d’arrabassament desmerescut. 

El duet d’intèrprets és excel·lent. En la travessa d’un oceà dramàtic, ens esquitxen de gotes d’humor que afluixen la tensió entre el públic. Ens posen la pell de gallina, en posar-se elles en la pell d’incomptables persones que viuen amb un nom que no és el seu i que busquen els seus pares en un mar de mentides.

Dónde reírla exposa la dura realitat d'una veritat amagada i silenciada a Espanya

La música també juga un paper clau en la peça. És un sospir llarg enmig d’una respiració accelerada i entretallada. Una espurna de perfum enmig d’una bafarada de males olors. La banda sonora original i veu cantada de Laura García Olalla, que sona en els punts culminants de Dónde reírla són el cor que batega d’un cos que està morint. 

Rey i Nicolás ens treuen la bena dels ulls i mostren la dura realitat a la qual han hagut de fer front les altres víctimes de la Guerra Civil Espanyola: els fills robats i els de desapareguts. “On és el meu fill? Qui és la meva mare?”, són preguntes prohibides que componen la melodia d’una veritat amagada i silenciada amb doble gir de clau. Un tema d’actualitat, però que no es menciona perquè no agrada i no té solució en l’agenda del futur pròxim.