Fa temps, Aristòtil va dir que l’amistat és l’única possessió de la qual ningú prescindiria si tingués totes les riqueses del món. Sobre afecte, aquí a casa solem explicar que els bons amics i les esmerles blanques són dues coses rares i que qui té un bon amic té un bon abric. 

El llibre de Dennis C. Rasmussen, El infiel y el profesor. David Hume y Adam Smith, la amistad que forjó el pensamiento moderno (Arpa, 2018), recull aquestes idees i s’encarrega, amb una perícia sagaç, de convertir-les en una oda a l’amistat a través d’un retrat de la que possiblement ha estat la millor relació entre filòsofs de tota la història occidental.

Rasmussen, amb una perícia sagaç, retrata la que possiblement ha estat la millor relació entre filòsofs de tota la història occidental

L’obra, editada per Arpa tan sols en castellà i traduïda per Àlex Guàrdia –paga la pena mencionar-lo perquè, després de només 382 pàgines de traducció, no apareix a portada–, en basa el contingut en les cartes que s’intercanviaven Hume i Smith, comentaris d’altres filòsofs i historiadors tant de l’època com contemporanis i una gota d’interpretació quirúrgicament calibrada per part de l’autor. 

Incessablement, s’enalteix Adam Smith com el pare fundador del capitalisme i David Hume com un dels grans referents de l’empirisme. Rasmussen els encara i irònicament destapa la importància de les contribucions d’Smith a la filosofia moral i les de Hume a l’economia política. Fills de la Il·lustració escocesa, van ser els metrònoms del pensament modern i, sobretot, van sedimentar alguns fonaments del que ara coneixem com a capitalisme contemporani. El primer dubte que assalta el lector en llegir el títol, però, és saber qui era l’infidel i qui era el professor.

Fills de la Il·lustració escocesa, van ser els metrònoms del pensament modern i, sobretot, van sedimentar alguns fonaments del que ara coneixem com a capitalisme contemporani

Conservador tory en política, i escèptic en matèria religiosa: d’aquí el sobrenom d’infidel a Hume, que al segle XVIII era el que avui diríem un agnòstic. No es va casar ni tampoc va donar detalls sobre el seu probable romanç amb la comtessa de Boufflers, així que en principi la denominació d’infidel apunta en direcció secular. Tot i això, algunes de les calúmnies dels detractors feligresos les van apaivagar la bonhomia i la sociabilitat, depenent de l’època.

Impulsat per l’èxit d’Història d’Anglaterra, David Hume es va fer conegut i ric, però l’hostilitat envers el cristianisme li va fer perdre càtedres i diversos llocs de treball. Amb un esperit de resiliència impertèrrit, va aconseguir que tots els que pensaven que combregava amb rodes de molí s’enduguessin un xàfec cada cop que el van intentar silenciar.

Tanmateix, Smith era un whig liberal i, a ulls del gran públic, un fervorós creient. Amb tot, en matèria de fe, no estava gaire lluny de Hume. Segons ell, la religió no és el remei definitiu per discernir entre el bé i el mal ni és una condició sine qua non per a la rectitud moral, però sí que promou que la gent s’atengui a les normes morals. En definitiva, era només una mica menys escèptic que el seu amic i molt més reticent a entrar en polèmiques. 

Amb un perfil baix, va arribar a ser professor de Filosofia Moral a la Universitat de Glasgow, tot i que de la relació epistolar entre Hume i Smith se’n destil·la una avinença interessant en termes religiosos. L’animadversió cap a Smith pot dependre de fins a quin punt un mateix hagi patit la cara més corrosiva (o no) del sistema que l’escocès va catapultar, però la seva contribució a la filosofia és inqüestionable. 

L’animadversió cap a Smith pot dependre de fins a quin punt un mateix hagi patit la cara més corrosiva (o no) del sistema que l’escocès va catapultar, però la seva contribució a la filosofia és inqüestionable

Tot i això, l'element més reeixit del llibre és copsar l’amistat que els abrigava. Amistat en majúscules, perquè eren amics en el sentit més pur de la paraula. S’escrivien, es trobaven a faltar, s’impacientaven per llegir les obres de l’altre, es feien favors, es criticaven i, a jutjar pel to de les cartes, s’estimaven. Com a bons amics. Com a millors amics, més ben dit. 

Segons Aristòtil, cito de nou, les millors amistats són les basades en la virtut, les que intercanvien idees i coneixements. El infiel y el profesor és una de les proves més palmàries. L’autor, que no amaga en cap moment la devoció que sent pels protagonistes, excel·leix a combinar material filosòfic amb pinzellades biogràfiques. Teixeix un relat amè, ple d’anades i vingudes que il·lustra com es van estimular l’un a l’altre dos dels substrats de saber més fèrtils de la història moderna.